Foto: Victoria Strukovskaya
“Ahora te apetecería probar todas las drogas del mundo.
Pero todas las drogas del mundo no cambiarían la sensación
de que tu vida ha sido un sueño y empiezas a despertar”.
Mi vida sin mí.
Isabel Coixet.
Ho has mesurat a ull, però no deu ser més de vint-i-cinc centímetres, la distància que separa l’una de l’altra. Totes dues en el mateix pla. Rectes i transversals.
I et decideixes a descriure-les, a incorporar-les, a fer-les teves. Al cap i a la fi t’acompanyaran la resta de la teva vida.
El sentit de l’existència de cadascuna no pot ser més discordant. Per una en va sortir vida i per l’altra, mort. La primera farà set anys que t’acompanya. També va ser inesperada. Feta de pressa i corrents, fruit de la urgència que suposava un part que es va complicar a última hora.
L’altra és recent. Tan sols l’has mirat fixament un parell o tres de cops. Et travessa el pit dret. Des del mugró fins a l’estèrnum. No et sembla ni bonica ni lletja. Encara no l’has assimilat. Hi és i t’hi estàs aproximant de la millor manera que ets capaç. Sis lletres que encara et costen de pronunciar però que t’has entestat a normalitzar. Càncer. Sí. A tu.
No eres de les que pensaves que allò només passava als altres. Era una sentència que havies escoltat moltes vegades però amb la que tu no combregaves. I tant, que et podia tocar, et deies en veu baixa quan t’assabentaves d’alguna desgràcia aliena.
Potser el que no veies venir és que les llums d’alarma se’t disparessin així com qui no vol la cosa, un dissabte qualsevol de finals de tardor. Estaves embadalida mirant com la teva tassa blau cel girava dins el microones i et vas passar la mà pel coll mentre movies el cap d’un cantó a l’altre. No havies dormit bé i bufaves tot fent llista mental de les mil i una tasques que havies d’encadenar durant les properes hores.
Vas emplenar els pulmons, vas retenir l’aire durant uns segons per, acte seguit, deixar-lo sortir a poc a poc. De forma inconscient la teva mà va lliscar del clatell al pit dret fins a aturar-se, per una mena d’atzar intencionat, justament allí. De manera inconscient hi vas pressionar de forma suau. Minut zero. El vas notar al mateix temps que la campana del microones t’avisava que ja podies enretirar la tassa. El llum es va apagar i vas veure el gel de la teva expressió reflectit al vidre.
No pot ser, et vas dir. Sempre has complert amb les visites al ginecòleg i de manera periòdica t’examines sota el raig d’aigua de la dutxa. El teu cap anava a mil per hora mentre senties com els teus fills es barallaven a l’univers llunyà del menjador. Allò no hi era abans.
Vas enfilar corrent les escales que condueixen a la teva habitació. Et vas estirar al llit i, passejant els ulls pel sostre acabat de pintar, et vas buscar de nou aquell petit botó que s’havia instal·lat sota la teva pell i que havies localitzat feia tan sols uns minuts. O potser ja feia un segle? El temps s’havia aturat.
Vas prémer fort les parpelles desitjant que no hi fos. Va, no. Segur que no és res. Però encara hi era. T’intentaves convèncer que no calia alarmar-se, però en el fons intuïes que aquella descoberta no podia augurar res de bo. Vas notar com milers d’agulles se’t clavaven per tot el cos i el fred del carrer se t’instal·lava dins. Senties com des de baix el teu fill et buscava, però tu romanies immòbil mentre deixaves escapar la humitat que retenien els teus ulls.
Mai abans t’havies sentit tan perduda com en aquell instant. Desorientada i sense brúixola, vas entreveure un camí polsós i costerut. Merda. Que sí. Allò que sabies que et podia passar t’estava succeint. A càmera lenta. Ara i aquí.
3
0
