L’escriptora Teresa Pàmies va néixer el 8 d’octubre del 1919 a Balaguer i va morir el 13 de març del 2012 a Granada. La recordem amb un article que va escriure l’octubre del 2009.

Foto: jmt-29

La majoria dels amics, coneguts, familiars i veïns que m’han felicitat en ocasió dels noranta anys, que vaig complir a començaments d’aquest mes, han fet servir el tòpic d’«Enhorabona! Que en facis 90 més!» Interpreto perfectament els sentiments que dicten aquesta fórmula i els ho agraeixo, però no m’agrada. No m’agrada perquè, automàticament, et clava uns quants anys més dels que has pogut suportar. En el meu cas no és tan greu, perquè, tot i que noranta són massa anys, puc dir, com el poeta, “confesso que els he viscuts” i, a més, sense planificar-los (prou s’encarreguen els altres de planificar-te).

Així dialogàrem amb un company de residència, compartint records i discrepant, car ell considera que un any guanyat és vida guanyada, a condició que sigui la vida que has escollit o la que pots suportar. Aquí entràrem en el delicat tema de l’eutanàsia, una de les obsessions que abunden als centres geriàtrics i a les sales d’espera dels serveis de salut i d’assistència. El temor de molts dels que s’hi troben, en aquests serveis, és que els tornin a casa quan no hi ha ningú que els pugui atendre. Per això, en segons quines circumstàncies, és una fal·làcia exclamar-se: “Com a casa, enlloc!”.

La meva experiència, tan vàlida com la de qualsevol altre, és que a casa no sempre es donen les condicions, no sols econòmiques, sinó de disponibilitat i de salut que requereixen tenir cura dels teus parents. I això ho sabem els que som dependents i també ho saben els que s’han de fer càrrec de nosaltres, afegint problemes i angúnies als que ja tenen. I aquesta és una qüestió que, per desgràcia, no resol una llei de dependència, sobretot si, a més a més, no es compleix. Aquests són els temes de conversa que compartim els de la meva quinta a la residència.

Però, agraint-los els bons desitjos i els afectes que transmeten, desitjar-te noranta anys més potser és fer-ne un gra massa. A més, no sabria què fer-ne, de noranta anys extres. I, tanmateix, als col·legues de la residència els desitjo que compleixin els noranta si encara no ho han fet.

L’escriptora Teresa Pàmies en una imatge del 2001 Foto: ACN

Comentaris

  1. Icona del comentari de: juak44 a març 13, 2016 | 08:38
    juak44 març 13, 2016 | 08:38
    M'agraden.
  2. Icona del comentari de: Montse Monllor a març 13, 2016 | 12:50
    Montse Monllor març 13, 2016 | 12:50
    Jo també penso que 90 anys de vida ja està be. Sobretot quan et sap greu haver madurat massa tard ja q has tingut temps de equivocarte força, i costa tirar endevant amb aquest pes. Sort que es va fent el camí i la memoria es com un armari preciós on només es guarden els regals que la vida t'ha ofert, i amb aquest armariet el camí es mes dolc.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix