Una matinada de gener, uns homes vestits amb uniforme de policia es van endur Roy Rivera de casa, on dormia amb la mare i el germà. “Quin dels dos és el gran?”, van preguntar. La mare va suplicar que se l’enduguessin a ella, que no fessin mal als seus fills, que encara eren joves, que tenien esperança, amics, amors, una vida per viure. Però en Roy va voler protegir el seu germà i va dir: “Agafeu-me a mi. Jo soc el germà gran”. Entre la novel·la i la crònica, Lolita Bosch (Barcelona, 1970) ha escrit Agafeu-me a mi (Edicions 62), un llibre basat en un cas real. I és que a Mèxic en els darrers anys han desaparegut més de 85.000 persones. Us n’oferim l’inici.

Agafeu-me a mi, de Lolita Bosch
Foto: Catorze


Costa d’entendre i costa d’explicar, però quan a Mèxic una família diu que se li han endut una filla o un fill, hem d’entendre que l’hi han robat. En diem: Que ha desaparegut. Que no sabem on és.

Perquè endur-se algú vol dir: obrir la porta d’un cotxe, arrossegar-hi un jove que passa pel carrer i fugir; endur-se algú vol dir: entrar en una casa de nit i segrestar les persones que hi viuen; endur-se algú vol dir: esperar les dones que treballen en una fàbrica, quan surten del torn de nit, i caçar-les per tal de vendre-les; endur-se algú és pagar amb cossos de noies adolescents les armes que venen a càrtels d’altres països del món: aquest món: aquest immens mercat negre; endur-se algú vol dir: que les seves famílies mai no aconsegueixen entendre-ho del tot. Que les mares es converteixen en mares detectives i busquen rastres, pistes que ressegueixen amb desesperació i sense l’ajuda de les autoritats corruptes, espantades, ineptes, comprades pels narcotraficants. Endur-se algú és: que ens costi creure que el món en què vivim, ara, Mèxic, sigui un món així.

I malgrat tot: diu la llei que quan una persona en fa desaparèixer una altra hi ha la remota possibilitat que la persona segrestada hagi marxat voluntàriament. Mèxic és una república federal i en alguns estats del país fer desaparèixer una altra persona no és un delicte si ningú no demana diners a canvi. Costa de creure i costa d’explicar. Però les desaparicions forçades, a casa nostra, són molt freqüents.

La mal anomenada guerra contra el narcotràfic, que és una guerra entre els cossos armats del narcotràfic i les forces corruptes de seguretat, afecta principalment la ciutadania que som.

El mateix govern federal, l’octubre de l’any 2020, va fer públiques unes xifres esfereïdores: ens els darrers quinze anys a Mèxic han desaparegut 77.171 persones. Compten quinze anys perquè és el temps que portem en guerra. I diem guerra perquè l’any 2006, el president d’aleshores, Felipe Calderón, va sortir a la televisió vestit de militar i va declarar, públicament, la guerra al narcotràfic.

Ell n’hi va dir així: Guerra.

Aquesta paraula de ferro.

A aquestes 77.171 persones desaparegudes fins a l’octubre de l’any 2020, d’acord amb els estudis que en va fer el govern, tot i que creiem que no és ni de bon tros la xifra real, s’hi haurien de sumar 23 persones més al dia des d’aleshores. Un total de 84.830 persones fins al 30 d’agost
de 2021. I això fa el temps cada cop més curt.

Fa tres presidents, en començar la guerra, desapareixia una persona cada cinc hores; fa dos presidents, cada hora i cinquanta-dos minuts; i amb la presidència actual es calcula que desapareix una persona cada hora i quatre minuts.

Xifres oficials.

I desaparèixer no vol dir comptar.

Desaparèixer vol dir que se t’enduguin perquè fas més servei als càrtels de les drogues segrestat que no pas lliure, perquè durant un temps fas més servei viu que mort. No sempre, però sí mentre et poden fer servir.

Desaparèixer vol dir que et converteixes en material de guerra i fas d’esclau als camps de treball on es desfan dels cossos de persones assassinades; on compten bitllets a pes, en saques, perquè en guanyen tants que no podrien sumar-los un a un; desaparèixer vol dir que et facin servir per embolicar paquets de droga, després de collir-la i processar-la, per traslladar-la, vendre-la; desaparèixer també vol dir que faran servir el teu cos per crear un escenari de la mort, que és com en diem a l’escenificació del terror perquè no sabem com dir-ne:
homes i dones lligats pel coll als ponts,
que pengen,
que s’inflen,
que canvien de color,
que enfosqueixen d’una manera estranya i pertorbadora,
que semblen a punt de deixar de ser humans;
caps tallats dins de neveres de plàstic,
cossos mutilats en bosses de brossa;
imatges impossibles d’entendre,
impossibles d’oblidar.

Desaparèixer també vol dir que t’intercanviaran per substàncies químiques, et vendran a xarxes de prostitució, et sacrificaran en rituals satànics, et trauran els òrgans. I que quan ja estiguis seca, sec, eixut, esgotada, espremuda, sense esma, quan ja no quedi un bri de vida teva que puguin fer servir, desaparèixer voldrà dir, finalment, que mort ja no els costaràs diners i faran creure a la teva família que estàs viu i segrestat, viva i segrestada.

Fins que es cansin de pagar.

Fins que no els quedi un ral.

Això és desaparèixer. I així ho viu cada dia la Letty, la mare d’en Roy, tot i que el seu fill no fos arrencat d’un món que ella encara recordi, sinó d’aquest nou lloc en què s’ha convertit casa nostra i que costa tant d’entendre. No és un món fàcil. Ni per a nosaltres ni per a la Letty ni per a cap dels seus dos fills. El gran es diu Roy i se’l van endur la matinada de l’11 de gener de l’any 2011. Quan uns homes amb uniformes de policia el van segrestar a casa seva, al barri San Nicolás de los Garza, a l’estat de Nuevo León.

«Quin dels dos és el gran?», van preguntar aquells homes vestits de policia a la Letty quan ja estaven a punt de marxar, després d’haver agafat tot el que havien pogut mentre la família de la Letty jeia a terra apuntada amb metralladores. «Quin dels dos és el gran?», van preguntar assenyalant amb la barbeta els dos fills, amb menyspreu, impaciència, burletes. I la Letty va suplicar que se l’enduguessin a ella però que no fessin mal als seus fills, que encara eren joves, que tenien esperança, amics, amors, una vida per viure; que la fatalitat no havia de ser el seu destí perquè el seu país estigués com està. Però a Mèxic els segrestadors han après què és capaç de fer una mare per amor. Fins on pot arribar. I saben que en trauran més diners si la deixen viva. Així que van agafar en Richi, que estava més refet i semblava el gran. Però en Roy no els ho va permetre:

«Agafeu-me a mi. Jo soc el germà gran. Deixeu-lo estar», els va dir.

Des d’aleshores la Letty no ha parat ni un sol dia de buscar-lo. I quan li pregunto com ho ha fet, em diu: «He après a investigar entre el lèxic rebuscat i incomprensible d’una investigació policial. Em manifesto a totes les protestes que s’organitzen. He parlat amb el president municipal [alcalde], amb delegats de les autoritats, les policies, la Marina… He tingut reunions amb el governador de justícia de l’Estat, reunions de famílies amb el governador de l’estat de Coahuila, amb el procurador, els secretaris de govern nacionals i estatals, he mantingut comunicació amb procuradors de justícia nacionals i fins i tot he enviat cartes al president de Mèxic. També he estudiat un diplomat en drets humans, he participat a tallers de drets de les víctimes i tallers sobre desaparició forçada. He denunciat a les xarxes socials les campanyes d’invisibilització de la violència que fa el govern de l’estat de Nuevo León. Hem ocupat una plaça a Monterrey i l’hem rebatejada com la plaça de la Transparència o plaça dels Desapareguts. Formo part del Movimiento por la Paz con Justicia y Dignidad. Vaig recórrer amb el meu fill Richi una part dels Estats Units amb la Caravana por la Paz. I segueixo».

I jo voldria dir-li: Seguim.

Voldria dir-li: No ho estàs fent tota sola. No ho esteu fent totes soles.


Agafeu-me a mi

© Lolita Bosch, 2022
© d’aquesta edició: Edicions 62, s.a.

Pots comprar Agafeu-me a mi a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix