Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí. Com que les vies legals duen totes al cul-de-sac de la pobresa, decideix abandonar Girona i l’ofici de serraller per convertir-se en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més famós i refinat de Barcelona.
Això passa a la novel·la Un film (3000 metres), de Víctor Català, un retrat dels baixos fons barcelonins que fa prop d’un segle va rebre el menyspreu de la crítica i que ha recuperat Club Editor, des del convenciment que es tracta d’un tresor enterrat de la literatura catalana. Aquí podeu veure com sona aquesta pel·lícula literària.
Foto: Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya
En Batista havia quedat sol al món a frec dels vint anys.
Era de la pell del dimoni; camorrista, bevedor, fals com la consciència de Judes, amb un geni més prompte que un explosiu… Una calamitat.
A empentes i rodolons, i sempre empotingant-se per tota mena de malalties, que li anaven derretint el moll de l’os, arribà als vint-i-cinc. Certa tarda, a la baixa hora, acabava de fer una cursa al Port, on havia deixat un senyor, i remuntava al pas, amb la llauneta vermella hissada, el Paral·lel, quan una joveneta, aturada en l’acera d’un cafè, s’encertà a girar el cap. Al veure el cotxe, hom diria que li havia acudit una idea, car féu senya al cotxer i s’hi acostà.
Era prima, vincladissa, com desenquadernada; tenia la cara bruna, d’una morenor oliosa, i els ulls, llarguíssims, esqueixats, i la cabellera, escapçada a la romana, obscura com una pena negra.
Duia sabates de xarol, amb talons de mig pam, rosegats i torçats, faldilles blaves ajustades i brusa fluixa de cresponet vermelló, suada de les aixelles i amb les arrugues perdudes de color.
El Valencià quedà ullprès.
—Quina paieta més caia! —pensà.
La paieta es ficà al cotxe.
—¿On? —preguntà el Batista.
La minyona, tota seriosa, s’arronsà d’espatlles i contestà, sense presses:
—Allà on vulguis… A passejar…
Cop de tralla i a passejar s’és dit! Volta per aquí, tomba per allà, a les vuit tocades encara rodaven, sense que l’ocupant del cotxe hagués dit “aquesta boca és meva”. El Batista, estranyat, es torcé cap a la portella.
—¿Que vol anar més lluny?…
Mutis.
Saltà de la banqueta i mirà pel vidre; a la claror d’un fanal veié a la paieta immòbil, tota estirassada. Obrí la portella creient que havia tingut un treball; va trontollar-la… La minyona obrí els ulls, tots ensonyats, estirà els braços, badallà…
Res; que s’havia passat l’estona dormint com un infant; ella mateixa va dir-ho tranquil·lament, saltant del cotxe.
Amoïnat, en Batista exclamà secament:
—Són quatre pessetes i mitja.
Ella farfollà en la butxaca.
—No tinc més que trenta cèntims —féu, mostrant-los-hi en el palmell de la mà.
En Batista sentí que una semifusa se li descaragolava pels dintres.
—¿I amb aquest capital volies que et duguessin en cotxe, mala…?!
Ella contestà senzilla, apaciblement:
—Estava cansada i no sabia on anar…
El bufarut que regolfava en l’home s’estroncà en sec: revisurà atentament el cos desenquadernat que tenia al davant.
“Era caia; carai, si n’era!…” —i li digué dos mots a mitja veu.
Ella féu un arronsament d’espatlles, per tota contesta.
—Puja!
I l’empenyé dins del cotxe, pujà ell d’un bot al pescant, xiulà el fuet, i el pobre cavall de bastos, pessigat alienadament, volà cap a la cotxera.
D’aquella hora endavant, visqueren junts la Pelada i el Valencià.
Un film (3000 metres)
@2015, hereus de Caterina Albert
@d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
