Novembre, desembre i dolor

Una dona holandesa, professora d’anglès a la Universitat d’Amsterdam que està treballant amb la seva tesina sobre la poetessa Emily Dickinson, lloga una petita casa de camp amb deu oques incloses a Gal·les per començar de nou i d’alguna manera acabar per sempre. Fuig d’un episodi que vol oblidar, d’una aventura amb un estudiant de primer curs que ho ha escampat als quatre vents, o millor dit, per totes les parets de la universitat. Fuig també de coses d’entrada no tan evidents, situacions difícils i notícies doloroses. El seu marit és interrogat per un oficial de policia arran d’un incident totalment visceral, provocat al assabentar-se de l’episodi de l’estudiant. Entre ell i el policia neix alguna cosa més que una relació cordial i junts aniran fins a Gal·les a trobar-la.

És novembre i és desembre d’una manera deliciosa en el llibre perquè sempre hi ha el record de la primavera a través de la poesia d’Emily Dickinson, però també per la conformitat i caliu del clima de Gal·les que tant sorprèn a la protagonista. A la primera part del llibre, novembre, acompanyem la dona que fuig d’Holanda a conèixer el terreny on viurà a partir d’ara, sabem que no està sana i deduïm moltes coses, entre elles que intenta fugir d’unes circumstàncies vitals que se li han tornat insuportables. La veiem adaptar-se al nou entorn, notem la presencia estranyament humana d’alguns animals, aprenem com es fusiona amb la naturalesa gairebé a mode de simbiosi.

M’ha meravellat la sintonia entre el paisatge i el to de la narració, que generen una estètica impecable, una bellesa descriptiva que respon a la necessitat que té ella de tranquil·litat, de soledat i d’aïllament voluntari. Fascinant, de veritat, és fascinant com Gerbrand Bakker ens emmarca tota l’acció que relata en un escenari concret i com, a través d’aquesta descripció, va nuant els fils de la trama i va creant un simbolisme preciós.

Però també hi ha les oques inquietants, deu quan arriba a la casa, quatre al final del llibre, ja que van desapareixent successivament de l’escena, i per inquietants també els personatges del petit poble de Caernarfon, que la saluden amb un hello, love però així que es gira li claven la mirada com si fos un ganivet.

A la segona part, desembre, fins i tot hi ha arbre de Nadal, però també un dolor cada vegada més intens i un rendir-se a la malaltia, i hi ha, sobretot, Bradwen Jones, un noi de només vint anys que ha viscut a prop d’aquesta casa des de petit, que fa de companyia, de jardiner, de noi dels encàrrecs, de fill, d’amant, de cuiner i que aporta certa seguretat i tranquil·litat, però que, com tot en aquesta història, manté un punt inquietant, els ulls guerxos, la manca de maduresa i la manca de comunicació amb el seu pare, Rhys Jones, un personatge antipàtic que fa d’enllaç entre la immobiliària de la casa i la nova llogatera. Colpidores són les pinzellades amb les quals l’autor dibuixa els pares d’ella i una manca de comunicació que aquí ratlla l’absurditat.

Ens està parlant, doncs, d’això, Bakker? De la no comunicació i tots els problemes emotius que se’n deriven? Ens parla de la lluita contra el temps? Perquè novembre i desembre, com les oques, són també una mostra palpable del pas del temps, del temps que s’acaba. O potser ens parla de l’existencialisme en majúscules: la mort, la fragilitat, la llibertat? I si ens estigués insinuant esperança?

Sigui el que sigui, allò que converteix aquest llibre en una lectura impactant, especial i magistral, per a mi és que llegir-lo significa, per sobre de tot, acceptar un joc amb l’autor: ell és qui ens dóna la informació acuradament dosificada i nosaltres anem construint, i quan pensem que ja ho tenim, llança uns daus plens de girs inesperats i ens demana novament que interpretem. Per fer-ho té armes poderoses, per un cantó va canviant el punt de vista de la veu que narra i així anem coneixent la història des de diferents angles, per l’altre, ens sedueix amb la deducció, ens força a treure les nostres pròpies conclusions convertint el relat en proper i la història en extremadament vívida.

Eixuta i emotiva a parts iguals, amb una càrrega simbòlica que incita a l’estudi, crec que em passaré la resta dels meus dies analitzant les pàgines d’aquesta història, seguiré jugant amb Bakker a fer i desfer, a respondre interrogants i a escoltar els silencis que crea i que diuen tantes coses.

La dona, de qui per cert no diré el nom, s’ha convertit en un ésser únic de tant creïble i Bakker, així de la nit al dia, en un ídol i un referent a qui descobrir a partir de les seves novel·les anteriors, i espero i desitjo amb les noves que seguiran.


*La cirereta: “Només us volia fer saber que me’n vaig i que no cal que patiu. De debò. Ara aquell de debò la tenia capficada, no l’hauria d’hagut de dir. De vegades l’enyorança era agradable, d’altres no. De vegades la deixava totalment feta pols, tant que cinc graons de formigó en semblaven cinquanta.”

Títol: Deu oques blanques
Autor: Gerbrand Bakker
Traductora: Maria Rosich
Editorial: Raig Verd
Primera publicació: octubre 2013
ISBN: 978-84-15539-64-3
Pàgines: 240
Preu: 17.95€