Foto: Katy Anne
No hi entenc gaire ni de plantes ni de flors, però m’agraden. I quan passo per davant de les floristeries els ulls se me’n van a les etiquetes de plàstic clavades a la terra dels testos que n’anuncien el nom com les de les hostesses de vol.
Ara seria bonic dir-vos que a casa, damunt la taula de centre hi llueix sempre un ram de flors, i també que tenim un balcó urbà amb buguenvíl·lies, gessamins, i un llimoner florit en un racó. No és així, al balcó hi tenim un hibisc desmenjat i una planta de fulles amples i tronc gruixut que no en sé el nom. Són les poques supervivents d’una vida familiar massa ocupada fins ara amb els seus anars i venirs i amb el lema personal de no-arribo-a-tot. Va haver-hi un temps que insistíem a comprar geranis, i ens vam convertir en una mena d’assassins en sèrie d’aquesta espècie. Fins aquell diumenge al matí que la veïna de balcó, que era una delícia de velleta i una maga de les plantes i flors, em va dir allò de no t’hi capfiquis gaire que ara per a tu és temps de fer créixer els nens i ja et vindrà el temps de fer créixer les plantes, i em va alleujar una mica l’ànima de jardinera frustrada.
Avui els fills ja no són tan petits i els vaivens de la logística familiar s’han aturat de cop, però fins i tot estant tancats a casa el lema personal de no-arribo-a-tot em persegueix encara. Així he entès que més em val en aquesta vida trobar temps per aprendre aquelles coses que m’agraden però que no hi entenc gaire, que en qualsevol moment ens arriba l’anunciat rebrot de la pandèmia mundial i encara no li sabré el nom a la planta de fulles amples i tronc gruixut del balcó.
0
0
