Aquest 2021 els ajuts per a la creació i la traducció literàries promoguts per la Institució de les Lletres Catalanes s’han convocat en forma de beques de 6.000 € cadascuna. S’han valorat més de 250 sol·licituds de les quals han estat concedides més de 70 beques per un total de 450.000 €. Eduard Márquez i Anna Soler han obtingut respectivament una beca de creació i una de traducció que els ha permès tirar endavant els seus projectes. Ells mateixos ens ho expliquen en aquest article.
La traducció
L’obtenció d’una de les beques per a la traducció al català d’obres literàries d’especial relleu convocades el 2021 per l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural m’ha permès traduir el llibre de Franz Hessel Passejades per Berlín (publicat el 1929 amb el títol Spazieren in Berlin), seguit, a manera d’epíleg, de la ressenya que en va fer Walter Benjamin per a la revista Die Literarische Welt amb el títol Die Wiederkehr des Flaneurs (El retorn del flâneur). Per a Benjamin —amb qui Hessel va compartir diversos projectes, com la traducció a l’alemany dels dos primers volums d’A la recerca del temps perdut, de Proust—, Hessel és el gran representant alemany de «l’espectacle immens de la flânerie», el prototip de passejant solitari que, més que descriure, explica la ciutat i els seus carrers, convertits en «l’estatge de l’ésser eternament inquiet, eternament agitat».
Tot i la rellevància de Hessel com a narrador, poeta, editor i traductor, la seva influència va tardar a reconèixer-se. De fet, no va ser fins a finals dels anys vuitanta del segle passat que, des del camp dels estudis benjaminians, el crític Bernd Witte va rescatar Hessel d’un llarg oblit. Posteriorment el van reivindicar dos llibres importants sobre l’art de passejar en la cultura de la República de Weimar (Strassenrausch, d’Eckhardt Köhn, i The Art of Taking a Walk, d’Anke Gleber). Els descendents de Hessel van aportar llavors diversos textos inèdits, que el 1999 es van incorporar en unes obres completes en cinc volums a càrrec de l’editorial Ingel. En català Hessel era un autor inèdit, i Passejades per Berlín, publicat aquest mateix any per Lleonard Muntaner, ha permès omplir aquest buit, tasca a la qual ha contribuït la beca de traducció esmentada, que m’ha possibilitat treballar amb el temps i la calma necessaris.
Berlín, descrita per Hessel, apareix com una ciutat on la bellesa prové tant dels records de la infància com de la transformació constant. El ritme imparable de la producció industrial és un reclam per al flâneur, que tan aviat exalta la modernitat com s’apassiona per la memòria de la metròpolis. L’interès de l’autor no radica en les atraccions turístiques ni en els grans monuments, sinó en petits detalls quotidians que permeten accedir a un Berlín secret. El text, a més, es va avançar a l’ascens dels nazis al poder i parla d’una ciutat encara lluny de l’horror, que encara floreix. Escrit amb una prosa viva, versàtil i detallista —que la traducció intenta traslladar al català amb la màxima fidelitat—, Passejades per Berlín és, en suma, com diu l’autor, una manera de llegir la ciutat «en què la cara de la gent, els aparadors, la terrassa dels cafès, els tramvies, els automòbils i els arbres es converteixen en lletres, totes amb els mateixos drets, que juntes formen paraules, frases i pàgines d’un llibre sempre nou».
Cal afegir que, per la seva banda, Walter Benjamin va publicar, entre els anys 1932 i 1938, una sèrie de textos que el 1950 Theodor Adorno va editar per primer cop en forma de llibre amb el títol Berliner Kindheit um 1900, i que jo mateixa vaig traduir al català el 2013 (Infància a Berlín cap al 1900, Palma, Lleonard Muntaner). Els escrits que integren el llibre retraten la infància de Benjamin en el si d’una família acomodada del Berlín Oest al tombant dels segles XIX i XX i deixen constància d’un món que està a punt de desaparèixer. Hessel i Benjamin ofereixen, doncs, dues maneres complementàries de passejar per la seva ciutat natal i d’explicar-la, i ara que Passejades per Berlín ha vist la llum en català amb el suport de la beca, els dos llibres, mostres destacadíssimes de la prosa del segle XX, poden per fi dialogar entre ells en la nostra llengua.
Anna Soler
La creació
Potser
La intenció de la novel·la és narrar la Barcelona dels anys 70: de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona (gener de 1969) a l’arribada al poder de Jordi Pujol (març de 1980). Una dècada que m’agradaria presentar en tota la seva complexitat i en tota la seva pluralitat d’aspiracions i de somnis més o menys col·lectius: combat polític, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, amb armes i sense; lluita obrera, veïnal i estudiantil; reivindicacions de les dones, dels homosexuals i dels presos; experimentació artística; rupturisme familiar i sexual; reivindicació ecològica; recerca espiritual, i conquesta del carrer i dels espais públics amb manifestacions, festes i concerts.
Una ciutat convençuda que un altre món era possible, que la revolució que ja havia fracassat en altres llocs més o menys llunyans podia tenir una última oportunitat. Una ciutat capdavantera en moltes de les aspiracions que, amb més o menys amplitud i fondària, s’han acabat imposant en l’àmbit polític, social o familiar, però, al mateix temps, una ciutat que ha pagat molt car el preu de la desil·lusió que va comportar la neutralització dels veritables propòsits de canvi, la manca de transparència del procés constituent, la desactivació dels moviments socials o la persistència de plantejaments oligàrquics.
En la versió actual, el projecte, en el qual vaig començar a treballar fa set anys, tindrà sis volums, i, en aquests moments, estic acabant d’escriure l’esborrany del primer, centrat en l’any 1969, que, si no hi ha res que ho impedeixi, sortirà publicat per L’Altra Editorial a l’octubre de l’any vinent.
Els diners rebuts de l’Ajuntament de Barcelona (3.000 euros de la Beca Montserrat Roig del 2017) i de la Institució de les Lletres Catalanes (6.000 euros de les Beques per a la creació i la traducció literàries del 2021) m’han servit, sobretot, per pagar les despeses derivades de la documentació: el material que he hagut de comprar –llibres, revistes, DVD, CD, etc.–; els nombrosos desplaçaments que he hagut de fer per reunir-me amb les dotzenes de testimonis que, generosament, han volgut ajudar-me, o, encara que sembli mentida, els milers de fotocòpies que he fet als arxius que he hagut de consultar (per exemple, només per fer-se una idea del que això pot representar, a l’Arxiu Històric del Govern Civil, les fotocòpies costen 20 cèntims la unitat, i, de moment, només en aquest arxiu, n’he fet unes 8.000). Desafortunadament, però, no he pogut utilitzar la resta de diners per alliberar prou temps per escriure. Per tant, he hagut de continuar fent les feines alimentàries de sempre, i això vol dir que, durant aquests set anys, el treball creatiu ha hagut de conviure amb interferències i amb dispersions extraliteràries constants, que l’únic que fan és dificultar la feina.
Malgrat tot, seria molt ingrat per part meva no donar les gràcies pel suport rebut.
Ara bé, també penso que les institucions s’haurien de plantejar seriosament projectes d’ajuts més ambiciosos, que permetin anar més enllà dels suports puntuals que ofereixen ara i que propiciïn una dedicació més plena dels creadors a la seva tasca. Penso que, amb imaginació i amb ganes de trencar motlles, fins i tot en col·laboració amb altres institucions públiques i privades, es podrien trobar mecanismes de suport que no siguin intrusius per al creador i que, de retruc, aportin un valor afegit a la societat.
Només un parell d’exemples.
Fa un temps, vaig conèixer una poetessa canadenca que, quan li vaig demanar com es guanyava la vida (pregunta que, sempre que puc, faig als creadors que tinc la sort de conèixer per fer-me una idea de com viuen fora de les nostres fronteres), va explicar-me que, en aquells moments, durant tot un any, era poeta resident a l’Hospital Mount Sinai de Toronto. Això vol dir que tenia un despatx a l’hospital per poder treballar i que, una estona al dia, llegia poesia als malalts que ho demanessin o ajudava a escriure als malalts que tinguessin ganes de fer-ho.
Més o menys durant la mateixa època, també vaig conèixer una autora gal·lesa que, durant diversos cursos acadèmics, havia pogut ser escriptora resident en algunes universitats del seu país. La seva única obligació era escriure, participar en les tertúlies literàries dels estudiants, col·laborar en els clubs de lectura dels campus i fer una conferència cada trimestre per a tot l’alumnat. Gràcies a l’alternança de les beques (de dos o tres anys) i de les residències universitàries es podia dedicar plenament a l’escriptura.
Fa una mica d’enveja, oi?
Doncs només és qüestió de trobar la manera d’anar-se apropant, de mica en mica, a les realitats socials i culturals que fan que exemples com aquests siguin possibles.
Eduard Márquez
