No pensis en un elefant rosa

A No pensis en un elefant rosa (Contraluz), Antía Yáñez (A Mariña, 1991) narra, amb sentit de l’humor i coneixement de primera mà del TOC, la història de l’Aurora, una noia que tindria la vida típica d’una jove urbanita feliç, si no fos perquè en la seva existència res no rutlla com caldria. Després d’una ruptura sentimental, decideix no fer vacances i treballar a l’agost en una ciutat mig deserta, en una oficina a mig gas i vivint en un edifici mig buit. En aquest panorama solitari hi corre en Brais, un nen superdotat que viu a l’escala i de qui no hi ha manera de desempallegar-se. També hi ha aquests companys d’aventura que recull els dissabtes a la nit de la barra de qualsevol bar i que no li fan gens el pes, i les novel·les eròtiques que l’entretenen o, qui sap, la salven. Però sobretot hi ha l’elefant, aquell elefant rosa al bell mig de la sala.

Us oferim l’inici d’aquesta novel·la, traduïda del gallec al català per Eduard Velasco, sobre com ser adult sent mil·lennista que aborda les malalties mentals i convida a prendre’s la vida amb humor i en sortegem 4 exemplars. Podeu participar-hi fins al 18 d’abril: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Els guanyadors han estat: Marta Rotxés, Laura Sierra, Santi Baronat i Núria Càrcamo.

Divendres, 28 de juny del 2019

El sol em pica amb força quan surto del garatge, malgrat que ja són més de les set del vespre. Els rajos ultraviolats encara cremen a aquesta hora de l’estiu. I només som a la primera setmana, no vull ni pensar com seran el juliol i l’agost. Puto canvi climàtic. Noto les aixelles enganxifoses de la suor. Quin puto fàstic. I no vull ni parlar del que es cou a la meva roba interior. Coure, mai més ben dit. El primer que faré quan arribi a casa serà dutxar-me, tant se val que ja ho hagi fet al matí, abans d’anar cap a l’oficina. En aquesta època, passo més temps molla que no pas seca. I això no va amb segones. En fi, per allò de la suor, sí, però… El que intentava era no pensar en el Xoán, vaja. Una mica tard, eh, Aurora? A sobre és una ximpleria: la nostra relació no era d’aquelles. D’aquelles de sexe desenfrenat, dic. Si més no, en els últims temps. Al començament, nosaltres…

Ja no hi ha cap «nosaltres», me n’he de recordar. Aurora, ja no hi ha cap nosaltres. No té sentit donar-hi voltes. Fa un temps que no penso en ell, no la cagaré ara. La vida continua. I jo mai no he estat de ploriquejar per les cantonades.

El portal no queda lluny, apresso el pas. Coses que passen quan compres un pis antic per reformar, que a l’edifici no hi ha garatge. Al refotut centre, sí, però sense un miserable lloc on aparcar. Per això vam deci… vaig decidir! —centra’t, Aurora—, comprar una plaça en un altre bloc, a uns cent metres. Una idea genial, tret de quan plou, quan fa vent, quan duus maletes, quan vas amb la compra, quan fa un sol espaterrant… O quan fa un sol espaterrant i duus la compra, tot alhora, com ara.

El meu radar intern s’activa i em poso en guàrdia. PERILL. Tinc un rètol de neó resplendent al cap que s’encén i s’apaga de manera intermitent. Un home amb un cotxet de nadó s’aproxima en sentit contrari. Ens creuarem d’aquí a pocs segons. L’ésser amorf que va a dins porta un xupa-xup a la mà. Amb el braç estirat gairebé mig metre per fora de la barra de contenció del seient.

Perill. Perill. Perill.

Té collons! És tot sucre, la cosa aquella, quina classe de pare és aquest senyor? «Senyor»… En fi. Deu tenir la meva edat, més o menys. No et passis, Aurora. Discrepo. Rotundament. Quan es té descendència, els nadons venen amb el cartell de senyor o senyora incorporat. Això ho sap tothom. Jo no dicto les regles.

Perill. Perill. Perill. Perill. Perill. Perill.

La vorera fa poc més d’un metre, així que considero la possibilitat de travessar la carretera i canviar de costat. A l’altra vorera, Aurora? En «aquella» altra vorera? Una altra cosa que no anava amb segones, cervell, que carca que ets! Ja, ja, el que tu diguis. Però hauries de tornar a comprovar si t’agraden les dones. No puc evitar que el pensament em passi pel cap, si és que el rètol de PERILL hi deixa una mica d’espai, allà dalt. En lloc del Xoán, són els meus últims dissabtes a la nit els que em venen a la ment, i sospiro, i he oblidat per un moment el cotxet amb el focus d’infecció que porta a l’interior, i em creuo amb ell, i ja és massa tard, i el xupa-xup em passa massa a prop de la cuixa. Noto com puja l’angoixa. Massa a prop, és que ha tocat? Ha fregat? No ho sé, NO-HO-SÉ! Tinc ganes de fotre-li crits al pare, i a la seva bestiola, i al món en general. La cremor a la pell, just a la zona en què ha pogut rebre (dic «ha pogut», però estic gairebé segura que SÍ que hi ha hagut contacte, sens dubte) les baves del nadó, és insuportable.

Cuixa. Cuixa. Cuixa.

La culpa és meva per posar-me un vestit tan curt. Tan senzill que és portar alguna cosa fins als peus que et protegeixi de les baves de tercers! Ets imbècil, Aurora. No paro de pensar en aquell tros de carn contaminada fins que arribo al portal. Haurien de donar un puto manual d’instruccions a tots els pares i mares del món. O fer un examen per poder tenir descendència. Deixo a terra les dues bosses plenes fins dalt i busco la clau al bolso. No cal dir que la majoria no el passaria. Com tu, Aurora? Sí, cervell, com jo, si ho volgués ser, però no ho voldré. Jo, mare? No, gràcies. No li llegaria a ningú els meus gens defectuosos.

Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa.

Sento el clic! familiar del pany i empenyo la porta amb l’espatlla. Evito tocar les manetes dintre de les meves possibilitats. Agafo les bosses i entro. Haurien de prohibir els xupa-xups pel carrer. I les manetes. Tot i que això ja ho veig més complicat, per molt que siguin un focus d’infecció. Penso en les mans enganxifoses dels nadons, en aquells llavis plens de baves; de vegades, fins i tot amb bombolles incloses. De què deu estar feta, la saliva de nadó? Haurien de prohibir els xupa-xups, a seques. I a tot arreu. Recordo que a l’inventor se li va ocórrer la idea en veure com s’embrutava la canalla amb els caramels, per això els va posar un pal. Un puto pal! Un il·luminat, l’home, vaja.

Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa.

M’aturo a les bústies i torno a deixar la compra a terra. Sé de sobres que la meva és la del tercer dreta, no necessito pas llegir el cartellet que hi vaig posar ja fa més de quatre mesos, quan vam acab… vaig acabar!, quan vaig acabar la reforma del pis. Tot i això, me’l miro, no fos cas. Mai no sobra confirmar. Aurora Comesaña Rei. El nom no es veu recte. Aurora Comesaña Rei. Sí, és clar que és aquesta. No passa res per confirmar-ho dues vegades. El paperet blanc està desnivellat. Cau més per la banda dreta que no per l’esquerra. Tant me fan les cartes que hi ha dins; intento adreçar el meu nom ficant l’ungla per la ranura, sense èxit. Però jo no em dono per vençuda tan fàcilment.

Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cartell. Cartell. Cartell.

L’he de posar bé, no pot quedar-se així. Vinga, Aurora, que gairebé ho tens.

—Què fas?

La veu m’espanta i faig un salt. M’enganxo l’ungla amb alguna cosa, me la trenco, em faig mal, crido i cagondeu i en el santoral sencer. Tot alhora.

—No hauries de ser tan malparlada. Ma mare sempre diu que no es poden dir renecs.

En un impuls, m’acosto el dit a la boca. M’aturo quan frego els llavis. Merda! Merda, merda, merda! Però com he de llepar això, hostiaputa?! Quant fa que no em rento les mans? I ara, què?! I els llavis?!

Cuixa. Cuixa. Cuixa. Llavis. Llavis. Llavis.

—Has estat a punt de ficar-te el dit a la boca?

No tinc ni idea de qui em parla. I si m’ho estic inventant? Home, vistos els antecedents, Aurora… La veu sona massa, com el meu cervell. Sento passes que pugen les escales i un noi apareix pel costat dret de l’ascensor. Devia estar amagat al replà de l’antiga porteria. Ja fa uns quants anys que està tancada, des que se’n va jubilar l’últim usuari, molt abans que nosal… JO, cony!, arribés a l’edifici. Tenir porter, en aquests temps, no s’estila. Una despesa menys per a la comunitat.

—Ho dic perquè la saliva dels éssers humans té propietats antibacterianes i cicatritzants, així que podria ser una bona idea. Però no et pensis, a la boca també hi ha un munt de bactèries que provoquen infeccions, així que jo m’hi posaria alguna cosa en arribar a casa.

Observo el nen de reüll, intentant passar d’ell. A veure si entén la indirecta. S’ha aturat a un parell de metres. Quants en deu tenir, vuit? Deu? Dotze? Soc dolentíssima per a això de les edats. Tot plegat és el mateix. Té els cabells negres i espessos, molt curts. A l’u o al dos. Tampoc soc experta en cabells. Li veig cara d’àngel, una d’aquelles cares innocents que provoca que la gent adulta accepti ser bavada i embrutada per un ésser celestial com aquest. La seva pell del color del cafè em recorda què m’agrada prendre als matins. Sol, sense sucre ni res. Ni el cafè ni el nen. No li veig xupa-xups ni altres armes de destrucció massiva a les mans. No obstant això, no soc tan il·lusa de creure que estan netes: cap no ho està. Mai.

Veig com se m’acosta i retrocedeixo de manera instintiva.

Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa. Cuixa.

Llavis. Llavis. Llavis. Llavis. Llavis. Llavis.

NEN. NEN. NEN.

Topo amb l’esquena a les bústies i gairebé em trenco la crisma després d’haver ensopegat amb les bosses de la compra de terra. Estic atrapada. Miro les escales que duen a la salvació del meu pis. L’ascensor no és viable. Trigaria molt a baixar, obrir-se i tancar-se. Quanta gent es mor a les pel·lícules de por per voler escapar-se en ascensor? Si arrenco a córrer, potser ni em toca. Vinga, Aurora, decideix-te, però fes-ho ja.

—Què passa? Que em tens por? —demana el nano, no sé si divertit o estranyat.

Por? Jo? El miro als ulls i intento sonar amenaçadora, a veure si em deixa en pau d’una vegada:

—Però què dius, nen? Què et sembla si te’n vas i deixes de molestar?

Em giro i obro la bústia, dissimulant. Intento no pensar en el marrec i faig com si això fos el més interessant del món. Hi ha uns quants sobres. Els agafo. Factures, segur. Tanco de pressa per anar-me’n, però quan em tombo és massa a prop.

Cuixa. Llavis. Nen. Cuixa. Llavis. Nen. Cuixa. Llavis. Nen. MANS. MANS. MANS. PERILLPERILLPERILL.

—Jo MAI molesto! —diu el nen, mirant-me enfurismat.

Posa l’accent en el «mai». Em sorprèn aquest to en algú tan petit. No em coneix de res, a què ve tanta hostilitat? Tu a ell tampoc i no has estat, precisament, Miss Simpatia, Aurora.

Cuixa. Llavis. Nen. PERILL. Cuixa. Llavis. Nen. PERILL. Cuixa. Llavis. Nen. PERILL.

Se m’acosta una mica i el nerviosisme em pot:

—Quiet! Ni se t’acudeixi fer una passa més!

—Veus com em tens por?

—Que no és por, hòst…!

Callo a temps. Té raó en una cosa: no hauria de fer servir aquest vocabulari davant seu. Soc, sense cap mena de dubte, davant d’un menor. O d’un adult amb un endarreriment maduratiu important. Sigui quina sigui l’opció correcta, mai no he tingut facilitat per donar explicacions, no començaré ara. Millor ser una esquerpa de merda que la tarada del tercer. De tarada ho estàs igualment, Aurora.

—Llavors, què és? —diu, mirant-me amb el cap de cantó.

La pregunta del milió.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.