Pep Coll, un Crexells a sang freda

Pep Coll a l’Ateneu Barcelonès. Foto: E.P.

“No hauria pensat mai que rebria un premi tan metropolità amb una història tan rural.”

“Suposava que la història interessaria a la gent d’allà dalt i prou.”

“Tenia clar que no volia que el lector s’hi enganxés per saber qui eren els assassins. La tensió del llibre havia de ser més conceptual.”

“Tendim a mirar la història de Catalunya des de Barcelona. Als pobles petits van ser més negres els anys seixanta, quan la gent en va haver de marxar, que no pas els quaranta.”

Són paraules de Pep Coll (Pessonada, 1949) després de rebre el premi Crexells per Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013), la història novel·lada de la matança de quatre membres d’una mateixa família que va tenir lloc l’any 1943 a les masies de Carreu.

“La matança de Carreu forma part de les pors de la meua infantesa –explica l’autor a la introducció del llibre–. Un fantasma sovint desenterrat de gran en repassar records amb els germans amb motiu d’alguna celebració familiar, o amb els companys d’infantesa, en escurar-nos la memòria plegats quan a l’estiu ens retrobem al poble. Un record revifat també amb la lectura de la famosa novel·la de Truman Capote, un cas real que em va sorprendre per la coincidència en el nombre de víctimes (quatre membres d’una família pagesa de Kansas), en el nombre d’assassins (dues persones), així com per la sang freda i per la crueltat amb què es devia haver perpretat la matança de Carreu.”

Però el Pallars dels anys quaranta tenia poc a veure amb Amèrica: el franquisme va voler silenciar el crim i els assassins de Carreu en van sortir impunes. Fins que ha arribat el Capote català disposat a exercir la justícia literària.