“Escriure senzill i que sigui veritat és una de les coses més difícils que hi ha, és el que tots els escriptors voldrien, passa que cap escriptor voldria un destí com el de Salvador Renobell Bosch. No cal aquí ara que jo narri el seu historial clínic, basti’m dir que tot el que diuen els seus poemes és veritat”, escriu Enric Casasses al pròleg de Perquè ha de ser així (Edicions Poncianes), un poemari cru, honest i directe amb què Renobell, més enllà de mostrar la seva relació amb les drogues, l’alcohol, l’exèrcit de fàrmacs o el manicomi, tal com assenyala Casasses, “ens ofereix la veritat vista des de dins i ens mostra el dolor des de fora, sense gemegar: retratant-lo”. Us convidem a llegir-ne dos poemes.

Foto: Catorze


La meva vida (sense misticisme)

De sobte he sentit una pena immensa:
pels dies perduts, dies de drogues i
també dies al llit, igualment perduts.
Tot plegat, pel cap baix, més de mitja vida.

I ara em pregunto quant em queda,
convençut ja que difícilment
seré l’amo de la meva fi,
i veient molt clar que la vida
no em serà falaguera,
però tot i ser-me despietadament hostil,
jo la viuré fins al final, com ha de ser.
I l’amenaça del brot psicòtic, que em podria
induir al suïcidi, queda anul·lada per la ingesta
d’aquestes pastilles que tant odio, perquè
m’enterboleixen i m’ensopeixen però
l’efecte de les quals em pot salvar la vida.

Perquè jo tinc por de mi. Del que puc fer-me.
Un individu al qual no li van saber diagnosticar
un brot psicòtic es llançà d’un sisè pis
(sobrevisqué miraculosament).

Quant a la medicació la decisió és difícil:
si vaig jurar deixar de prendre-me-la, ara
me’n desdic. Seguiré els consells mèdics.
No és el primer cop que juro en fals.


S.O.S.

La meva ànima és un full en blanc
que no es deixa escriure, arrossegat
pel vent; un gat que bufa
quan el vols acariciar. La comunicació
impossible. El desig insatisfet.

On són aquelles
disposades a voler-me?
Marta, sisplau, dona’m la nit
que no em vas donar.
Sara, vols quedar?
Thaïs, deixa’m obrir-te la gana
de la qual mancaves.
Inés: veiem-nos, però deixa’m fer.
Raquel, truca’m i anem a sopar.

Però els telèfons ja no són operatius.
No han tornat als llocs de trobada.
S’han casat, tenen fills, habiten espais
desconeguts.
S’han esvaït.

Estic sol i amb el sex appeal minvant.


Perquè ha de ser així


© Salvador Renobell Bosch
© d’aquesta edició: Associació Joan Ponç

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix