L’obscur errant

«He intentat a les fosques de fer-te un sonet»

Arxivat a: Biblioteca

Foto: Jokin BCN


Sé que lluny de fineses arrib a l’edat
perillosa i roent on es cou l’adulteri
De tornada d’enlloc pelegrí de quimeres
torn a escriure de nit per salvar un temps perdut
a una cambra d’hotel que m’angoixa i ofega
Ja no sóc aquell jove estudiant que et volia
amb el seny abrandat d’il·lusions i poemes
Ja no ets l’angelicata midons de Mallorca
que jo anava a cercar en bicicleta i tenia
el perfil més polit que he vist mai i les cames
més alegres que pugui cantar cap poeta
Ara veig créixer el dol com un pes insondable
Sense tu són més foscs els platjals de l’abisme
Amb la ploma i l’espelma entre llibres i llunes
dalt les golfes hi ha encara un al·lot que et somia
Ah Madona del Vers! Si veiessis com plou
dins el pou d’on et crid a un enfony que m’acuba!
El teu nom m’estalona i quan rius s’il·lumina
el meu cor que indecís sense tu es descompassa
Mapa humà d’on floreix la tendresa voldria
explorar aventurer tot el teu territori
i quedar a viure en tu perquè em fossis la pàtria
Notre Dame dels illencs Patrona dels illòmans
Refugi dels joglars Estrella dels felibres
Consol dels trobadors Auxili dels aedes
Salut dels maleïts Porta dels visionaris
Redemptora dels bards ¿Te’n recordes d’aquell
primer bes a un banc fred d’una plaça gris d’Inca
o els passejos pel port i els carrers blaus de Palma?
Desvetllat he llegit fins tan tard que ara els ulls
em flaquegen i em couen cegats de miratges
Veig un tipus que em guaita al mirall i somriu
abatut amb un deix de tristor i de nostàlgia
¿Qui ets? li dic ¿Què vols? ¿No em coneixes? Sóc tu
Aquest mal d’illa endèmic no és mascle ni lògic
M’he esfondrat sobre el llit com un tros d’home en runes
Sort que sempre tenc prop el quadern i la ploma
per cercar literari un desert eremític
una vinya de versos un bosc de paraules
Més enllà del teu cos tot és boira que creix
El rellotge aturat marca el teu rostre en punt
Rere els vidres fa fred i contempl la ciutat
Tots els pisos són llums hi ha una tele molt forta
i ara sent l’ascensor que tragina borratxos
He intentat a les fosques de fer-te un sonet
He rimat cent vegades el teu nom petit  
Des del cercle dels anys pens en tota la por
que van fer-nos d’al·lots i ha estat pura mentida
Els pilars que aguantaven el meu món són restes
d’un calvari de veus i enmig d’un llac de sutres
sent que em pugen pel cos àvids peixets de plata
Entre axiomes de fum potser em torni com Samsa
un trist escarabat que fuig pels passadissos
d’aquest fòbic hotel o em pengi com Nerval
Potser em trobaran mort com Ovidi d’enyor
i diran com Quevedo és pols enamorada
Hi ha un infern més real i fotut que el de Blake
Tanta porta tancada em fa pensar en Huis-clos
Voltat d’ombres t’escric per saber que existesc
i vull creure estimant que la vida és vivible.

Guiem Soldevila interpreta «L’obscur errant»: 


 


Nura

© Ponç Pons
© Quaderns Crema, 2006

Comentaris

    Mariona Prat Abril 12, 2016 4:31 pm
    Talment com la vida mateixa: el pas del temps, els amics que se'n van, la nostàlgia de l'ahir, els records estantissos, l’amor perdut, però mai esborrat......Vida pura. Endavant!!
    Anna Muntané Abril 30, 2017 11:05 am
    Cada vegada que rellegeixo el poema em vénen llàgrimes als ull perquè dins meu es barallen nostàlgia i revolta amb l'impediment de no ser nascuda a l'illa i amb el sentiment de sentir-me totalment menorquina, pateixo perquè els meus compatriotes despullin l'illa i li llevin la identitat. Menorca, desprotegida a voltes de l'urpa del turisme, resisteix i empara tots els illencs perquè et puguin seguir estimant i protegint! Exposa el teu orgull, no et rendeixis ni claudiquis davant les exigències del mercat!

Respon a Anna Muntané Cancel·la les respostes