Noceà, el còmic distòpic (però optimista) pels joves d'avui

Efa no està sol. Oriol Malet, Lorena Calderón, Sandra Cardona, Roger Ibáñez, Jordi Lafebre, i uns quants més: hi ha un grapat d’il·lustradors, dibuixants, guionistes i autors de còmic que s’han de buscar la vida fora perquè aquí no poden, falta mercat; aquí vol dir casa nostra, i fora, en aquest cas, és el mercat francòfon: Bèlgica, Suïssa, el Quebec, França. “Conformen una cultura més lectora que la nostra i tenen una tradició de còmic molt ferma, cosa que multiplica les possibilitats”, diu Efa. Així signa el dibuixant i escriptor Ricard Fernández (Sabadell, 1976), professor a la Joso, nominat als Eisner Awards per Monet, nòmada de la llum, autor de la novel·la Les màquines del caos (Mai Més), i que ha il·lustrat pàgines de Cavall Fort, Sàpiens, Volata, Ara i Spirou, entre d’altres.

Efa no està sol, però aquesta vegada s’ho ha muntat tot sol, parint ell mateix guió, art i color, i així arriba a les llibreries la primera part de la distopia Noceà. Atari & Tika (en català, a Mai Més; la VO és en francès, la traducció és seva). El canvi climàtic ha fet pujar tant el nivell del mar que s’han desdibuixat els mapes, i el continent resultant està governat amb mà de ferro per Systema, una dictadura neoliberal. En una clivella d’aquesta nova societat, hi ha l’Atari, filla d’una activista morta a mans de la policia, potser l’heroïna que podria capgirar la situació, potser l’esperança d’un món on els oceans estan tan contaminats, tan morts, que d’aquí el títol, en negatiu: Noceà.

Jo no sabria dir-vos a qui abraçaria primer, si a l’Atari o a la Tika; l’una és impetuosa com moltes adolescents, el cor li batega fort i està revoltada, no li falten raons; i l’altra (ja la coneixereu) és encara més jove però no ho sembla, l’envolta un misteri, o més d’un. Són les protagonistes que donen nom a aquesta primera part, trepidant i tendra. Seixanta pàgines d’aventures i de denúncia.

Pamflet o consciència política a flor de pell? “Quan esculls parlar de governs autoritaris, canvi climàtic i aquesta mena de temes, la consciència política hi és. Però no pretenc fer pamflets, i menys en una història que busca el públic jove. M’he esforçat per no ser paternalista ni condescendent, que és el pitjor que et pot passar en aquests casos”, diu l’autor.

Efa té dos fills adolescents. No ha fet aquest còmic especialment per a ells, diu, però sí per als de la seva generació: “La societat no para de dir-los que els espera un futur molt negre: laboralment, climàticament, econòmicament. Tenia ganes de dir-los que és possible que sigui així, però que també tenen dret a fer la seva, i a equivocar-se, i a enrabiar-se, que tenen dret a voler canviar aquest món de merda que els estem deixant. Que potser la nostra societat se n’està anant en orris, i que ja està bé: potser així podran muntar-ne una de més justa. O almenys intentar-ho.”

Un missatge que Efa ens transmet a través de les peripècies d’aquestes dues noietes que són el contrari de l’apatia i el contrari de l’egoisme. I ho fa dedicant el resultat a tots els guionistes amb qui ha treballat. Feliç i orgullós de narrar, senzillament: “El que més em motiva no és el dibuix, ni el llenguatge, és el fet d’explicar històries. I el còmic, com a mitjà, és el que em surt de manera més natural.” I aquesta vegada li ha sortit colorista i bell, nostàlgic, amb predomini dels ocres, terrós, cosa que casa molt bé amb l’escenari postapocalíptic, sense oblidar els lilosos.

Efa explica també que cova els projectes sense pressa, que passa molt temps “donant voltes a la història, esbossant, dibuixant, entintant i pintant les pàgines. Mimo molt cada còmic que faig”. I que, després, un cop ja campen per les llibreries, no n’espera res: “Alguns troben el seu públic i d’altres no. Els lectors se’ls fan seus, per a bé o per a mal”.

Jo aquest títol el trobo per a tots els públics, en el millor dels sentits. I, per tant, crec que podria fer forat als instituts, engrescant-hi lectors i obrint-hi debats interessants i necessaris, tenint en compte l’emergència climàtica. L’Atari és una jove que potser sembla perduda, però que no està disposada a abaixar el cap.