Muntanya avall

Llavors la Carmen i el Senyor Primer es deixen veure pertot arreu, la resta de l’eixam ha desaparegut, se l’ha empassat la terra

Arxivat a: Conte, Biblioteca
Us oferim un dels relats del llibre «Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre», de Liudmila Petruixévskaia, traduït per Miquel Cabal Guarro i editat per Periscopi. Surt a la venda el 16 de març.

Foto: Vinoth Chandar


És sorprenent la influència que exerceix el grup quan et trobes lluny de la teva vida real i ordinària, lluny de casa i de la família. D’alguna manera, tot el pes de la quotidianitat desapareix juntament amb el problema d’on treure els diners: estàs instal·lat, ets aquí per un temps concret (una setmana, les vacances, etc.).

Aquí hi ha una il·lusió que sotja tothom: que ha de ser així de l’esmorzar al dinar i del sopar fins a la nit; i només hi ha una preocupació: tenir cada vegada més bon aspecte, i de seguida apareix algú que ho valora, que queda fascinat, i d’aquí només hi ha un pas a la fascinació per qui ha quedat fascinat.

Observàvem aquella dona —nosaltres que vivíem davant del seu gran balneari—, tenia un aspecte repulsivament vulgar i era per això que es feia tan visible. En companyia d’homes d’aquell balneari per a obrers, feia grans riallades a l’autobús quan anava a comprar fruita al mercat o a casa d’algú a buscar un pot de vi de la terra, posem per cas. Coman­dava el seu ramat, i ho feia amb aquesta pinta: cabellets curts, una mena de molles de perruqueria, una permanent barata, cabells morts després d’una reacció química ben recent, i encara unes celles depilades i perfilades amb un blau negrós i els llavis pintats, evidentment amb un pintallavis barat. Tota la bellesa comprada a un ruble el quilo, que diuen. Una faldilla curta, les sandàlies més barates i vulgars, però amb certes ínfules de moda, aquestes paraules del segle passat són bastant precises: amb pretensions de ser com tothom, de no ser pitjor que ningú i de no quedar enrere en res. Bregava per la felicitat, pobra fresca, volia queixalar-la, arrencar un trosset de la felicitat autèntica que no podia assolir i d’aquella vida que veien a les sèries de televisió.

O sigui, mar, sol, i ella, que porta sandàlies de moda, la permanent ben dreta, aquelles celletes i unes ulleres fosques i al voltant té (alerta!) tota una colla de mascles fascinats amb els quals se’n va al mercat.
           
Com passa en qualsevol apariament múltiple, la part masculina mostra pelatges ben diversos i està integrada per quatre exemplars: un d’alt, també tot endiumenjat, amb un vestit gris en plena calorada, o sigui, que porta el millor que té; després, un senyor de la tribu dels panxuts, amb una samarreta senzilla de cotó; un de jove que no hi pinta res, amb els cabells llargs, i un de molt petit (el petit va per força al darrere de tot amb uns pantalons que li fan bossa), aquest últim amb l’esperança que l’ocasió permeti emborratxar-se.

La Carmen aquesta compartida es trenca de riure, però no d’una manera tan grollera com es podria suposar, sense fer esgarips aflautats, no com una fresca borratxeta que no para de cridar el primer que passa, el veïnat sencer, perquè fa servir el riure de reclam. No, la Carmen fa un riure entretallat i ofegat, no gaire ostensible, no vol aplegar vint homes, que amb aquests ja en té prou i massa. L’home alt de vestit gris camina al seu costat, és el primer de la gossada, un mascle seriós i afamat, vestit de gala, amb unes intencions molt severes pel que fa a la resta del ramat.

En general, la serietat és més important i té molt més pes que no pas la desimboltura i la llibertat, la sociabilitat i el bon humor. La serietat mana, aquí, com a tot arreu; per això al de gris li enganxa tan bé el malnom de Senyor Primer.

Llavors la Carmen i el Senyor Primer es deixen veure pertot arreu, la resta de l’eixam ha desaparegut, se l’ha empassat la terra. Finalment el Senyor Primer s’ha desfet del vestit gris i es passeja amb uns pantalons curts grisos i seriosos, gorra i samarreta, tot comprat aquí; és evident que l’hi ha triat ella, ara ja són germans (és el nom que reben als camps de presoners les parelles d’un mateix sexe que comparteixen les coses).

Els germans Carmen i Senyor Primer passegen tranquil·lament, ella ja no fa riallades, ell li porta la bossa, van a la cantina com si anessin a treballar, van a la platja amb posat seriós, agafen l’autobús cap al mercat com si fos cosa de feina, és un autobús que sempre va ple, hi van molt estrets, s’arramben l’un a l’altra, ella se’l mira des de sota (es baixeta amb talons i tot), però només arriba a veure-li el nas (és evident), no se’l mira als ulls. Primer indici que n’està enamorada, alerta. Ell mira per damunt dels caps, és un tipus alt que protegeix la seva femella baixeta entre la multitud, i d’aquesta manera queda ben clar que s’estimen l’un a l’altra i que viuen separats de tothom; i la multitud també els destria, no els dóna el vistiplau, se n’aparta, fins i tot enmig del merder general són una mena de proscrits, no són dels seus.

Sí, els ha passat això, la desgràcia més gran de totes. Els ulls els brillen de pena, gairebé els salten les llàgrimes.

A més a més, amb tot aquest temps, la Carmen s’havia calmat una mica, s’havia suavitzat i havia adquirit certa aurèola daurada (potser era influència del sud, del sol). Els cabells se li havien aclarit, se li havien allisat una mica, li feien una onda blanca, això primer. Segon, la pell se li havia enfosquit, tenia els ulls més vius, li brillaven. Primeta i ben plantada, sense res a envejar a cap actriu de cine, la nostra Carmen brillava tota d’amor, de compassió, com si estigués desconcertada i perduda, mentre que el Senyor Primer no havia canviat en absolut, tot i que també estava moreno.

Però el moreno d’un cavall de tir, d’un home que s’ho carrega tot a l’esquena, el món sencer, no canvia res de res. Un pencaire s’aclareix a l’hivern i s’enfosqueix a l’estiu.

Ara bé, ell també exhibia el segell de patiment, comiat i tristor que acompanya l’amor.

Com si rodolés avall des del cim d’una muntanya, estreny els llavis i queda petrificat, amb els ulls mig aclucats, li cau l’ànima als peus, dirigeix tota la voluntat al cop final contra la falda de la muntanya; però no és que vulgui evitar la mort, no, la qüestió no és aquesta, el fet és que se li acosta una cosa molt més esgarrifosa, i que està ben sol. La seva amor descendeix rabent al seu costat, haurà de desaparèixer en la direcció contrària, ara els camins se separaran. No es tracta de la mort, no és això, el tema és la separació eterna.

Encara ballen, es trepitgen al so de la música salvatge de la joventut enmig d’una multitud que balla, ell duu la bossa d’ella penjada al colze, després passen els últims dies a la vora del mar. Però no on hi ha tota la gentada, on hi ha gandules i para-sols, sinó més enllà, la parella se’n va lluny, on no hi ha ningú, i de seguida ells dos també s’esvaeixen en la llum daurada i encegadora, desapareixen: una altra posta de sol al balneari.

Ja no hi són, nous cossos blancs s’arrosseguen maldestres per la platja, cridaners, no són de ningú, van tots sols, porcs egoistes, lletjos, i la nostra parella meravellosa no hi és, la Carmen, la rossa d’or, i el seu home fidel, el Senyor Primer, alt, fibrat i negre, han desaparegut sense deixar petja, han volat per les altures gelades cap a casa, en avions diferents, cap als seus llocs, amb les seves parelles i criatures, cap a l’hivern, la neu i la feina.

La Carmen correrà a l’oficina de correus amb el passaport a reclamar una carta, i el Senyor Primer li enviarà un telegrama perquè vagi al locutori on, per mitjà d’una trucada interurbana, tornaran a fondre’s en una sola ànima, trencaran el plor pel destí tots dos alhora a través de mil quilòmetres i ploraran i cridaran deu minuts justos, el temps que ell haurà demanat i pagat, com aleshores, a l’estiu, quan tenien pagats vint-i-quatre dies justos. Cridaran i ploraran, enganyats per la il·lusió del descans, per la llum eterna del paradís, seduïts i abandonats.

 




Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre
@ Liudmila Petruixévskaia
@ de la traducció: Miquel Cabal Guarro
@ d’aquesta edició: Edicions del Periscopi, SL

Comentaris

    Anònim Març 3, 2015 12:20 pm
    Miquel Cabal Guarro
    Catorze Març 4, 2015 10:13 am
    Ja hem afegit el nom del traductor en un lloc destacat. Gràcies!

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...