«Pedra de tartera», 30 anys d'un eclipsi dolç

Hi ha escriptors que es vendrien el processador de textos al diable a canvi de tenir lectors, que busquen i no troben la fórmula filosofal. I n’hi ha que practiquen l’arribar i moldre. Com Maria Barbal, que va fer diana amb la seva primera novel·la. La Maria sempre serà l’autora de Pedra de tartera, una obra de llarg recorregut nascuda per eclipsar totes les que ha escrit després.

Ara fa trenta anys de la publicació de Pedra de tartera. Des d’aleshores l’han llegida centenars de milers de persones de diversos països i de diverses generacions. L’escriptora es nega a veure aquell triomf d’autora debutant com una llosa: “Molt probablement, gairebé segur, no superaré mai la bona rebuda que ha tingut Pedra de tartera –em va dir fa poc Maria Barbal–. Les traduccions de les meves altres obres no arribaran ni a una quarta part. Hauria pogut publicar Pedra de tartera i deixar d’escriure immediatament. Potser he llençat trenta anys de la meva vida, si m’ho miro d’aquesta manera. Però jo no ho veig així. A Pedra de tartera li dec tot, li dec l’inici de l’ofici d’escriure. Aquesta història em va fer escriptora. No puc ni vull renegar d’una història profundament dolorosa, que vaig escriure quan tot just havíem sortit de la dictadura franquista.”

Als anys vuitanta semblava que ens havien d’agradar les novel·les urbanes ambientades en bars de disseny. Hi havia pressa per tapar el passat. Pedra de tartera nedava contra corrent. “És una història molt d’aquí, que jo havia heretat de la generació anterior, i que va causar sorpresa i fins i tot vergonya –recorda Barbal–. Des d’aquell primer llibre m’he sentit molt valorada pels lectors, i potser no tan valorada per un tipus d’intel·lectual i per certs crítics literaris”. Els lectors, que neden a la seva, necessitaven tornar a la Guerra Civil sense mirar cap a una altra banda. La guerra també és el que devia atrapar els alemanys (a Alemanya se n’han venut més de cent mil exemplars), condemnats per sempre a les ferides obertes.

Arundhati Roy va guanyar el premi Booker del 1997 amb la novel·la El déu de les coses petites. El 2007 l’autora i activista va anunciar que publicaria una segona novel·la, però encara l’esperem.

Wajdi Mouwad està avorrit d’Incendis: “És molt violent que, cada cop que estreno una obra, hi hagi gent que m’esperi al final per dir-me que no és Incendis“, va explicar el dramaturg a Barcelona. S’hi refereix amb ràbia, a l’obra que l’ha fet famós.

A Maria Barbal no la va bloquejar l’èxit de la seva primera novel·la, i tampoc li ha agafat mania. L’escriptora parla de Pedra de tartera amb la resignació agraïda amb què la Conxa parla de la Barcelona que l’ha allunyat del Pallars natal. “Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri”.

Els trenta anys de Pedra de tartera són una cosa molt bona. No hi ha qui enterri la Conxa.

Il·lustració: Ignasi Blanch

Literatura Maria Barbal

Comentaris

Llibert Tarragó febrer 10, 2015 | 16:13

Havien escrit : J.Ma Huertas Clavería a “El Periódico” (20.4. 1985) Pedra de tartera. Maria Barbal. Ed. Laia. Barcelona. “Se dijo cuando fueron proclamados los premios de la Nit de Santa Llúcia : el Joaquim Ruyra descubre una escritora de excepción. La profesora Maria Barbal, con Pedra de tartera, recoge el aliento de una Rodoreda en La plaça del Diamant y narra con una fuerza poética extraordinaria los avatares de una campesina del Pallars a lo largo de toda una vida. Con un léxico vivísimo, que recoge palabras de la tierra, Maria Barbal ha escrito una pequeña obra maestra, a recomendar sin reservas. Pilar Rahola a “EL Món” (26.4.1985) “Es pot recomanar Pedra de tartera per molts, moltíssims motius, però ens ve de gust fer-ho , especialment, pel que té d’actitud literària: és un dels pocs llibres catalans, que ens ha recordat què és escriure, quin exercici intel.ligent, reflexiu i bell, pot arribar a ser això d’escriure. Salustiano Martín (agosto, 1995) “Recuperar las raíces como una forma de resistencia. Ese es el núcleo duro de Pedra de tartera. Uno no puede sentir sino un profundo agradecimiento: se necesita un hermoso coraje para haber escrito, a mediados de los ochenta, semejante novela. Por lo demás, resulta estimulante la recepción fervorosa de los lectores. Según eso, aún parece posible resistir la marea de la estupidez que nos aqueja.” Laura Freixas a El País (14. 1. 1995) “La novela se sitúa claramente en la estela de dos obras maestras de la literatura catalana: el tremendo Solitud, 1905 de Caterina Albert (àlias Víctor Català) y el poético La plaça del Diamant , 1962 de Mercè Rodoreda. Con una impresionante dignidad, con un lirismo humilde, con una rebeldía pronto aplastada por un fatalismo milenario, Conxa retrata una sociedad que fue la nuestra –la de toda Europa- durante muchos siglos. Y la retrata con su lengua, llena de vivacidad i de poesía. ¿Novela rural? Sí, siempre y cuando el adjetivo no cercene el sustantivo, ni se tiña de condescendencia; siempre y cuando se admita que tan universal puede ser un establo en la comarca del Pallars como un cajero automático en la avenida de la Diagonal. Y es de agradecer que la autora no haya falseado esa realidad que tan bien conoce, so pretexto de embellecerla –como quien se avergüenza de un pariente pobre- adornándola con la pacotilla del hoy vulgar y trilladísimo realismo mágico. Al contarrio, la hermosura del texto radica en su veracidad, su contención, su nobleza: véase, por ejemplo, la breve y deliciosa descripción de Barcelona que hace la protagonista en las últimas páginas, cuando se instala, con su hijo y nuera, en una portería.”

0

0

Respon
Llibert Tarragó febrer 10, 2015 | 16:33

Pedra de tartera va esser la primera novel·la publicada per l'editorial francesa Tinta blava que vaig fundar el 2004 a Paris. Me l'havia recomanat Oriol Castanys, editor a RBA. Quan La Magrana va publicar l'edició commemorativa dels 20 anys de Pedra de Tartera (2005), era la cinquantena edició, Oriol Castanys em va demanar un text: "(...) Conxa, la protagonista, és la representant d'una generació de dones de poble dotades d'aquell secret orgull que les ha mantingut fermes en la tempestat del drama de la guerra civil espanyola. Originària de la comarca del Pallars, ella és pedra entre les pedres, el seu destí és desviat violentament fins a descarrilar rodolant en una Barcelona que li resulta desproporcionada. "Digna i delicada, la nove·la convoca alhora allò local i allò universal i perfora el silenci de les dones anònimes en la Història. Una economia de mots i una tensió continguda sostenen un fil vermell de sang, aquell de la memòria popular catalana del darrer segle. La Conxa carreteja la maleta dels oblidats."

1

0

Respon