Un palau de Barcelona

El jardí romàntic té diverses virtuts, una de les quals és la sorpresa

El palau Savassona allotja des de fa més de cent anys la institució de l’Ateneu Barcelonès. Un edifici amb història, que ha viscut diverses transformacions socials, polítiques i també estructurals. Diferents arquitectes i artistes han plasmat en la construcció el pas del temps. Mateu Barba, un dels arquitectes que ha format part de l’equip de l’última remodelació, exposa aquests canvis en el llibre Un palau de Barcelona (La Magrana), com a exemple de l’evolució i el gran dinamisme de la ciutat de Barcelona.
 

Foto: Ateneu Barcelonès


Una casa amb jardí

Al palau Savassona la llum només és un dels ingredients d’una vida força més complexa. No ens és senzill reconstruir i conèixer amb exactitud com es devia organitzar el funcionament de la vida al palauet de llavors. Les transformacions a la casa han estat moltes i molt intenses. I especialment en l’àmbit domèstic de l’edifici.
 
Podem intentar elaborar algunes hipòtesis del palauet en el moment de la construcció. Si bé a la planta baixa hi ha rastres de construccions anteriors, a la reforma del baró de Savassona l’entrada de carruatges i el pati interior són de bella factura d’un classicisme estricte en les formes. Al voltant del pati hi puja l’escala noble en dues tramades amb un replà a nivell de la planta entresòl. Una característica particular d’aquest edifici és que el jardí es troba un pis elevat respecte del nivell del carrer, probablement per la mateixa topografia original de la ciutat prèvia a la seva urbanització. Diuen que es podia passejar entre els jardins del palau Moja i els del palau Savassona. Ambdós edificis són en cantonades oposades d’una mateixa illa de cases, que té aquesta particularitat estranya de tenir els jardins interiors elevats.
 
Pel fet de tenir el jardí alçat sobre el carrer, la relació amb la planta noble és més propera, encara que no exactament al mateix nivell. Pel mig encara hi ha la planta entresòl, que enrasa amb el jardí. Aquesta planta, encara que molt baixa de sostre, de ben segur que devia tenir certs avantatges funcionals i devia acollir part dels espais del servei, segurament les cuines, en uns espais ben ventilats i que són actualment els més sol·licitats de l’Ateneu Barcelonès, on hi ha les sales de conversa i el bar. La particularitat de tenir el jardí a un nivell diferent del carrer ha col·laborat de segur a la preservació d’aquest espai. Un jardí que no és a la planta baixa difícilment acabarà cobert i reconvertit en taller, fàbrica o magatzem, com ha passat de manera estesa a tot l’Eixample.
 
El jardí de l’Ateneu sempre ha estat un oasi i un reducte de tranquil·litat, fet que els ateneistes sabem i conservem gelosament. El jardí romàntic té diverses virtuts, una de les quals és la sorpresa. És una presència inesperada pel lloc i pel seu caràcter. És un tret comú al nucli antic, i en general a les ciutats mediterrànies denses i atapeïdes. Els carrers estrets i construïts no deixen imaginar què hi ha darrere aquells murs. És una herència romana posar les botigues al carrer i amagar a l’interior dels habitatges els espais verds. Com al mateix claustre de la catedral. Passejant pel carrer del Bisbe, un carrer de carreus de pedra perfectament escairats, no és imaginable la descoberta d’aquell petit verger que representa el claustre. El claustre: la vegetació, les oques, els brolladors d’aigua. El jardí de l’Ateneu lliga amb el claustre de la catedral i amb altres claustres gòtics per les espècies arbòries i l’aigua. Palmeres, nesprers, magnòlies… —A l’Ateneu la magnòlia que hi havia al parterre al costat del bar va desaparèixer en algun moment de la postguerra, perquè a les imatges de la nevada del 1962 ja ha estat substituïda per una palmera—. Un jardí amb un punt d’exotisme.
 

Foto: Ateneu Barcelonès



«Pluja en el jardí de l’Ateneu»
 

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l’herbam,
ajupides en el quadrat.
 
Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.

I, damunt de tot,

vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
 

 
BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL
Nou poemes, 1933



 






Un palau de Barcelona


© Mateu Barba, 2017

© La Magrana, 2017

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...