La poeta Renée Vivien va néixer a Londres l’11 de juny del 1877 i va morir a París el 18 de novembre del 1909. La recordem amb un fragment de la novel·la La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal.


París, 26 de juliol de 1984


Quan intento de captar allò que ha estat essencial de la meva insatisfacció crònica en tota aquesta nostra història, se m’apareix sempre un esquema triangular –¿no és un triangle, també, que enquadra l’ull de Déu en les representacions piadoses? El triangle, que limita la nostra percepció gramatical amb les tres persones del verb. El triangle, que irromp en la immobilitat harmònica o tensa del dos i aporta moviment i, doncs, conflicte entre allò que és i l’agent de canvi. El triangle, que a voltes s’obre en altres triangles, com les palmeres dels castells de foc, i que es fan i es desfan contínuament, se superposen, s’interpenetren, s’interseccionen. El triangle, imatge de la perpètua tria i del perpetu trair. No parlo pas d’aquell triangle consagrat i banalitzat pel vodevil o pel melodrama. Tot i que, ben sovint, la meva vivència dels fets hagi pres un tint melodramàtic, vist de prop, o vodevilesc, quan el distanciament deixa que s’hi infiltri l’humor. I que, de fet, la imatge suada i ressuada de l’adulteri clàssic em serveixi de punt de partida, potser com qualsevol altre triangle que prengui un perfil ben concret i definit. M’he sentit, en aquesta nostra història, com si permanentment fos l’«altra» sense que en l’altre vèrtex hi hagués precisament cap «una» –ni cap «un», evidentment–. De segur que, si l’hi hagués hagut m’hauria estat més fàcil o resignar-me i intentar una adaptació, o lluitar, o deixar-ho córrer, trencar. La precisió d’allò que s’interposa al desig i a la voluntat és enormement simplificadora. Encara que, de vegades, un fet simple és indici d’un gran embolic subterrani, però tant li fa. Serveix, i amb això n’hi ha prou. Però allò que jo he sentit permanentment entre tu i jo ha estat imprecís, múltiple i canviant. A l’altre vèrtex del triangle només hi podria posar un mot d’accepció tan ampla que gairebé és com no dir res: «el món». I, potser, intentant d’afinar: «el món en tu». Sovint he tingut la sensació sens dubte fal·laç que fora d’aquest «món» complex, embolcallador, poderós –i que, cal no oblidar-ho, imposa una llei hostil a la mena d’amor que tu i jo hem intentat de viure–, la majoria dels conflictes que ens han oposat haurien estat inexistents. És cert que bona part dels problemes, desconfiances i incomprensions provenen de la manera diferent en què cada un es relaciona amb el «tercer» en presència, que de vegades pren la forma d’«absent» present. I dels diferents pactes que cada una hi ha establert. I de les diferents tries i les diferents traïcions a una suposada complicitat prèvia. Però ¿què restaria de nosaltres, si eliminem aquest referent necessari per a tota existència real? És, potser, aquest estira-i-arronsa amb el món allò que ens defineix d’una manera més singular. No hi ha fugida, no i ha un «fora del món»: per un instant, la passió, que t’allibera del clos de tu mateixa, dissol els límits, i nega tota llei i tota culpa. Per la passió, oblidar-se, oblidar el món. O pactar-hi una treva: el privat i el social articulats per institucions –matrimoni o similars… Fer extensiu a l’àmbit dels sentiments allò que en un estat de dret fóra una constitució. He oscil·lat, durant aquests anys, entre aquestes dues sortides (?). He tingut la sensació de viure el pitjor de cadascuna sense cap dels seus avantatges respectius. Aquesta hibridesa, al capdavall, estableix la monotonia del perpetu sobresalt, de la manca de projectes –de projecte–, la instal·lació en el continu present que arriba a ser a la llarga tan rutinari com el dels pitjors matrimonis. La incertesa sobre el propi lloc, l’angoixa, la incomoditat del perpetu esforç, absorbent com la passió, mecànic com qualsevol hàbit… ¿Aquesta hibridesa és connatural –no pas en exclusiva, però– a aquells vincles que «el món» ha declarat contra-natura? L’absència d’una «constitució» reconeguda legalment i socialment, ¿estableix la lluita de poders en estat pur, l’articulació salvatge de tots i cadascun dels extrems? ¿O, a l’altra punta, només hi ha la possibilitat d’imitar –i la imitació esdevé sempre grotesca– allò que, amb la nostra peculiar evolució hem volgut, potser, evitar a tot preu?

Fragment extret de «La passió segons Renée Vivien». Barcelona: Columna, 1994, 147-149.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix