La nit en blanc amb «La plaça del Diamant»

L’actriu Sílvia Bel en el paper de Colometa. Foto: David Ruano /TNC

Com ja és sabut, un dels moments menys estel·lars de la cultura catalana es produí l’any 1960, quan Mercè Rodoreda va enviar La plaça del Diamant al premi Sant Jordi i no el va guanyar. En el jurat d’aquella convocatòria hi havia Josep Pla, que va considerar que l’obra de Rodoreda –presentada amb el títol de Colometa– era una novel·leta cursi amb títol de sardana. Les coses, doncs, no podien començar pitjor per a La plaça del Diamant i, tanmateix, van acabar de la millor manera possible: amb un enorme èxit popular i el reconeixement d’aquesta novel·la com una de les grans obres de la literatura universal.

Com es van confabular les persones i els esdeveniments perquè això acabés passant? Primer de tot hi ha, és evident, una obra literària magnífica i una autora que hi creu fermament. Al seu costat, l’home amb qui compartia vida i treball intel·lectual, conegut com Armand Obiols, que encara està més convençut que la pròpia Rodoreda del seu talent únic com a escriptora. Segons recull Marta Pessarrodona a Rodoreda i el seu temps, l’escriptora explicava en una carta al seu fill, referint-se a l’episodi del Sant Jordi: “Un amic meu em deia que el fet que no em donin el premi de novel·la és molt bon senyal, perquè demostra que sóc massa bona per al país”. Pessarrodona creu que aquest amic era Obiols.

El cas és que en aquell jurat del premi Sant Jordi, a més a més de Pla, hi havia el crític i assagista Joan Fuster, que sí que va saber veure l’excepcionalitat de Colometa. Segons explica Mercè Ibarz a Rodoreda, exili i desig, Fuster va passar la novel·la al jove crític literari Joan Triadú i a l’editor Joan Sales. Sales, també escriptor, va llegir d’una tirada la novel·la de Rodoreda i li va escriure, tot seguit, una carta que ja forma part de la història de la nostra literatura. Un veritable moment estel·lar, aquest sí. Sales i Rodoreda es van reconèixer com a ànimes bessones i el diàleg entre escriptora i editor va ser una de les relacions més fructíferes de la cultura catalana de tots els temps.

Rodoreda i Sales discutien, polemitzaven, defensaven aferrissadament els seus punts de vista i després arribaven a un acord –o no-. Quan es va veure clar que Colometa no era un bon títol per a una novel·lassa com aquella, Sales va proposar Un terrat de Gràcia i Rodoreda defensava Un vol de coloms. Ni l’un ni l’altre: es va imposar La plaça del Diamant i tots contents.

L’èxit de la novel·la va impulsar el projecte de Sales, la col·lecció El Club dels Novel·listes, i l’editor va fer de la relació personal i professional amb Rodoreda un dels eixos de la seva vida. Per a l’escriptora, Sales va ser igualment fonamental, com queda reflectit en aquest fragment de correspondència: “Ningú no pot saber com necessitava aquesta diguem-ne comunicació en el sentit més filosòfic que vulgueu. Em sento una mica reintegrada en una situació que és una mica menys fantasma que fins ara havia estat. I la meva situació és Catalunya. No és que sigui massa sentimental, o potser ho sóc massa i perquè ho sóc molt no em permeto d’ésser-ho, però us dec a vós –a pesar de les enrabiades que m’heu donat- aquesta mica de pau espiritual d’haver publicat un llibre després de vint anys i escaig de silenci, a penes trencat per un lleu balbuceig”.

Joan Sales i Mercè Rodoreda van construir una relació sòlida i duradora, basada en l’admiració mútua i el respecte, que va començar amb aquella carta d’ell, acabada de llegir La plaça del Diamant : “Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M’he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m’havia tret el son d’aquesta manera.”

És tot el qualsevol que escriu voldria sentir o llegir un dia respecte d’una obra seva.