“Pare/ ens mou/ l’oblit/ o ens mata l’enyorança”, escriu Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) a Pare què fem amb la mare morta (LaBreu Edicions). Un poemari en què, amb una cruesa i sensibilitat extraordinàries, posa com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare. Us convidem a llegir-ne dos poemes.
Foto: Catorze
Potser podríem posar la mare dreta
a un racó
de la casa Fanal
o llum de peu
ens il·luminaria les nits
més negres Tret
que prefereixis
tenir-la
plantada al jardí I veure
com
s’inclina
cap a tu.
Si llancéssim les dents de la mare al voltant del
taronger traurien
arrels
obririen vies Així
a nosaltres
ens seria fàcil endinsar-nos
fins al nucli de la terra
ja que
entre les roques foses
de ben segur
hi ha
encara viva
la seva veu No ploris.
Pare què fem amb la mare morta
© Antònia Vicens, 2020
© LaBreu Edicions
