“En nom de la ferida neix de viure al límit l’amor, el desamor, la salut, la malaltia, la família, la música, la poesia, el seny, l’eufòria i també és un punt i a part.” Ivette Nadal (Granollers, 1988), “defugint d’un sector musical no gaire amable”, llença els daus cap a un altre camí “en la cerca d’una identitat més conceptual, artística, filosòfica”. I ho fa acompanyada de Pascal Comelade, amb qui, “amb un llenguatge silenciós, i cadascú amb la seva carpeta, l’una de melodies, l’altra de poemes, generosament ens hem anat escoltant i ho hem anat construint.”
I si en aquest nou disc Ivette Nadal mira de cara i accepta els seus talls, Pascal Comelade, “amb un vel molt prim, els calma, els suavitza o els ensenya enfadats.” Amb un tiratge limitat i amb la complicitat, també, del dissenyador de roba Josep Abril, que és el creador de la portada i de les samarretes que se n’han fet, aquest projecte, fet amb mans honestes i artesanes, es publicarà el divendres 20 de novembre (el podeu reservar aquí). La voluntat és clara: “Transitar cap a noves identitats, cap a noves personalitats bondadoses, rodejar-me d’un entorn més saludable i artístic.” Us n’oferim un avançament, Poema d’hivern.
Poema d’hivern
Vaig mirar
set vegades
en dos minuts,
buscant si venies,
Gràcia amunt
o Gràcia avall.
I va ser entre
els senars
i els parells,
quan et vaig veure
travessar corrents.
El sol anava a tota màquina
i jo, que tenia tantes ganes
de la poca llum,
per poc que pugui…
I vam compartir el primer cafè,
que ja era el meu tercer,
i vaig dir-te,
doncs perdona,
però jo el que tinc
és una alegria trista,
i tu,
veig que vens
amb el millor somriure.
La benvinguda era de museu,
per exposar-la i no tocar-la.
I si us plau que ningú faci cap fotografia!
Homer
diu que
quan dos homes
fan via plegats,
un hi veu més que l’altre.
I de seguida
els dos hem entrat
en un combat,
on l’horitzó es dibuixa
però no serà mai pintat.
Circula entre la gent
el mal que duc,
i ara que és l’hora en punt,
faig reunir tots els sentiments
i els dic:
ei mireu,
espereu, espereu!
És veritat que m’heu enxampat,
però doneu-me una oportunitat de més!
A mesura que et miro
perdo una mica més de vista,
i ja no sé si et miro del dret,
i del revés,
si aquesta història
és abstracta
o és sols una lletra de més.
Som dins l’aigua,
i no duem res,
i el blau és tan transparent,
que si em mires
em veuràs el secret.
(porto una ampolla de vi dolç
que ens farà tocar l’infern)
i ara ja sé,
els ulls que vull,
els ulls que vull tenir,
i els que vull veure a venir.
(el vaig descobrir
entre una cançó d’en Jackson,
quan en Puntí,
a mi, em feia el pi)
Posi-me’n un altra,
i de fresca,
que avui,
després sopar,
ens n’anem de gresca!
Ja ens queden lluny
les bibicletes,
els qui tenen pressa…
Estem sembrant una tempesta
perquè som molt fidels
a la conquesta.
I en un estat ja més notable,
concentrats en si el món és boig,
brindem,
i em dius;
somriu, somriu!
S’estreny la vista de la ciutat,
i els nostres llavis
es traginen l’aire
i el fan anar com un jersei desbocat
que em fan ensenyar l’espatlla.
(Enric, do’m un vers de més
que se m’ha esparracat la nit,
corre, que tinc pressa,
que ja em punteja, la tristesa).
I així,
com qui pronuncia una vocal,
em vaig quedar quieta,
fent l’ofici de mim.
Rebobino,
poso la cinta a zero,
i premo play:
Signo tots els pactes
per fer tard,
per fer ballar interrogants,
i em poso un barret
perquè no se’m vegi
que normalment
faig el distret.
Foto: Juan Miguel Morales
