Il·lustració: Cristina Losantos


El dictador, per fi, ha mort, d’una mort monstruosa, com si hi hagués —almenys de tant en tant— una justícia divina que fa pagar els pecats en aquesta vida. El seu cos s’havia convertit en un camp de batalla entre mil malalties col·ligades i un home arrapat a la vida pròpia amb la mateixa tenacitat amb què s’ha arrapat sempre al poder. L’home comptava amb el sòlid ajut de la medicina més moderna i sofisticada, amb una trentena de metges i tot l’utillatge necessari. Era com una visió invertida del que és la Seguretat Social i l’assistència sanitària per al poble treballador del nostre país. Heus aquí un primer simbolisme d’aquesta mort.

Perquè el final del tirà ha estat simbòlic de diverses maneres. Si Hitler —igualment monstruós— va tenir una mort wagneriana, “heroica”, sota les bombes enemigues i envoltat del misteri del suposat suïcidi i de la desaparició del seu cadàver, Franco ha tingut la mort sorda i antiheroica del dictador sanguinari i cruel que ha acumulat el seu poder amb la cobdícia mesquina del militar astut i sorrut, fred i calculador, incapaç de cap grandesa. La seva mort purulenta és la negació de tota grandesa.
També ha estat simbòlica la barreja de progrés científic i superstició que ha envoltat la seva malaltia. La medicina més avançada al costat del mantell de la Verge del Pilar o d’una relíquia del cos incorrupte de sant Diego de Alcalá! És com una imatge plàstica del famós “desenrotllament” econòmic impulsat pel feixisme: prosperitat material (mal repartida, molt mal repartida i basada en una sobreexplotació descomunal dels treballadors, adobada per les restants “delícies” d’un règim feixista), juntament amb obscurantisme, ignorància, irracionalitat i degradació cultural i moral. Heus aquí la industrialització, la “modernització” tan lloada!
Finalment, ha estat simbòlica la mort per la presència entorn de l’agonitzant dels protagonistes més destacats de l’entrellat d’interessos i ambicions articulats entorn de la seva persona durant trenta-sis anys. L’esforç del “marquesito” i de tota la camarilla familiar per prolongar la vida de Franco fins a límits absurds obeïa sens dubte a la desesperació de qui sent perillar uns privilegis escandalosament injustos que depenen d’un sistema de poder extremadament personalista. L’era de Franco haurà estat, dintre de la història moderna d’Espanya, l’època en què la corrupció i la degradació de les classes dominants haurà arribat a cims més elevats.
Franco: t’has merescut l’odi immens que has suscitat, fins i tot a l’hora de la mort, que habitualment inspira el respecte de l’adversari i l’enemic. Un gran poeta andalús, Rafael Alberti, va escriure fa uns anys uns versos que et dediquem com a epitafi:
Hay muertos cuya paz merecería
ser quebrantada todas las auroras.
(Treball, 24-11-1975)




Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)

© dels articles: hereus de Montserrat Roig
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix