Màxima especialització, també a les biblioteques. Foto: M.C.
Què pot portar algú a interessar-se per una cultura aliena i a submergir-s’hi fins al moll de l’os?
Les motivacions poden ser tan diverses que renuncio a tipificar-les. He conegut una senyora japonesa que va començar a estudiar català per admiració a Josep Carreras, altres ho han fet per afició al Barça, perquè s’han enamorat d’un català… Jo mateixa vaig començar a estudiar portuguès a Barcelona fruit d’una decisió racional i vaig acabar sent una apassionada de Pessoa i del seu país. Però el que em sorprèn en el cas dels japonesos és el grau de profunditat que assoleixen en tot allò a què es dediquen, en l’estudi, en la feina o en les aficions.
Quan vaig conèixer el Ryuzo, el marit de la meva amiga Esther –viuen a Yokohama–, sabia que era un boig del futbol i li vaig preguntar qui era el seu jugador preferit de la lliga espanyola, pensant que triaria Messi, Xavi o Cristiano Ronaldo. Doncs era Manuel Pablo, defensa del Deportivo de la Corunya. Entre els assistents a la xerrada d’ahir a la Universitat Hosei hi havia una senyora que ha fet una tesi doctoral sobre Montserrat Roig, i un senyor que s’ha dedicat –per afició– a traduir al japonès una pila de novel·les, des d’ El pont dels jueus de Martí Gironell fins a Gràcies per la propina de Ferran Torrent. Fins i tot quan es posen a fer whisky el poden arribar a fer millor que els escocesos.
No es pot estimar allò que no es coneix. Però quan l’amor a alguna cosa reverteix en més coneixement, i es converteix en passió, i al seu torn proporciona un coneixement encara més intens que fa que t’estimis encara més allò que t’apassiona… La bola de neu creix i rodola, rodola i creix, el cercle es tanca.
