El moll de les vídues

La Mequinensa que hi havia sota el pantà quedarà definitivament anegada

Foto: Thierry Llansades


Poc es podia esperar el Melquíades, quan baixava pel costerut carrer de les Pedres, vigilant de no relliscar en les llambordes lluents com les escates d’una anguila, que la sorpresa que l’esperava en arribar a casa superaria, amb escreix, la història que els acabava de relatar el Maties, el seu company de botifarra, al Cafè de la Granota.
 
Amb un filet de veu, el Maties explicava que, quan tornava a Mequinensa amb el llaüt del vell Gòdia, després d’un viatge tranquil des de Tortosa, només alterat per les bromes de la tripulació sobre l’espectacular cabaretera austríaca que tenia encisat al patró, a les envistes del Moll de les Vídues, quan qui més qui menys ja flairava el dinar que li estava preparant la parenta i sentia a la gola el regust de l’abominable rom que el Pràxedes servia als seus clients, una visió extraordinària deixà corglaçats tots aquells mariners, colrats per centenars de tempestes.
 
Van veure, amb els seus ulls gastats de furgar la pell oscil·lant del riu, com l’aigua de l’Ebre, incomprensiblement, s’aturava. Tothom al moll va deixar les seves feines per contemplar aquell prodigi. De cop, el riu havia aturat el seu camí, com si, aigües avall del poble, un mur imaginari li barrés el pas. Enmig d’un silenci lúgubre i capficat, els mariners van atracar al moll i van descarregar les mercaderies que havien carregat a Tortosa, un cop lliurat el carbó de les mines mequinensanes. Mentre trafiquejaven, el vell Gòdia va fixar-se que l’aigua del riu, talment com si s’hagués begut l’enteniment, si és que l’aigua del riu pot tenir un enteniment que li mani anar sempre cap avall, començava a pujar de nivell, fins gairebé llepar l’empedrat del moll.
 
A aquelles hores la brama del que estava passant al riu ja havia corregut pels carrerons del poble, com si un mal vent la propagués i desvagats i curiosos s’havien anat apropant al moll. Diverses teories es posaren sobre la taula, o sobre l’empedrat, per ser més exactes, però cap d’elles no va acabar de quallar, excepte la que donava la culpa al govern i de retruc a la guàrdia civil i a mossèn Silvestre. No es van presentar arguments sòlids en suport d’aquesta teoria, però fos pels motius que fossin, els tafaners veien la mà negra del règim darrera l’estrany comportament del riu.
 
A poc a poc van anar arribant les autoritats, a mesura que van ser localitzades i informades als seus llocs de treball habitual. Primer es va presentar el jutge de pau, el senyor Crònides, acompanyat del seu inefable ajudant, el secretari Mallol Fontcada, amb semblant consternat, no se sap si pel tombant que anaven prenent els esdeveniments o per la duríssima esbroncada que li acabava de clavar el jutge per una irreflexiva sortida amb el cavall de copes. Posteriorment, esbufegant i enrogit com sempre, va fer acte de presència el sergent Hermógenes Martínez, amb tota la seva corpenta i un parell dels seus sicaris, compungits després d’haver hagut d’anar a cercar el seu superior a casa d’una senyora de moral lànguida i escot ufanós. El riu, però, aliè a la presència de les autoritats, continuava ascendint inexorablement.
 
El Maties, resignat, veient que allí no hi tenia res a pelar va dirigir-se cap al Cafè de la Granota, on sabia que el Melquíades i els seus companys l’estaven esperant per a jugar la seva partida de botifarra. Abans de seure a taula, però, el Maties demanà un rom al Pràxedes i referí amb tot luxe de detalls l’incident que s’estava coent a baix al riu. Per un moment el cafè quedà glaçat, fins que la Salomé, el lloro del local, llençà un crit que havia après, anys enrera, d’un dels insignes elements subversius del poble, l’Oliver Castells:
 
–Mori la repoblació forestal!
 
El crit tornà els parroquians a la realitat i desfermà noves converses, mentre altres dades inquietants anaren veient la llum. L’Honorat del Rom, l’il·lustre apotecari, constatà que havia vist esquerdar-se, davant dels seus ulls, un parell de cases de la Plaça de Santa Àgueda. El Pràxedes s’excusà davant del Maties perquè de cop, tot el rom de la seva bodega s’havia evaporat. Una tristor, profunda i calmosa, semblava caure damunt dels vilatans, convertint l’alegria i el bon humor, que sempre els havien caracteritzat, en una  resignació amarga amb què contemplaven com el poble s’anava desdibuixant.
 
Enmig d’aquestes reflexions el Melquíades arribà a casa seva, trist, com els altres, i alhora inquiet i frisós per treure l’entrellat de tot aquell misteri. Constatà, gairebé amb desídia, que una esquerda creuava el sostre del passadís, però obrí els ulls de bat a bat quan entrà al menjador.
 
Un senyor de certa edat, amb barba frondosa i vestit com no s’estilava al poble en aquell temps, mirava per la finestra. Sobre la taula, el seu equipatge, un grapat de llibres i plecs i plecs de fulls esgrogueïts. La mirada astorada del Melquíades saltava esbojarrada dels fulls al desconegut sense esma de badar boca. Quan finalment es decidí a preguntar-li què estava fent a la seva casa, copsà, i gairebé cau de cul a terra de la impressió, que dels llibres que el foraster havia deixat sobre la taula, en regalimaven, com si es tractés del doll d’una font, lletres a raig fet. Lletres que, quan arribaven a terra, es convertien en gotes d’aigua, que s’entollaven sobre les rajoles mal anivellades del menjador. Desconcertat, obrí l’armari buscant l’ampolla de ratacia per a fer-ne un glop que li despertés l’enteniment, però com el rom del Pràxedes, el seu licor també s’havia evaporat. De sobte, el barbut, després d’un llarg sospir, va parlar:
 
–S’ha acabat, Melquíades.
 
I es girà somrient tristament cap al pobre amo de la casa que no entenia res del que estava passant. Obrí els braços i continuà:
 
–Ja no puc explicar més històries Melquíades, s’han acabat els balls a l’Edén i els viatges del Nelson. La Mequinensa que hi havia sota el pantà quedarà definitivament anegada.
 
El Nelson i l’Edén, mites de la història local, i un pantà que era com un remor llunyà, com un conte per espantar les criatures. El Melquíades es recolzà a la taula. Un atac de lucidesa el ferí:
 
–Llavors nosaltres… no som… és a dir, ja no…?
 
–Molt em temo que no amic, jo us vaig rescatar de sota el riu, però sembla que finalment….
 
Un crit provinent del riu estroncà les paraules del foraster. Un crit al que seguiren molts d’altres. “Jesús!”. Els dos homes es miraren, d’una embranzida, gairebé empentant-se sortiren al carrer. Davallaren fins al carrer de l’Ham, juntament amb altres vilatans que corrien atrets per una explosió de joia com no es recordava des d’un abril molt llunyà. Arribats al moll, el Melquíades va patir el tercer esglai del dia.
 
Dins el riu, que ja vessava per sobre dels seus marges i anegava les primeres cases, dos llaüts, envoltats per una boira espessa, resplendien amb una llum tenebrosa. En cadascun, el patró es plantava fatxenda al timó de l’embarcació. Els reconegueren al moment, encara que no els haguessin vist mai en vida: eren el Sebastià Peris i el Roca, els dos llaüters que van dur la seva rivalitat en les carreres fins més enllà de la mort. Eren ells qui cridaven “Jesús” que era el nom del foraster com comprengué el vell quan aquell s’encaminà al llaüt del Sebastià, que l’ajudà a pujar. Des de la barca es mirà la gernació congregada al moll, on només hi faltaven els números de la guàrdia civil que ja feia estona que havien enfilat esporuguits la carretera de Casp. Es girà cap al mariner i li digué:
 
–Quan comença la cursa, mestre?
 
–Quan vostè vulgui… i no passi ànsia, que en tenim per dies abans no destriem qui és finalment el guanyador.
 
I lentament els dos llaüts es van posicionar per començar la seva cursa interminable. I lentament el nivell del riu va anar baixant fins a tornar als seus marges. I diuen que el rom, igual de dolent com sempre, va tornar a les ampolles del Cafè de la Granota, i que les esquerdes es van esborrar de les cases i que l’alegria, inherent a aquella gent, va tornar al poble i, finalment, fins i tot, van tornar-hi el sergent Hermógenes i els seus hòmens. I l’aigua, com a mínim en aquella vila llunyana on la gent contempla encara meravellada la cursa entre dos llaüters morts, mai arribà a negar la vella Mequinensa.
 

Nou comentari