Torno a Tòquio cinc anys més tard del primer viatge que hi vaig fer. Aquell cop l’impacte va ser majúscul: tot em sorprenia, tot em semblava estranyíssim, delirant, obra d’un guionista dement o directament marcià. Portava una llibreteta per anotar totes les coses que em semblaven difícils de creure i dignes de recordar, i en vaig apuntar més de cent.

Avui he tornat a Mart, i he viscut aquest retrobament amb una inesperada sensació de familiaritat. Ja conec la cantarella dels venedors a les portes dels negocis, els vàters amb més comandaments que una nau espacial, els joves encorbatats que capten clients per a les noies disfressades amb uniforme escolar, la profusió de màquines expenedores de qualsevol cosa, imaginable o no. I ho continuo percebent amb estranyesa, però ja m’ho he fet una mica meu.

A L’horitzó primer diu Joan Todó –l’escrivent, o l’altre, aneu a saber– que no podem tornar mai igual enlloc. Ni a la Sénia, ni a Capellades, ni a Ikebukuro. Ni tan sols a Barcelona. Enyoro un impossible: poder tornar al Japó amb els ulls fascinats de qui no hi ha estat mai abans.

A la tarda m’he vist amb la Miki Yamada, la rapsoda que recitarà amb mi dijous, per preparar la tria de poemes, i amb la Miyoko Kai, que diumenge farà d’intèrpret a la festa anual de la Japan Poets Association. Hem anat a una cafeteria all-you-can-drink on per poc més de tres euros et pots prendre els tes, refrescos, cafès i sucs de fruita que vulguis. Com que era d’autoservei, hem anat a servir-nos. I de cop elles dues s’han posat a riure en veure que m’hi havia endut la bossa. “Que no ets a Barcelona!” Naturalment, elles havien deixat les bosses i els moneders sobre la taula sense vigilar, i naturalment, hi eren quan hi hem tornat. Podríem encetar un debat sobre la naturalesa benigna o maligna de l’espècie humana, però deixem-ho per un altre moment, que és tard i estem en l’època de pluges.

L’horitzó primer i el sushi després, o com ser ultralocal i ultraglobal alhora. Foto: M.C.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Marià a juny 09, 2014 | 15:23
    Marià juny 09, 2014 | 15:23
    És veritat que hi ha un caixer expenedor de haikus a cada cantonada?

Respon a Marià Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix