Núria Viladomat: «Ser soltera és un tabú»

L'escriptora diu que no tenir parella encara es considera un drama

En un món on ser soltera encara és, com a mínim, sospitós, la Núria Viladomat ha escrit Solteres i encantades (Angle Editorial), un llibre per foragitar negrors de dins el cap de les dones que trien viure sense parella. La sospita la fa recaure sobre el concepte de l’amor romàntic o sobre els estereotips que les sotmeten a una única manera de ser en societat: ser dona en funció de l’altre. 


D’on surt l’espurna d’aquest llibre?

Va sortir de la meva incomoditat en la solteria. Vaig detectar que vivia en una desesperació que no era sana, i aleshores vaig començar a fixar-me que no era només meva, sinó que moltes amigues meves també la tenien. I em vaig adonar que la majoria de nosaltres ens autoenganyàvem. A partir d’aquí, vaig començar a investigar, vaig començar a escriure per posar les idees en ordre. Aquest llibre és fill del confinament.

Segur que aquest és un llibre d’autoajuda només per a solteres?

Aquesta era la idea d’entrada, però al final ha estat útil a molta més gent que a les dones solteres. He rebut comentaris d’homes solters que s’hi senten molt identificats, d’homes solters a qui el llibre ajuda a entendre les dones solteres, de persones amb parella i fins i tot de joves que encara no han notat la pressió de l’estigma per un tema d’edat, però que el que els explico els sembla molt interessant de cara al seu futur.

A les senyores (exsenyoretes) que tenen parella (i fills) els aconselles que han de treballar per sentir-se “solteres emparellades”. Ens ho expliques?

Moltes vegades les dones aconseguim muntar-nos una vida d’autosuficiència (amb bones amistats, una feina que ens agrada, etc.) i quan arriba la parella comencem a fer sacrificis en la nostra vida. Aquesta actitud és molt del rol de gènere. Del que es tracta és que encara que tinguem parella, continuem tenint un espai propi i siguem autosuficients. De dir no a deixar de treballar perquè la meva parella ja guanya prou diners. Dir no a sacrificar la meva vida perquè a la meva parella li han donat una feina a fora. Dir no sacrificar la meva vida laboral per les cures als meus fills, que és una cosa que habitualment fan la majoria de dones i no la majoria d’homes. Hi ha tot un seguit de coses que hem d’intentar mantenir en la mesura del possible quan tenim parella. Deixar de tenir amistats, cercle d’amics propis, etc., són detalls que fan que ens tornem més dependents de la parella. Ser una soltera emparellada vol dir conservar un espai propi més enllà de la meva parella i ser capaç d’autoabastir-me tot i compartir el viatge amb una altra persona.

Una de les paraules estrella (perquè m’ha cridat l’atenció veure-la tan sovint al llarg del text) és “drama”. És un drama ser soltera avui dia?

Cada vegada és menys drama, però encara ho és. El que passa és que és un tabú: no queda bé dir que la solteria ens pesa i que ens fa sentir inadequades i que fa que ens jutgem a nosaltres mateixes, per exemple. Per la majoria de dones solteres, l’actitud de drama en la solteria o de sobredramatitzar la solteria és una de les opcions que trien. Després hi ha un altre grup de dones que el que fan és adoptar una actitud com de sobreposició a aquest estigma i fer com si no passés res.

És que no passa res, oi?

Sí que passa. I és que l’estigma va per sota, d’alguna manera. És latent. Aleshores, aquestes dones que prenen aquesta actitud de sobreposició, demostren que sí que hi ha una desesperació latent en aquest estat de ser solteres. Finalment hi ha un tercer grup que cada vegada és més nombrós, per sort, que són dones solteres que són conscients de l’estigma, que el verbalitzen i que intenten treure-se’l de sobre amb un activisme diari que ni dramatitza l’estat de la solteria, ni nega aquesta incomoditat que els va sorgint de l’entorn social. El que fan és procurar reduir aquesta incomoditat dia a dia.

Quins estigmes costen més de tombar?

L’estigma en si de la condició de ser soltera. El que passa és que aquest estigma, com tota la resta, envolta una sèrie de creences. I totes parteixen de la idea que el que és normal i socialment acceptat, o el que ha de passar si les coses van bé, és que “haig de tenir parella”. Les creences que s’activen quan no tenim parella és pensar “alguna cosa en mi no està bé” o “no soc apta”. És la sensació de fracàs que moltes vegades s’escampa en tots els àmbits de la vida de la soltera. Ens diem “no tinc parella, per tant la meva vida és un desastre”.

Drama.

Drama. I més estigmes, com la creença que si no tinc parella he d’estar activament fent alguna cosa per tenir-la perquè aquesta condició, la de ser soltera, no és la que hauria de ser. La sensació de pèrdua de valor perquè ningú està validant que soc òptima. Perquè ningú m’està triant per ser la seva parella, etc. El que és important d’entendre és que totes aquestes creences neixen del rol que antigament jugava una parella en la vida d’una dona. Tot plegat encara sobreviu en l’imaginari col·lectiu.

Parlant de col·lectius: Tinder sí o no?

Això és molt personal. Jo no tinc aplicacions de cites perquè crec que la majoria de vegades, això neix d’aquesta ànsia d’haver de tenir parella o d’haver de tenir sexe. La societat uneix el sexe amb l’èxit. Llavors, si no tinc sexe, estic en un espai de fracàs. Per a mi aquestes aplicacions el que fan és accentuar aquestes creences i, a més, plantegen un escenari que és molt poc natural. Legitimen el consum de cossos, fan que les persones ens desprenguem de la responsabilitat afectiva, creen experiències molt efímeres, poc profundes. A més, en el cas de les dones, el que estem fent és exposar-nos i caure de quatre potes en el model de consum sexual patriarcal.

Què fa més mal: el paternalisme o la immolació?

Tot el que és auto sempre fa més mal que una actitud externa cap a tu. És a dir: el paternalisme no és dolorós si tu no et veus en aquest estat de víctima. D’altra banda, si et veus com a víctima, el comentari paternalista t’afectarà. Per això en el llibre intento que les dones agafem la responsabilitat de sortir d’aquest estigma perquè no siguem víctimes de qui ens vol imposar la parella com a única opció.

Comentari sentit a una soltera: “Quaranta anys? Tranquil·la, congela’t els òvuls i llestos!”

Tinc algunes amigues que ho estan fent… És un espai en què jo he decidit no entrar. La maternitat ens activa la mateixa desesperació que la solteria. A les dones se’ns educa en els afectes. Se’ns ha fet creure que no som si no establim vincles amb els altres (parella, mare-fill, etc.) no valem res, tot seguint aquesta antiga idea de cuidadores. Moltes vegades no acceptem la idea que no tenim l’oportunitat de ser mares de la manera que voldríem, que seria amb una parella al nostre costat i compartint la maternitat. La congelació d’òvuls està feta des d’aquesta desesperació, negant la possibilitat de no poder ser mares. La pregunta que jo em faig és: i si no ets mare, què?

Si haguessis d’escriure el catàleg de la perfecta soltera, quin seria?

Jo podria dir trucs personals que m’han anat bé per anar conquerint aquest espai de la solteria amb autonomia i felicitat. De fet no hi ha un decàleg de la perfecta soltera: el to del llibre és que siguem capaces de veure què ens fa felices, que siguem independents i que siguem responsables de la nostra vida i que no ens deixem arrossegar pel que ens diuen que hem de ser.

Al llibre fas una bona distinció entre el patiment i el dolor. El patiment (pensem en l’emocional) té a veure amb una mala gestió del dolor?

Vivim en una societat on expressar dolor encara és tabú. Des que som petits ens estan dient que el dolor s’ha d’evitar, dissimular, etc. Així, quan tenim una situació vital dolorosa, inventem estratègies per intentar mitigar aquest dolor. Llavors la nostra emocionalitat necessita notar aquest dolor per poder digerir el que està passant. Quan nosaltres insistim en no notar aquest dolor de manera plena, el nostre cos està fent l’esforç de treure’l per poder-lo pair i en aquesta lluita és quan comença el patiment. Quan notem el dolor de manera plena i descarnada, el dolor ens pot ser útil: podem treure conclusions d’aquest dolor i afinar comportaments futurs.

Vestir sants és tan mal ofici?

Si t’agrada vestir sants, serà el millor ofici del món! El problema és quan “quedar-se per vestir sants” es diu de manera tan pejorativa. Hi ha un missatge que ens hem de repetir: hem de ser més llestes i saber que de tot el que la societat ens diu que hem de fer, què és el que ens encaixa i què és el que no. I ser valentes per defensar-ho.

Solteres i encantades

© 2021, Núria Viladomat.
© 9 Grup Editorial, per l’edició. Angle Editorial.


En aquest enllaç pots comprar Solteres i encantades a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

    Maria Octubre 22, 2021 12:59 am
    Quants prejudicis té l,autora del llibre! Crec que reflexa un punt de vista propi de les solteres per fracàs o inadmissió de la solteria. Les que portem 50 anys de solteres a consciència, i sense fills a consciència, no tenim aquestes paranoies de l,autora.
    Paquita Novembre 24, 2021 2:00 am
    totalmen d'acord Maria i ya tinc 80 anys

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...