Montserrat Carulla va néixer a Barcelona el 19 de setembre del 1930 i va morir el 24 de novembre del 2020, als 90 anys. Us oferim l’arrencada de Bon cop de falç (Ara Llibres, 2015), el llibre en què l’actriu narrava l’experència de la seva vida en primera persona. Els records de la postguerra, la censura, els primers papers com a actriu… Tot plegat acaba desembocant en la consciència de ser catalana i de parlar català.
Foto: Facebook Montserrat Carulla
Sant Feliu de Codines
Sant Feliu de Codines em remunta a molts anys enrere i m’evoca una colla de records que han estat presents en el meu conscient i que sovint s’han convertit en un referent en els meus somnis des que era petita.
Encara no havia fet els sis anys quan vam anar a viure a Sant Feliu. El primer record que guardo del moment de l’arribada és la imatge d’una nena petita, molt morena i de cabells llisos, que estava asseguda en un marge altíssim, amb les cames que li penjaven. Em sembla que encara la veig. Vaig dir a la mare: «Aquesta nena caurà, oi, mama?». Tinc el record d’un marge molt alt en un tros que era conegut com Els estricadors, sota el carrer de l’Esquirol —crec que es deia així—, el carrer on viuríem durant els tres anys de la guerra, en una casa anomenada Can Niu. Amb els anys, quan vaig tornar a passar per allà, vaig veure que l’altura real del marge amb prou feines era d’un metre.
A Sant Feliu vaig començar a anar a l’escola, al parvulari. Recordo una classe gran, de taules i bancs de fusta, on compartíem espai nens i nenes. Els mestres eren un matrimoni força gran. Em sembla recordar que ell es deia Ramon, però del nom de la mestra no n’estic tan segura, crec que es deia Àngela. El senyor Ramon s’ocupava dels nens i la senyora Àngela de les nenes. Recordo un ambient molt relaxat, en el qual les coses es deien sense cridar, excepte quan ens dirigíem a ella, a la senyora Àngela, que ho havíem de fer alçant la veu perquè era sorda com una campana.
Del parvulari hi ha dues coses que recordo especialment: la meva dificultat per aprendre a fer ganxet i el nen grassonet que s’asseia al meu costat. Teníem sis o set anyets, i d’aquest nen en tinc un record molt viu, malgrat que durant molts anys vaig tenir mala consciència sempre que el recordava.
Era el fill únic d’una família benestant, anava sempre molt netet i polidet, i, malgrat que era molt bon nano, a la majoria ens semblava una mica repel·lent, sobretot si es té en compte que la majoria de nosaltres anàvem, com s’acostuma a dir, amb una sabata i una espardenya. Però és que, a més, aquell nen portava uns entrepans per berenar que ens feien venir salivera quan el vèiem menjar: un llonguet amb pernil o amb sobrassada, o mortadel·la, delicatessen que la majoria de nosaltres no havíem tastat mai.
Jo, per abrigar-me, portava al coll una mena de bufandeta de pell amb forma d’animalet que m’havia regalat la meva padrina de quan ella era petita, i que, pressionant-li el cap, obria la boca. Em vaig adonar de la cara d’esverat que posava el meu veïnet quan em posava la bufanda i obria la boca de l’animal per tancar-me-la al voltant del coll. A partir del moment que vaig descobrir la por que això li feia, jo, quan veia que treia el seu paquet del berenar, obria i tancava la boca d’aquell cap de pell i li deia que, si no em donava la meitat del seu berenar, l’animal el mossegaria. Vaig berenar molt bé moltes tardes, fins que la mare del nen va parlar amb la meva i em va desaparèixer la bufandeta de pell. No és un fet exemplar, eren coses de nens i fruit d’uns moments en els quals no sobrava el menjar.
Tinc molts records de Sant Feliu, i la majoria són bons. Els records són insistents, constants, i no et deixen al llarg de la vida. No els vas a buscar, són ells els que es fan visibles tant si ho vols com si no ho vols. De vegades apareixen davant meu amb cara amable, i aleshores recordo els jocs al carrer, els amiguets, les entremaliadures que fèiem malgrat les recomanacions de les mares. Són fets agradables o divertits, com aquest del nen grassonet del parvulari, i que et provoquen un somriure.
Unes altres vegades se’t fan presents moments colpidors que voldries no haver viscut mai i que en aquells moments no acabaves d’entendre, però que són «als prestatges de la memòria», com diu Espriu. I quan els records es remunten a la infància, l’angoixa del moment en què els vas viure continua viva al teu subconscient i són tan dolorosos com van ser-ho el dia que van passar.
Sóc conscient que han passat molts anys i que hi ha moltes persones que no volen mirar enrere, que els molesta o els fa mal recordar fets passats. Però jo sóc de la mena de persones que creuen que les ferides han de cicatritzar, i que la millor manera d’aconseguir-ho és reparant les injustícies. Sense rancor, sense ànim de venjança, amb esperit de reconciliació. Així que, per a mi, serà una bona teràpia recordar un fet que ha pertorbat moltes nits el meu son.
El dia que les tropes de Franco van entrar a Sant Feliu, la mare ens va despertar de matinada, ens vam vestir i abrigar força i vam anar a un bosc darrere de casa, on ja hi havia molta gent que havia sortit de casa per por del que podia passar. Ja feia dies que jo sentia parlar de la crueltat dels soldats moros, de com mataven la gent… Tothom deia que ens esperaven temps molt difícils, que ho havíem perdut tot…
«Això és el final de Catalunya», deia, desolat, en Vilarrassa, el pare d’en Daniel i la Rosa de Ca la Neus, els nostres companys de jocs. A mig matí vam tornar a casa. Al poble hi havia un gran silenci, que al migdia va trencar el soroll metàl·lic de les ferradures dels cavalls que pujaven pel nostre carrer. Els vaig veure de darrere la finestra estant. No eren moros, però ho semblaven, perquè duien un barretet vermell amb una borla penjant. Quan la mare va anar a treballar, ens va tornar a dir: «No us mogueu de casa». Jo, aleshores, ja tenia vuit anys i em vaig escapar carrer avall. Havia sentit dir que els moros s’estaven a la plaça i vaig anar a veure’ls. Quan vaig tombar la cantonada que portava a la plaça, vaig veure una noia que sortia d’un petit portal; va fer unes passes carrer avall, es va aturar, es va repenjar amb les mans a la paret i va començar a vomitar. La vaig reconèixer. Devia tenir setze o disset anys i era molt maca; jo la recordava amb una cabellera llarga. L’havia vista algunes vegades ballant. Ara, recolzada a la paret, no semblava la mateixa: portava el cap rapat al zero i un floc de cabells lligats amb una cinta amb els colors de la bandera espanyola. Era una visió esperpèntica. Em va mirar plorant i va seguir caminant fins que la vaig perdre de vista. Jo em vaig quedar una estona allí, incapaç de fer ni un sol pas; em tremolaven les cames. És una imatge que no he pogut oblidar mai.
A les hores i els dies de dolor que devia passar aquella noieta, i d’altres com ella, dedico avui, aquest record.
La meva infància, la meva curta infància, comença a principis de juliol del 1936, el dia que vam arribar a Sant Feliu, i es va acabar a finals del 1939, quan la mare, nosaltres tres —els meus germans i jo— i l’àvia, ja molt gran, vam tornar a Barcelona. El pare sobrevivia en un camp de concentració d’Argelers, al sud de França. Jo ja no vaig tornar a ser mai més aquella nena feliç que corria i jugava pels carrers de Sant Feliu. I com que estem units a la infància per un fil molt subtil durant tota la vida, aquells anys m’han deixat una empremta molt profunda que no he oblidat i que no vull oblidar, uns records que han anat configurant la meva manera de ser i d’entendre uns fets tràgics que han marcat les nostres vides.
Les plates florejades
L’any 1936 el pare ens va portar a Sant Feliu de Codines, conscient que la guerra era un fet imminent, que no trigaria gaire a començar.
Va llogar una casa a la part alta del poble. Ell va tornar a Barcelona, on treballava com a conductor al Parc Mòbil de la Generalitat Catalana.
Eren dies de gana i de por. Durant tota la guerra, a nosaltres no ens va faltar mai menjar, ja que el pare cada setmana passava el diumenge amb nosaltres i ens portava el racionament que el Parc Mòbil repartia entre els treballadors. Era una gran bossa de paper en la qual hi havia mantega, llaunes de diversos llegums, embotits, tres o quatre pots de llet condensada i una gran paperina de galetes maria. Per berenar, la mare ens feia una llesca de pa amb llet condensada per sobre i ens donava un parell de galetes. A nosaltres ens semblava molt natural poder berenar tan bé, completament ignorants de la gana que passaven els altres nens.
La mare, que sempre va ser molt solidària, repartia part d’aquells aliments entre els veïns més necessitats.
Quan sortíem menjant el pa amb llet condensada, els nens del carrer ens miraven i ens demanaven que els en donéssim una mica. Una tarda, quan la mare havia anat a comprar, vaig sortir menjant una galeta i un nen em va preguntar si a casa en teníem més, i jo li vaig dir que sí; vaig enfilar-me a l’armari on la mare guardava la paperina i n’hi vaig donar unes quantes.
Al cap de poca estona, els altres nens feien cua a casa demanant-me que també els donés galetes. Quan s’acabaven les que els havia donat, es tornaven a posar a la cua perquè els en donés més.
L’endemà, quan la mare va pujar a buscar les galetes per al nostre berenar, es va trobar la paperina buida i, empipada de debò, va voler saber què havia passat amb les galetes. La meva germana Rosa va dir que ella no en sabia res i amb la mirada em va delatar.
Jo, en veure la cara de la mare, vaig intuir que la cosa acabaria malament i vaig arrencar a córrer per evitar la pallissa. Ella va sortir darrere meu, em va enganxar per la bata, em va arrossegar cap a casa i em va pegar al cul amb l’espardenya que es va treure, davant la mirada espantada de tots els meus amics.
Aquella mateixa tarda va venir un veí, que vivia unes quantes cases més enllà i que feia pocs dies que havia arribat de Barcelona, fugint de les bombes i dels milicians. Es veu que els rojos havien entrat a casa seva i s’havien endut moltes coses, que ell anava enumerant.
Mentre ens detallava el robatori s’anava posant nerviós, els ulls li sortien de les òrbites i la boca se li torçava. «S’ho van emportar tot», es lamentava, «la roba, els mobles, els llibres…». Al final, es va enfonsar, quan va recordar que, d’entre les coses que més valorava, s’havien endut tres plates florejades.
Un dia vaig preguntar a la mare per què aquell veí parlava fent tants gestos amb la boca, i el vaig imitar parlant de les plates florejades amb els ulls ben oberts i torçant la boca. Tots els que eren a taula van començar a riure i una vegada més em van demanar que imités el nen de les plates florejades. Es veu que, soterrada, començava a emergir la meva facilitat per la imitació. La iaia, la mare i la meva germana es partien de riure, i, cada vegada que venia algú, havia d’imitar el nen de les plates florejades.
Bon cop de falç
© Montserrat Carulla
© d’aquesta edició: Ara Llibres, 2015.
7
0
