El 2006, Cormac McCarthy va publicar La carretera, una novel·la que planteja sense embuts un futur on no hi ha esperança, però on un pare i el seu fill resisteixen per amor. Considerada una obra mestra contemporània, va ser mereixedora d’una llarga llista de reconeixements, entre els quals el Premi Pulitzer. Setze anys després, McCarthy torna a la ficció amb El passatger i Stella Maris, dues novel·les connectades sobre dos germans turmentats pel llegat del seu pare que podrem llegir en català en la traducció de Laura Segarra Vidal i Judith Raigal Aran, respectivament, que publica Edicions 62.
La primera segueix les passes d’en Bobby Western, un bus de salvament, obsedit per la pèrdua i amb por de les profunditats aquàtiques, perseguit per una conspiració que ultrapassa la seva comprensió, el fantasma del seu pare i per la seva germana; i a la segona, l’autor se centra en l’Alícia Western, una prodigi de les matemàtiques internada voluntàriament en un centre psiquiàtric que no vol parlar del seu germà però sempre se’n dol. Us oferim un fragment d’El passatger i sortegem 3 exemplars del volum que les conté totes dues. Podeu participar-hi fins al 28 de novembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *
Seia embolicat amb una de les mantes de salvament grises de la bossa d’emergència i bevia te calent. La mar fosca clapotejava. L’embarcació de la Guàrdia Costanera que s’havia aturat a una mica menys de cent metres es gronxava amb l’onatge, amb els llums de navegació encesos, i a setze quilòmetres d’allà en direcció nord es veien els fars dels camions que circulaven per la carretera elevada del llac Pontchartrain, sortint de Nova Orleans i encaminant-se cap a l’est per l’autopista US 90, cap a Pass Christian, Biloxi, Mobile. El concert per a violí número dos de Mozart sonava al magnetòfon. La temperatura ambient era de sis graus i mig i eren les tres i disset de la matinada.
L’ajudant estava ajagut sobre els colzes amb els auriculars posats i vigilava les aigües fosques a sota d’ells. De tant en tant el mar resplendia amb una suau llum sulfurosa al lloc on dotze metres més avall l’Oiler treballava amb el bufador de tall. En Western va mirar l’ajudant i va bufar el te i en va fer un glopet, i es va quedar observant les llums que avançaven per la carretera elevada com la lenta processó cel·lular de gotes d’aigua per un cable. Feien un lleuger efecte estroboscòpic en passar darrere els balustres de formigó. Passada la punta occidental de Cat Island s’havia aixecat marinada i l’aigua feia cabretes. Olor de petroli i, portada per la marea, fortor de mangle i de gram salat de les illes. L’ajudant es va incorporar i es va treure els auriculars i es va posar a regirar la caixa d’eines.
Com li va?
Bé.
Què vol?
Les alicates de tall lateral grosses.
Va enganxar unes cisalles a un mosquetó i el va fixar a la corda de treball i va contemplar com les cisalles lliscaven cap al mar. Va mirar en Western.
Fins a quina profunditat es pot fer servir l’acetilè?
Nou o deu metres.
I després d’això, arc i corrent d’oxigen.
Sí.
L’ajudant va fer un gest d’assentiment amb el cap i es va tornar a posar els auriculars.
En Western es va acabar el te i va sacsejar la tassa per desfer-se del solatge i la va desar a la bossa. Va allargar el braç per agafar les aletes i se les va posar. Va deixar caure la manta de les espatlles i es va aixecar i es va cordar la cremallera de la jaqueta del vestit humit. Es va inclinar i va agafar les botelles i les va aixecar per les corretges i se les va posar. Es va cordar les corretges i es va posar la màscara.
L’ajudant es va abaixar els auriculars tirant-los enrere. Et fa res si canvio d’emissora?
En Western es va aixecar la màscara. És una cinta.
Et fa res si canvio de cinta?
No.
L’ajudant va remenar el cap. Portar-nos fins aquí amb helicòpter a la una de la matinada amb aquest fred que pela. No sé quina pressa hi havia.
Vols dir que són tots morts.
Sí.
I com ho saps?
És que és lògic.
En Western va dirigir la vista cap a l’embarcació de la Guàrdia Costanera. La forma dels llums desencadenada a les cabretes de l’aigua fosca. Va mirar l’ajudant. Lògic, va dir. Ja.
Es va posar els guants. El feix de llum blanca del focus va passar a correcuita per la superfície de l’aigua i va recular i llavors es va enfosquir. Es va posar el cinturó i se’l va cordar amb el ganxo i es va ajustar el regulador a la boca i es va abaixar la màscara i va entrar a l’aigua.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
© Cormac McCarthy, 2022
© de la traducció: Laura Segarra Vidal (El passatger) i Judith Raigal Aran (Stella Maris)
© d’aquesta edició: Edicions 62, S. A.
Pots comprar El passatger. Stella Maris a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
