Els morts som nosaltres

Aquesta és la idea: entre difunts que caminen i mosseguen, cal protegir-se dels vius

Arxivat a: Còmic, Biblioteca

Kirkman & Moore

Tret de l’excepcional pel·lícula de Jacques Tourner, I Walked with a Zombie, estrenada el 1943, allò que ara celebrem com a gènere zombi no havia passat de ser una anècdota en to menor fins als anys seixanta. Va ser un inspirat i jove director de Nova York, George A. Romero, qui, amb una sabata, una espardenya i tres amics, va plantar les coordenades bàsiques del nou gènere quan va filmar La nit dels morts vivents (1968). Ull, no és tan fàcil inventar-ne un, de gènere. Els vampirs, els llops humans o Frankenstein, mites del cinema de terror de Hollywood dels anys trenta que tantes alegries han donat a les grans productores, s’inspiren o bé en la literatura romàntica europea o bé en llegendes de la tradició popular del vell continent.
 
Romero estava inspirat el dia que va decidir fer aixecar-se el morts de les tombes, afectats per vés a saber quin mal experiment químic, i escampar-los pel territori amb l’obsessió d’alimentar-se amb carn viva. Aquella pel·lícula, rodada en blanc i negre, va fer parlar molt i especular més. La crítica més audaç del moment li va atribuir un rerefons d’alt component ideològic compromès. L’únic personatge sensat que lluita, tancat dins una plaga amb un grup humà més plaga encara, és un home negre que, després de sobreviure als atacs de l’allau de morts, rebenta assassinat per un policia blanc. I ací pau i allà glòria. I voluntaris armats amb gossos, fusells i goma de mastegar. El mateix director va desmentir anys més tard que tingués aquesta intenció. I va atribuir el color de la pell del principal protagonista a la més pura i dura necessitat: “Dels meus coneguts que havien acceptat cobrar tres rals, Duane Jones era el millor”.
 
Però les intencions de George A. Romero van quedar evidents, en contra del seu parer i el seu posat, en totes les seves pel·lícules posteriors: els dolents no són els morts, sinó els vius. És el nostre amic qui ens mossegarà amb més ràbia. Per desgràcia i com passa de vegades, Romero és director d’un gran film que ha anat repetint, però sempre fent voltes a la mateixa sènia: fan més por els humans supervivents que les criatures reviscudes. Dawn of the Dead (1978), rodada en uns grans magatzems, qüestiona el consumisme; Day of the Dead (1985), el militarisme; Land of the Dead (2005), l’absurd intent de frenar la immigració; Diary of the Dead (2007), el periodisme domèstic compulsiu que s’ha gangrenat amb les xarxes socials…
 
Aquesta és la línia sobre la qual basa el seu treball Robert Kirkman, el guionista del còmic The Walking Dead. Exactament aquesta és la idea: entre morts que caminen i mosseguen, cal protegir-se dels vius.  En el pròleg al primer volum de l’extensa sèrie, Kirkman s’explica: “Tot aquest llibre és un intent de mostrar el progrés natural de fets que crec que anirien passant en una situació semblant. És un treball basat en personatges. Com arriben i on arriben els personatges és molt més important que el fet que hi arribin. Espero mostrar-vos els vostres amics, les vostres famílies o a vosaltres mateixos, i les seves reaccions davant situacions extremes”.

The Walkind Dead, doncs, és una sèrie de personatges i de situacions extremes. De solidaritat i, sobretot, d’egoisme i misèries. Un aspre retrat de la condició humana. Una història seqüencial que embruteix els protagonistes fins a fer-los irreconeixibles als ulls del lector. Com les pel·lícules de George A. Romero. La història arranca d’una manera sòlida i impactant. Robert Kirkman és un bon guionista i enganxa el lector. Potser, malgrat totes les seves boníssimes intencions, són els zombis, que n’esquitxen totes les planes, els qui ho aconsegueixen, i no les trames dramàtiques encadenades. Però, sigui com sigui, ningú aguanta deu anys de lliuraments seguits en format coomic book si no hi ha ofici.
 
Diguem-ho tot. N’hi ha més, d’ofici, en l’escriptor que en l’il·lustrador. Encara que Kirkman el reivindiqui: “Treballo amb Tony Moore des que en tinc record. He vist el treball de Tony. Conec el treball de Tony més bé que ningú, i haig de dir, per si no en sou conscients, que Tony s’hi ha deixat el fetge aquesta vegada”. El fetge, potser sí, però amb l’ànima no n’hi ha prou. I els dibuixos de The Walking Dead no tindran un esment especial en la història de l’art seqüencial. Ningú és perfecte.
 
Hi ha un altre problema. Kirkman va afirmar el 2004, quan va publicar-ne el primer número, que “per a mi la pitjor part de les pel·lícules de zombis és el final. Sempre vull saber què passa després. Fins i tot quan moren els personatges… vull que continuïn”. Per tant, va decidir fa una dècada seguir amb els personatges “durant tot el temps que sigui humanament possible. Vull que The Walking Dead sigui una crònica de molts anys de la vida de Rick Grimes. Mai ens preguntarem què passaria després amb Rick. El veurem. Els morts vivents serà la pel·lícula de zombis que mai no acaba”.

Uf! Malgrat els milions de fans, les vendes desbocades i l’ànsia que passen els seus seguidors mentre n’esperen un nou lliurament, la sèrie se’n ressenteix. I la reiteració s’ha fet inevitable. Però encara hi ha una cosa pitjor: la sèrie de televisió que n’ha furtat el títol i els personatges però que s’allunya de l’original, improvisa, inventa i naufraga cada temporada.

Kirkman & Moore

Nou comentari

Strangers in the Night
And ever since that night/ We've been together/ Lovers at first sight/ In love forever
Més entrades...