Foto: Camilo Durán
Vaig anar a l’escola Nostra Llar de Sabadell, que ja no és ben bé la que ara en conserva el nom. En Pere Cornellas, en començar el curs, ens va donar unes extenses llistes de llibres per a llegir, encara les conservo escrites en boli bic en fulls de carpessano… Teníem un sistema de biblioteca a la classe, on el que li tocava fer de bibliotecari —anava per torns— portava el registre de llibres que demanàvem i tornàvem… N’hi havia d’autors catalans, espanyols, estrangers, clàssics, moderns, en català, en castellà… Així apreníem també a estimar i respectar el llibre com a objecte… no es podien perdre, ni ratllar, ni estripar…..
I per a estudiar la literatura, però lligant-ho a tot plegat, en Cornellas va inventar-se una manera fascinant: vam dividir el món en “mons mítics”: el Far West, el París d’entreguerres, el món de la nit —dràcula, etc.—, el sud profund americà, les estepes russes, la guerra civil… Ara no els recordo tots… cadascú havia de fer un treball d’algun d’aquests móns barrejant literatura, art, música, cinema, context històric… Jo vaig xalar com una boja amb el París d’entreguerres, l’impressionisme… i d’altra banda, també em vaig enamorar de Faulkner i dels americans, cosa que encara em dura….
La literatura em va obrir una finestra al món, de Baroja a Hemingway, de Stevenson a Rodoreda, de Faulkner a Dostoyevski o a Los tres mosqueteros (sí, en castellà). Crec que sense aquelles llistes, sense aquells mons mítics (més tot el cinema que també ens va fer veure i estimar, i que també va molt lligat al que en diem literatura), jo no seria la persona que sóc ara….
A més de la literatura pròpiament dita, analitzàvem la nova cançó —coses de l’època… parlo dels anys després de la mort del dictador, on encara es prohibien concerts. Recordo les discussions apassionades a classe, tot escoltant els vinils, els LP, sobre si Llach era millor poeta que Raimon o que Paco Ibáñez… També discutíem molt de cinema… Cada divendres tocava cineclub, primer en horari escolar de tarda, després ja ens hi vam enganxar en horari normal d’adults a la nit… Quan es podia (baixar a Barcelona era més difícil d’organitzar) anàvem al teatre, sempre en sessions normals, res de sessions per a escoles, aquest invent nefast que està bé per a criatures, però no per a nois que ja tenen plena capacitat i possibilitat de poder arribar a casa tard un dia de tant en tant… Era l’única manera que ens poguėssim fer càrrec de què volia dir anar al teatre, amb la gent normal, sense ser tractats com a canalla que ja no érem… Va ser en aquesta època que vaig venir a Barcelona sola per primera vegada, amb en Jordi, un company, a veure Lindsay Kemp al desaparegut Teatre Barcelona. Veient Flowers, per primer cop a la vida vaig pensar que m’agradaria fer teatre… Estic segura que si l’hagués vist en una sessió per a escoles a les deu del matí, no m’hauria fet el mateix efecte….
I sí, d’aquella època amb en Pere Cornellas, que no tenia prejudicis a aquest nivell —ni en cap, almenys que jo recordi— m’han quedat les meves manies: Faulkner i els americans m’agrada llegir-los en castellà, la poesia estrangera en català…
Em sorprèn quan parlo amb joves d’avui dia que amb prou feines els sona el nom de Shakespeare. O pitjor, que no llegeixen… Ho trobo estrany… I trist… Llegir t’obre les portes al món, al somni, a l’ideal… Llegir et fa discernir, et fa pensar, et construeix… I entenc que no és obligant a llegir el Tirant que salvarem la literatura, com quan ens obligaven a llegir el Quijote i ho trobàvem un pal… Però agafar el gust de llegir em sembla que és una de les coses més valuoses que podem treure’n de l’època d’escola i per això és essencial que algú apassionat i obert d’esperit et guïi en les primeres lectures… aquest és el mestre de literatura…
Encara guardo aquelles llistes de llibres d’en Cornellas… Un cop acabada l’escola les duia sempre al damunt… em feia por no saber o no poder discernir per mi mateixa si un llibre o una pel·li valien la pena o no i m’aferrava a les fotudes llistes… I resulta que sí, que tot aquell bagatge acumulat en les classes, de llibres, cinema i discussions diverses, m’havia donat totes les eines necessàries per a enfrontar-me al món dels adults…
Com poden pretendre uns quants (qui són?, quina autoritat tenen, quines raons tenen, ocultes o no?) que la literatura a l’escola no serveix de gaire com per deixar-la en uns mínims ridículs o quasi eliminar-la? Potser volen ciutadans que no pensin, que no tinguin ideals, “mons mítics” o idees pròpies? Que no siguin capaços de revoltar-se? Que no siguin capaços de pensar per si mateixos ni en res que no tingui a veure amb el mercat laboral i, per tant, considerat com a no necessari? Uix!!!
Encara em queda algun llibre de les llistes per llegir… Quan els acabi hauré de comunicar-li a en Pere Cornellas que ja he fet els deures… però, ara ja, li dono les gràcies per tot el que ens va donar…
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
64
0
