Foto: Sarah Horrigan
No recordo la primera vegada que em van deixar veure Los ángeles de Charlie, Starsky y Hutch o Vacaciones en el mar. Recordo, això sí, que feia uns esforços desorbitats perquè no se’m tanquessin els ulls mentre esperava que s’adormís el meu germà, que ocupava el llit de baix. Érem al pis vell i jo encara no havia tastat el luxe de tenir una habitació per a mi sola, però ja estava convençuda que el luxe més gran de l’univers era, seria, tenir una habitació per a mi sola. Alguns dies m’adormia i l’endemà em rebel·lava contra la meva son i contra la impossibilitat de tenir una cambra pròpia en un pis de dues habitacions i cinquanta metres quadrats, i alguns dies –pocs– aconseguia aixecar-me del llit a les fosques, sortir de l’habitació i plantar-me davant la tele. M’agradava més que em deixessin veure Starsky y Hutch que no pas veure Starsky y Hutch, perquè a mi els policies sempre m’han fet més por que gràcia.
No recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre i vaig pensar la felicitat és això. Sí que recordo que els pares anaven a El Corte Inglés de la plaça Catalunya a comprar vés a saber què i em deixaven aparcada a la planta baixa, a la zona de llibreria. Allà em vaig empassar els sis volums de Santa Clara i els sis de les Torres de Malory, l’un darrere l’altre durant uns quants dissabtes, mentre mirava de reüll les escales mecàniques suplicant que els pares triguessin una mica més a aparèixer. L’Enid Blyton, quina droga. Per sort, a casa s’ho pensaven força abans de comprar qualsevol cosa, buscaven i comparaven entre mil marques des de molt abans que es fes famós l’anunci del busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo. Mentre el pare i la mare exercien de consumidors conscienciats –a part de buscar i comparar, també eren especialistes a reclamar–, jo envejava les nenes angleses que passaven el curs en internats i que segur que no trobaven a faltar una cambra pròpia, perquè aquelles habitacions compartides allotjaven confidències, secrets gairebé adults i festes clandestines.
No recordo la primera vegada que vaig sentir cantar en Xesco Boix, però sí que recordo el dia que me’l vaig trobar a la llibreria Ona de la Gran Via i em va recomanar Sadako vol viure, de Karl Bruckner. Els Espiadimonis acabàvem de guanyar un premi Baldiri Reixac i ens podíem comprar dos llibres per cap. Vaig quedar-me la història de la Sadako, una nena víctima de les radiacions d’Hiroshima, i la novel·la Quan un toca un dos, d’Anna-Greta Winberg, una autora sueca que aquell mateix vespre va desbancar Enid Blyton en el rànquing de les meves addiccions. “Vull que ho sàpigues des de la primera ratlla: aquest llibre tracta d’una catàstrofe”. La Madde, la narradora, m’explicava que una catàstrofe et fa plorar a llàgrima viva mentre jo era tan feliç que em costava de creure: estava llegint a la meva habitació, que era meva i de ningú més perquè finalment havíem canviat de pis, després d’invertir una eternitat i mitja a buscar i comparar pisos en barris assequibles ben comunicats amb l’escola i amb casa dels avis.
“Perquè una catàstrofe, tota la vida la tens present. I no obstant això, la majoria de vegades acabes sortint-te’n”. Al pis nou no em calia tancar el llum abans d’hora. Aquella cambra pròpia que donava al celobert, on cada nit havent sopat llegia i llegia sense tenir-ne prou, aquella cambra blava que de seguida va acollir Rodoreda i Sampedro i García Márquez i Nabokov, era de llarg el millor racó del món.
4
0
