Fa dècades que els estudis de gènere parlen d’interseccionalitat, la perspectiva que traça punts de trobada entre diverses lluites polítiques i socials sense bastir jerarquies entre elles. En el cas català, creiem imprescindible una perspectiva que combini l’opressió nacional amb les violències estructurals que el patriarcat i el capitalisme global exerceixen contra els individus subalterns. Tenint en compte la naturalesa del nacionalisme espanyol que ens amenaça, i l’experiència de moltes generacions que ens han precedit en la lluita, considerem que nacionalisme català i feminisme han d’anar lligats i que cap dels dos moviments podrà sortir-se’n sense l’altre.
Si defensem la necessitat d’un feminisme nacionalista és perquè tant l’estat com els homes independentistes poden ser reproductors conscients o inconscients de les lògiques que exerceixen masclisme contra les dones independentistes. I perquè el feminisme és, ara mateix, l’única ideologia que permet entrellaçar totes les lluites rellevants de l’actualitat. Ho sabien Maria-Mercè Marçal i les feministes que van organitzar les Jornades Catalanes de la Dona del 76 i del 86. I ho veiem actualment en l’àmbit internacional: des del feminisme per al 99% estatunidenc amb la influència de les feministes afroamericanes i llatines, a les líders indígenes que lluiten pels drets mediambientals al continent d’Abya Yala, passant per les activistes xineses que enllacen la defensa dels drets civils amb la lluita contra l’assetjament sexual.
El nacionalisme espanyol és un projecte depredador. En l’àmbit cultural, atempta contra el català i l’aranès en tots els aspectes de la vida, des de l’escola a la sanitat, i en totes les edats de la persona. En l’àmbit econòmic se sustenta sobre dinàmiques extractivistes i d’espoli que no tenen cap mena de retorn social i que a més destrossen de manera irreversible la nostra terra. En l’àmbit polític, ens afecta a tots marcant-nos clarament els límits del que podem dir i pensar. En l’àmbit democràtic, ens nega la condició de subjecte polític capacitat per autodeterminar-se.
Per tot això, defensem un projecte polític que basteixi la sobirania de la nació catalana a partir dels principis del feminisme interseccional. Per una banda, perquè la diversitat funcional, ètnica, religiosa, de classe, de gènere i sexualitat de la societat catalana obliga a fer-ho: un projecte nacionalista que no esmeni les discriminacions que van més enllà del fet nacional és un nacionalisme que exclou les necessitats de la majoria de catalans. Per l’altra, perquè tot relat sobre feminisme, antiracisme, anticolonialisme, drets de la classe treballadora o diversitat funcional que no facin els catalans des d’una mirada pròpia serà feta contra ells a partir de l’espanyolisme i la catalanofòbia. En aquest sentit, defensem la llengua catalana com l’eina més democràtica possible per aglutinar catalans d’orígens diversos i com la via més directa per incorporar-se al dinamisme de la nació.
Així doncs, instem a partits polítics, entitats de la societat civil, organitzacions activistes i espais de creació de pensament a treballar per un projecte orgullosament nacionalista i clarament feminista, que sigui capaç de plantar cara al domini polític, econòmic i cultural espanyol. Sense por d’abordar els diferents eixos d’opressió que travessen la societat catalana i amb l’objectiu de donar resposta als reptes materials i identitaris que afrontem al segle XXI.
Júlia Ojeda (investigadora i crítica literària), Anna Punsoda (escriptora) i Marta Roqueta (investigadora feminista).
