Foto: Josep Maria Oliveras
1. Aleshores, si anaves bé i eres un bon noi, anaves a estudiar al seminari. M’hi vaig passar tretze anys, al seminari; hi entro al 1946 i en surto al 1959. Sense el seminari, moltes famílies humils dels anys quaranta-cinquanta no haurien tingut mai accés al món dels estudis. Quan jo era petit, el que volia ser de gran era molt indefinit. Fins que al final vaig dir-me: «Jo vull ser d’aquests». I em vaig ordenar capellà.
2. Avui l’església ha de repensar el seu paper, però no per necessitat, perquè no tenim prou gent, sinó perquè calia repensar-lo igualment. El món ha canviat molt.
3. El gran repte és veure com els creients fem l’anunci de l’evangeli en un món on hem de reconèixer uns valors que mai no havíem reconegut. I fer-ho sincerament. No perquè ja no manem i no hi tenim més remei. Hem de valorar la pluralitat i ser-ne animadors, encara que ens costi perquè no hi estem acostumats.
4. Amb el rector del seminari vam decidir que me n’aniria, just acabat d’ordenar-me capellà, a Barcelona a fer filosofia i lletres. Els calia un professor de literatura per al seminari, perquè el que hi havia ja era molt gran. Vaig anar a Barcelona a estudiar, però al cap de dos o tres anys em va reclamar el bisbe perquè anés a fer classe al seminari. Vaig acabar la carrera com vaig poder, i vaig entrar com a professor al seminari. Allà sóc el primer que hi fa les classes en català. Mig barrejat, castellà i català… Jo m’havia compromès per un any, però de fet van ser quatre, fins que me’n vaig poder anar a Roma a estudiar teologia.
5. La broma aquella que el català duraria cinquanta anys me la retreu tothom. Allò era una manera de dir, allò que els italians en dirien per modo di dire. Però és igual: la situació no és ara una situació normal d’una llengua. I pensar que fent petites concessions podrem salvar alguna cosa és condemnar-la a mort. Una llengua que no es faci servir en situacions normals no sobreviu.
6. El que em fa patir mes deis alumnes de filologia deis últims anys és que es quelxen que han de llegir massa. L’últim any que jo feia classes a la Universitat de Girona, em vaig trobar un professor i em va explicar que, en una tutoria, hi havia anat un alumne que volia fer literatura catalana contemporània, però que li deia que volia una assignatura en què no s’hagués de llegir. El professor estava tot desolat, i jo també. No sabem desvetllar-los l’interès per una cosa que, com a mínim, sempre sabíem que era divertida.»
7. Els filòlegs hem de ser els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat, el sentit de les paraules i l’ús que en fan, abans i ara, els qui tenen el poder.
8. Ara pràcticament no deu quedar cap català monolingüe, i aquest és un fenomen absolutament nou. Durant la decadència la majoria de gent del país ni tan sols havia sentit el castellà.
9. Per viure aquí ja no es necessita el català. Més encara, per viure aquí se’n necessita una altra, de llengua: el castellà. Com passa arreu del món, primer un foraster no podia viure a Catalunya sense conèixer la llengua del país; en un segon moment, pot viure-hi encara que no l’entengui; i finalment, en un tercer moment, que és el que vivim ara, qui no pot viure i portar una vida normal a Catalunya és el que només parla en català. Qui davant d’això no s’alarmi, continuï creient que les coses van bé i que amb quadre pedacets ho podrem tornar a recuperar i a arreglar, és que no ho vol entendre.
10. Si la intenció de la normalització lingüística és arribar a ser bilingües, no serem mai un país normal.
11. Si la llengua la deixem sense substància, ja és morta. Si s’estudia però no s’usa, és el decret de mort del català.
12. Davant d’un document administratiu de la Justícia jo he de demanar, a vegades fins i tot amb una certa violència interior, que me’l facin en català, quan la situació hauria de ser a la inversa i que s’hagués de demanar només quan algú el vol en castellà. Encara no hem arribat a aquest punt de normalitat però resulta que qui imposa, qui exigeix, qui demana una cosa terrible som nosaltres! Jo voldria que al país es visqués en català amb un respecte exquisit per tothom qui volgués que se l’atengués en una altra llengua. Però això no és així, i encara passo pel dolent de la pel·lícula!
13. És terrible la facilitat autodestructiva amb què ens carreguem els escriptors l’endemà de la seva mort. Un dels nostres grans desastres és el descrèdit de la memoria. Riba i Espriu, per exemple, han passat de la glòria a l’oblit.
14. El català viu en unes circumstàncies reals de perill d’extinció. No em val l’argument que ja hem viscut altres situacions difícils: això és exactament el mateix que dir que un senyor no es morirà perquè ja ha superat quatre infarts. Per salvar el català ens hi hauríem de posar tots. Hauria de ser que algú agafés el poder i es posés al costat de la llengua i del poble.
Declaracions extretes d’entrevistes a Modest Prats publicades a «L’Avenç» el maig de 2009, a «Presència» el 19 d’abril del 2009, a «Revista de Girona» el 2001 i a «Escola catalana» el maig de 1997.
0
9
