Quan el còmic sembla exhaurir-se en ell mateix, fa un pas més. En els darrers anys n’ha fet un de gegant. Sota l’etiqueta “novel·la il·lustrada”, la historieta ha entrat de nou en un intramón adult. A Espanya –i a Catalunya– durant els anys cinquanta i seixanta les novel·les il·lustrades eren quaderns de guerra i de cowboys, de format vertical, que s’adreçaven, amb el nom i la pretensió, a la gent adulta. Que volien diferenciar-se dels tebeos tradicionals perquè l’autoritat competent era lleugerament més permissiva quan les vinyetes no tenien com a destinataris els nens. Debades. A l’hora de la veritat, a l’hora de marcar censura, el ministeri corresponent, el d’Educació o el d’Informació i Turisme, hi aplicaven els mateixos criteris restrictius perquè les vinyetes, destinades a infants, a joves o a adults, sempre podien caure en mans dels immadurs, que per a la dictadura eren tots.
Ara la novel·la il·lustrada és un còmic amb més pretensions. El gènere –i la definició– prenen consistència i volada amb el llibre Maus d’Art Spiegelman, una obra publicada el 1991 que desbudella amb fredor inquietant la misèria humana apilada en els camps d’extermini nazis. Maus resol d’una tacada les preguntes que tant van torturar Primo Levi. El resultat –i la conclusió– fan feredat. Spiegelman no se n’ha refet, del seu èxit. A partir de Maus, el còmic va entrar en l’etapa postadulta. I a partir d’aquell moment, també, la novel·la gràfica ha anat desgranant-se i els seus fruits han anat acaparant espai en les llibreries, al costat, però lluny, dels tebeos tradicionals.
Recomanar Maus a les ments més alterades en el millor sentit de la paraula és un bon consell, encara que qui més qui menys n’ha sentit a parlar. També és un bon consell recomanar el treball de Michel Rabagliati, guionista i il·lustrador canadenc que ha treballat en un nou àmbit: l’autoficció. Rablagliati arriba sempre a la categoria a partir de l’anècdota. Construeix les seves històries a partir de traços de la memòria personal, magistralment embastats, que captiven amb una mestria singular. A través d’un personatge –Paul–, el dibuixant, seduït des de petit per la línia clara francobelga, explica el seu món, que és el món dels humans que no tenen grans mons a explicar, però que expliquen la vida. Les pinzellades de Michel Rabagliati són tan eficaces que allò que d’entrada sembla vulgar corprèn per la màgia que destil·la. La màgia de la vida quotidiana contada amb humilitat i encert. El dibuixant canadenc deixa anar espurnes que il·luminen i captiven el lector. Qualsevol lector. La vida del Canadà francès dels anys seixanta fins ara és la vida de qualsevol de nosaltres. Els seus misteris són els nostres i n’aprenem els miracles, que intuíem, perquè, si no, res no tindria sentit.
Michel Rabagliati publica al Canadà en francès. Entre nosaltres ha estat traduït al castellà primerament per Fulgencio Pimentel i després per Astiberri. Dels set llibres que ha publicat n’hi ha sis de traduïts: Paul va a trabajar este verano, Paul en el campo, Paul se muda, Paul va de pesca, Paul en Quebec i Paul en los scouts. Recomanables? Tots. Encara que Paul en los scouts és un llibre més rodó, més senzill, més intel·ligent i més d’agrair. Afirma Michel Rabagliati que fa anys va prendre la decisió d’abandonar la feina d’il·lustrador i grafista pel còmic. Que guanya la meitat però que no se’n penedeix. Diu que s’acosta a l’autobiografia, però que alhora se’n separa i que el resultat es queda a mig camí entre realitat i ficció. Remata proclamant que vol “entretenir i captivar”. Va més enllà. Sedueix.
