Ovidi Montllor, desafiament d’una au solitària

Com a homenatge i reivindicació d’una autora necessària, reproduïm l’article que Montserrat Roig va dedicar a Ovidi Montllor, publicat a Montserrat Roig, Diari d’uns anys (1975-1981), il·lustrat per Cristina Losantos.

Il·lustració: Cristina Losantos

Intentaré de recordar la primera vegada que vaig veure l’Ovidi Montllor, a veure si me’n surto.

Em sembla que el vaig veure per primera vegada en un angle de la sala on assajàvem. Tots dos formàvem part d’una companyia de teatre independent i intentàvem portar a la pràctica una operació romàntica anomenada “off Barcelona”. El grup de teatre es deia GTI (grup de teatre independent) i volíem descentralitzar el teatre —no és que al centre se’n fes gaire, de teatre, no— i fer als barris una mena d’escomesa teatral paraprofessional, “digna” i no sé quantes coses més. Alguns dels noms de teatre que ara sonen hi eren, en aquesta operació.

Durant molts dies, em vaig trobar I’Ovidi així, assegut en un angle de la sala, amb els llavis serrats i la mirada sorruda. Jo em demanava: “¿Per què aquest xicot té aquests ulls tan innocents i, en canvi, sempre sembla que li deuen i no li paguen?”

Al cap d’un temps, vaig descobrir les mans de l’Ovidi. I vaig pensar que les seves mans no casaven amb el cos, barreja de mim i d’estibador del moll, ni amb el rostre, car el rostre em semblava com de nen pàl·lid, estil Dickens, o sigui, amb l’aspecte com si tot just l’haguessin acabat d’apallissar, moralment i físicament.

Ara, l’Ovidi es presenta com més agressiu, però aleshores no. Així, l’Ovidi seia sempre a part, silenciós, la cella corrugada i els llavis sensuals ben tancats i sortits cap enfora, com si t’anés a escopir una pila de dimonis interiors.

El seu rostre era això: una barreja de por i de lluita, un contrapunt de gestos concentrats, minúsculs, i uns trets entre suaus i refinats. Un escriptor vuitcentista en diria “virils”. Però les mans no eren així: eren unes mans grans, dures, com si volguessin esquitllar-se del cos, com si ell mateix s’hagués lligat els dits rodons i molsuts a de no mostrar davant d’un públic recelós o esnob retalls del treballador de teler. Movia les mans sense parar. Les mans separaven el cabell, repenjaven la barbeta, tocaven el nas, feien voltes al cos, cap amunt i cap avall. No paraven. I s’estava assegut llargues hores, concentrat, quiet, les mans en un moviment continu mentre les hores queien. L’Ovidi escoltava, gairebé no enraonava. I si ho feia, era d’una manera tan tímida que a penes el senties. L’Ovidi semblava com si s’hagués proposat, durant un temps, no fer altra cosa que escoltar. Havia vingut a Barcelona a escoltar, a beure les paraules d’altri, aquells que, per haver passat per la universitat, podien fer-te pensar que eren més savis o “assenyats”. Escoltava, doncs, els intel·lectuals, els universitaris, i no hi havia manera de saber què en pensava, de tantes paraules correctes, trenades a través d’anys acadèmics o llibrescos.

Va arribar a Barcelona un bon dia, deixant al darrere el món de la infància, entre mític i miserable. Deixant tot de records que després s’haurien de traduir en poesia i cançons. El record és fonamental a l’obra de l’Ovidi. La gent que conegué l’Ovidi a Barcelona no sabia res del seu Alcoi, ni dels telers, ni de la fam acumulada dins del racó de l’estómac pels segles dels segles. “No sabia ben bé si això de ser pobre era cosa del cel o de la terra”, em va dir una vegada. Per això, quan va començar a cantar engrescat pels amics actors i intel·lectuals, tancava els ulls i una lleu i oculta ironia s’iniciava als seus llavis. La infància forma part de l’artista com un feix que haurà de carregar per a tota la vida. La infància no pot ser oblidada, ha de quedar permanent en el procés de creació car, tant en la part trista com en la daurada, és l’evidència de l’abisme que hi ha entre el desig i la realitat, entre la il·lusió i el que et fan viure.

L’Ovidi, quan el vaig conèixer, anava vestit del Querubí de Les Noces de Fígaro. Era un vestit blanc, de setí, em sembla, i el color i la roba el feien semblar un àngel. Perdia l’aire mig d’obrer, mig de llaurador. A Barcelona, on anà per a trobar una feina més rendible, passà per un reguitzell d’o cis ben distints. A la nit, cremava les celles i la salut per a aprendre el que els altres havien fet amb calma: calia llegir, calia saber, calia aprendre. Des d’aleshores li ha quedat l’actual costum d’anar-se’n cada dia a dormir a les sis de la matinada i aixecar-se a les dues del migdia. No sé pas com ens deuria veure, l’Ovidi. Personatges fets d’asfalt i de mentida, de convenció i brillantor, burgesets sofisticats, lletraferits de curta volada, indecisos lluitadors en la recerca d’alguna veritat mig amagada, personatges entre frívols, ceballuts o resistents, que fèiem teatre en una ciutat que dissimulava entre tenebres la seva por. L’Ovidi havia de treballar el doble, llegir el doble, aprendre el doble, escoltar el doble. Retenia les paraules que els altres desdenyaven en la inconsciència de l’esforç migrat.

L’Ovidi s’havia presentat a nosaltres acompanyat dels seus fantasmes, d’Alcoi, de les altes xemeneies, del brogit incansable i monòton dels telers. Ens els plantava per la cara i ens deia: “Aquí el teniu, no hi penso renunciar.”

¿Què devia pensar de nosaltres, ciutadans d’arrels esqueixades, que havíem mig mort en una ciutat enorme i terriblement cansada? A les cançons ens ho diu.

També a les cançons ens parla d’Alcoi i de Barcelona, de la infantesa i de la maduresa. Dels pares i dels amics d’ara. De la terra i de la ciutat. De la feina i del lleure. De la tendresa i, per fi, de l’amor. Aquests dos mons, el rural i l’urbà, l’obrer-camperol i el burgès, el del treball i el de la “cultura” —vull dir cultura com a expressió feta i no per fer—, han conformat l’Ovidi actual, personatge entre contradictori i escindit, solitari combatent dins d’un entorn de fama, d’èxit, de popularitat i d’afalac. És per això que encara, tot sovint, veiem com el seu puny es clou cap endintre, per a mantenir calent l’alè d’aquella terra que el va fer distint entre els seus i que li recorda que també és distint als companys que l’envolten a la ciutat d’adopció, en aquesta Barcelona que, dia darrere dia, va recuperant la identitat entre el cansament, la grisor, la mediocritat i una certa i matisada esperança.

I ara, a la televisió, veig l’Ovidi Montllor convertit en «personatge». I m’adono que no ha canviat gaire del noi tímid i introvertit que vaig conèixer tot fent teatre. Veig el seu rostre sorrut, el posat encara emprenyat, els llavis sensuals i carnosos, el nas de narius amples, les mans grans i porugues, falsament destraleres, vestit de manera desmanegada però amb pulcritud, assegut amb les espatlles caigudes, en posició gairebé de fetus, a punt per arrecerar-se dins del somni o la imaginació quan els «altres» ataquen, l’esguard entre irònic i trist, com si demanés perdó per les seves impertinències i provocacions —però que no ho fa mai—, tot conservant la dignitat del silenci.

I és que encara que s’ho proposi, l’Ovidi Montllor no tindrà mai l’aire de “chansonnier” urbà, l’aire sofisticat de l’artista culte. L’Ovidi, ja ho sabem, ve de pagesos i proletaris. La mare, nascuda a Muro d’Alcoi, mai no trepitjà una escola i als nou anys ja treballava a la indústria del paper. El seu pare, de Torremanzanas, Alacant, als sis anys feia de pagès i als vuit, ja a Alcoi, treballava a la fàbrica. L’Ovidi voldria per a ells una casa a prop d’una riera, un petit hortet, “poca cosa”, però sap que es moriran sense tenir-ho i per això els ha escrit una cançó titulada “Als pares amb tota la impotència”. També n’ha escrita una altra a la Teresa, la dona que desvetllà, tot ballant el vals, el desig, i que li ensenyà que això del “sexe” no era una cosa fastigosa, sinó que, tot el contrari, anava acompanyada de joc i de moviment. El sexe és a les cançons de l’Ovidi, com a la poesia d’en Vicent Andrés Estellés: una evidencia de satisfacció, de plaer, de descobriment de tots els sentits, de folla presència, de desa ament a la mort. Però, a diferència del gran poeta valencià, el sexe no és el tema principal —encara que una vegada em va dir que li agradava molt, de petit, jugar a fet i amagat amb les nenes perquè així els podia tocar el cul—, sinó que jau arrecerat davant d’altres temes i, sobretot, davant del tema de la no-realització de l’ésser humà en un món hostil i salvatge. D’un món que et marca totes les pautes des que neixes.

Cal pensar, sobretot, en la ciutat d’Alcoi. Alcoi té forma d’olla. Ell ens ho diu:

«Té costeres i ponts,
música de telers.

Té muntanyes voltant,
que li donen fondària.
Poble d’història d’homes
que han volgut llibertat.»

Ciutat rància i industrial, sobreïxen les xemeneies per damunt dels carrers i els sorolls dels telers de les fàbriques tèxtils no ha extingit —encara que ha matisat— la remor dels obrers en lluita. L’Ovidi Montllor ha crescut dins d’aquesta remor, les seves arrels són dins del moviment de les màquines, les cançons s’inicien dins l’eco llunyà del compàs dels telers.

El gest malhumorat i sorrut de l’Ovidi ve perquè no li agrada fer concessions fàcils. L’Ovidi va aprendre del seu pare que, abans d’enfrontar-se al patró, cal saber moure el teler. Sap que no n’hi ha prou a cantar veritats, que cal saber-les cantar. Per això és tan disciplinat en el treball, tan rigorós professionalment. Ha conservat, d’una llarga tradició obrera, el sentit de la dignitat de la feina.

«Visc sol,
i dormo amb un llençol,
i fot sempre la cara
com si anés de dol (…)

Em preocupen els homes, de Déu ja porte dol.
Lluite per fer un món
brillant com el xarol.
No us precipiteu
llançant campanes al vol;
el meu nom és Ovidi
no em dic pas Oriol (… ) »

L’Ovidi, doncs, reivindica el nom que li posà el pare. No vol dir-se Oriol, nom barceloní. És allò que deia abans: l’Ovidi ens desafia, a més, amb les seves arrels, amb el bressol i tot el que això comporta —pares, terra, telers— i, també, amb la seva actitud davant del món. Actitud d’au solitària, voluntàriament triada. Soledat necessària per als qui han escollit el món de l’art. I va començar a cantar perquè ell sap que tota paraula, amb música o sense, és un senyal de diàleg, de comunicació. Sigui la cançó lírica o festiva, èpica o intimista. Tot el porta cap a un mateix camí: cap al que ha de recollir, ordenat a través de la coherència de l’art, les paraules del poeta-cantant. L’Ovidi, que començà a cantar de ben segur per a no sentir-se tan sol, ara ho fa tot pensant en el públic. I no és que la seva poesia sigui circumstancial, no, sinó que ha tingut la gràcia de transformar les seves misèries personals en universals o, més ben dit, de “personalitzar” les misèries universals. La seva cançó recull la memòria anònima. I és en aquest sentit que la seva cançó esdevé necessària, car, sigui el que sigui allò que vulguis expressar o com ho vulguis expressar, el que importa és que sigui “autèntic”. I l’art sempre és necessari quan és autèntic. Així, l’Ovidi no fa concessions de circumstàncies però com que és un poeta d’arrels fondes i de grans amors —no en el sentit personal, sinó col·lectiu—, ens trobem davant d’un autor que respon amb versemblança davant de la seva època i el seu país.

L’Ovidi Montllor, instal·lat del tot a Barcelona, se sent a mig camí entre els obrers d’Alcoi i els intel·lectuals de la ciutat. Com que no oblida mai els qui no tenen res, li molesta que la gent tingui la mà foradada, que no cuidi les coses, els objectes. Vol conservar el que té perquè sap que les “coses” desapareixen. És gairebé una rèplica agressiva a la dictadura del consum pel consum.

Ha conegut una pila d’oficis: pescador, perruquer de senyores, pagès, locutor de ràdio, cambrer a l’hotel Ritz, teixidor… Un bon dia, a la ciutat d’Alcoi, s’adonà que els seus pares se n’anaven al llit sense sopar: era l’època boirosa de la fam, de la postguerra franquista, era el temps de la por. Es començà a preguntar perquè els seus pares no podien menjar bé i els rics sí. Un altre dia va saber que el seu pare tenia els budells “enganxats” per culpa de la guerra.

Va ésser aleshores quan no sabia de debò si això de ser pobre era cosa del cel o de la terra. L’Ovidi va viure una infància i una adolescència fetes d’instint i d’irracionalitat. A Alcoi, hi va créixer com un personatge de Fellini, va conèixer el sexe de manera furtiva i desencantada, així va conèixer la Teresa, la dona que ballava amb les cuixes enlaire als afores de la ciutat. La infància, doncs, va trans- córrer entre el sofriment i la derrota, entre la naïveté sexual, entre les baralles amb els nens dels Salesians, entre la repressió, entre la missa al matí i el rosari a la tarda. Més tard, s’adonaria que no és fàcil trobar la felicitat a la vida quotidiana, no idealitzar-la, trobar felicitat tangible a cada cos humà. Potser aquest ha estat el seu avenç més espectacular: trobar que un cos concret, el qual pots contemplar, tocar, olorar, estimar, existeix. Així ho confirma un dels seus darrers poemes, “Montserrat”. Un dels poemes més lírics, més rics d’imatges i paraules que ha escrit l’Ovidi. Marcarà una nova etapa? El temps ho dirà:

«Onades contra el roc.
Tempestes d’inquietud.
Tot menjat pel nou foc.
Amor meu, és per a TU.»

Així, la majoria de les cançons i poemes de l’Ovidi Montllor són reblertes, encara que no ens ho digui explícitament, dels nombrosos fantasmes de la infantesa i adolescència. Ens tracta de demostrar que, de moment, la realitat i el desig són irreconciliables. Quan era menut, s’enamorà de l’Esther Williams d’Escuela de Sirenas. Però no podia anar molt al cinema perquè el seu pare tenia els bronquis i la butxaca malalts. Somiava, doncs, que els seus amors serien tan grans com els del cel·luloide. Més tard, les “dones” semblava que li haurien de deixar certa amargor, regust de boca, timidesa, por a conèixer-les. La felicitat, pensa l’Ovidi, és per a inventar. El poema “Montserrat” pronostica un lleu canvi. Veurem. De moment, l’Ovidi ha deixat bona part d’ell mateix entre els murs d’Alcoi, als seus carrers, a les fàbriques i als telers, entre els primers amors i els primers cossos que foren abraçats, el record xat entre les cuixes de la Teresa, la dona vella que va voler ballar en un temps immòbil, entre la misèria de la ciutat i, sobretot, entre l’esperança i la mala llet que es barreja en tots els rostres coneguts.

És difícil de preveure quina serà la nova funció de la poesia. Lluny de la poesia joglaresca, cortesana, la poesia corre el perill de convertir-se en la lletra que es llegeix després d’haver-te pres el somnífer. La poesia pot morir-se de fàstic a la tauleta de nit d’uns quants folls. La poesia pot agafar verdet si no travessa el llindar de la llar, de la intimitat. La poesia, aleshores, esdevindrà encara més un “luxe”. La poesia necessita ésser transmesa, per difícil que sigui. La poesia, sinó, es queda en una masturbació literària, en el plaer solitari de l’elit. Neruda deia que la poesia és una escola de supervivència. La poesia és, fonamentalment, transmissora de llenguatge, de paraules. La poesia esdevé, així, un dels darrers reductes de rebel·lió humana, la rebel·lió contra la uniformització. La poesia de l’Ovidi Montllor és, en darrer terme, la seva història. Si Goethe deia que el que val de la nostra vida és el sentit o el signi cat que li podem donar, la poesia, per a l’Ovidi, és el seu sentit, el seu “significat”. L’Ovidi sense les “paraules” ja no fóra l’Ovidi. L’Ovidi, sense aquesta llarga i sempre transformable relació de la seva història, ja no ens interessaria. Perquè l’Ovidi, en parlar d’ell mateix o dels qui l’envolten, parla també de nosaltres. Com ho va fer en Jacques Brel, que no feia sinó posar en “paraules” allò que els altres, nosaltres, no sabem explicar sota la coherència del discurs. Per això ens interessa que l’Ovidi parli, que l’Ovidi canti.

Que l’Ovidi no calli. El seu silenci significaria tancar una de tantes portes que ens donen la clau per a la nostra època.

Avui, l’Ovidi viu una vida més “amable”. Segueix entre dos mons: el del «somni», que és el d’Alcoi i el de la infància. O sigui el mite. I el de la «realitat», que és el de Barcelona. O sigui el treball. Té feina, un pis i un cotxe nous de trinca, és actor conegut arreu de l’Estat i un cantant de “fama”. Però encara el veig com un personatge arraulit, tot esperant el cop que ha de caure d’un moment a l’altre. Potser perquè és fet a mitges, potser perquè per a cantar els seus sentiments ha de venjar-se dels qui van robar la veu al seu poble, la seva gent, l’Ovidi procura de retallar la distància entre l’art i la vida i, enfrontat al desafiament de seguir fidel a ell mateix, als seus records, busca la gairebé impossible reconciliació amb la vida quotidiana.

Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)