La perfeccionista

Qualsevol cosa que valgui la pena de fer, fes-la bé

Patricia Highsmith va néixer el 19 de gener de 1921 a Texas i va morir el 4 de febrer del 1995 a Suïssa. Recordem un dels noms més reputats de la novel·la negra del segle XX llegint un dels seus Petits contes misògins, una antologia, publicada el 1975 com a Little Tales of Misoginy i traduïda per Susanna d’Hèlix en l’edició de Laertes del 1985, en què el tema de fons de cada història és l’abús de les dones, i en què fa una crítica severa a la doble moral. Amb aquest llibre va néixer, el 1991, el primer espectacle de la Companyia T de Teatre. Veiem com les actrius Mamen Duch, Rosa Gàmiz, Míriam Iscla, Carme Pla i Àgata Roca, sota la direcció de Pere Sagristà, van dur fins a l’extrem la perfecció neuròtica d’aquest conte.
 


La perfeccionista

El pare de Margot Fleming, a qui ella admirava molt, sempre li havia dit:

–Qualsevol cosa que valgui la pena de fer, fes-la bé.

Margot creia que qualsevol cosa que valgués la pena de fer, s’havia de fer d’una manera perfecta.

La casa i el jardí dels Fleming sempre estaven impecables. Margot s’encarregava
de tot el concernent al jardí, tot i que haurien pogut llogar un jardiner. Fins el seu gos de raça Airedale, Rugger, només s’adormia on havia de dormir (una estora davant de la xemeneia), i mai no saltava damunt de la gent quan volia saludar algú, sinó que remenava la cua. L’única filla dels Fleming, Rosamund, de catorze anys, tenia molt bones maneres i no cap defecte que ser propensa a l’asma.

Si en guardar una forquilla al calaix dels coberts de plata observava el més petit desenllustrament, anava a cercar el producte per la plata i tornava a enllustrar la forquilla, i això la portava, qualsevol que fos l’hora del dia o la nit, a netejar tots els coberts perquè quedessin enllustrats de la mateixa manera. I llavors ja se sentia inspirada per haver-se-les amb tot el joc de te, les plàteres, els marc de plata de les fotografies de la sala d’estar i aquella capseta de plata que hi havia prop del telèfon, i el cas és que manta vegada se li feia de dia tot netejant. Tanmateix, hi havia una serventa que venia tres cops a la setmana per a fer la feina més pesada. 

Margot gairebé mai no s’atrevia a cuinar pels seus, i encara menys pels forasters. I això que disposaven d’una cuina equipada amb tots els electrodomèstics moderns, incloent-hi un congelador enorme, tres batedores, un obrellaunes elèctric, un afilador també elèctric, una immensa cuina amb dos forns amb portes de vidre, i tot d’armaris al voltant de les parets plens d’olles a pressió, coladors, cassoles i paelles de totes mides. Els Fleming mai no menjaven a casa, perquè Margot tenia por que els seus guisats no fossin prou bons. Alguna cosa –potser la sopa, potser l’amanida–, podia no estar en el seu punt, i aquesta possibilitat feia que Margot hi renunciés. Els Fleming podien convidar els amics a prendre una copa però després tots s’encauaven dins les seves «closques brogidores»* i conduïen dotze quilòmetres en cerca d’un restaurant a la ciutat més pròxima, i després potser tornaven altre cop a casa dels Fleming per prendre el cafè i el conyac. 

Margot era una mica hipocondríaca. Els matins s’alçava molt d’hora (si és que ja no ho estava després d’haver enllustrat o encerat alguna cosa) per fer els seus exercicis de ioga i mitja horeta de meditació. Després es pesava. Tant si havia guanyat com si havia perdut una fracció de quilo, feia per manera de solucionar-ho al llarg d’aquell mateix dia. Després bevia un suc de llimona sense ni gota de sucre. Dues vegades l’any passava un parell de setmanes en un balneari per tal de deslliurar-se d’uns petits dolors, d’unes petites molèsties que tenia de feia mesos. Al balneari encara se sotmeia a una dieta més estricta, i la seva cara ja de per si prima adquiria una expressió lleument ansiosa, tot i els esforços d’ella per mantenir una expressió agradable, ja que això formava part d’aquella perfecció general cap a la qual tendia. 

–Els tal-i-tal són molt informals –li deia Harold, el seu marit, de tant en tant–. No cal oferir-los un banquet, però estaria bé de convidar-los a sopar a casa. 

Mai no hi havia sort. Margot solia respondre: 

–És que no me’n sortiré, estimat. Val més que anem a un restaurant. 

L’expressió de Margot havia esdevingut de sobte tan afligida que Harold no tenia esma per continuar la discussió. Això no li impedia, però, que tot sovint pensés: «Una cuina tan gran, i ni podem convidar uns amics a prendre una truita!»

D’ací que Harold restés bocabadat quan Margot, un dia d’octubre, va anunciar amb la mateixa solemnitat d’un croat que prega abans de la batalla: 

–Harold, farem un sopar aquí, a casa. 

Hi havia un doble motiu: l’aniversari de Harold era d’aquí nou dies, i queia en dissabte. I a més acabaven d’ascendir-lo al càrrec de vicepresident del seu banc amb el consegüent augment de sou. Això era suficient per a justificar una festa, i a més HArold sentia que la devia als seus col·legues, però… ¿se’n sortiria, Margot?

–Pensa que com a mínim serem vint –va dir Harold–. Jo mateix havia pensat d’anar a un restaurant, aquest cop. 

Però Margot sabia perfectament que si volia ser una esposa perfecta havia de ser capaç d’organitzar aquest sopar. Va enviar les invitacions. Es passà dos dies sencers planejant el menú amb l’ajuda del Larousse Gastronomique, l’escrigué a màquina, en féu dues còpies, i també va fer una llista del que havia de comprar, amb dues còpies, per si en perdia una. Faltaven set dies pel sopar. Llavors va fixar-se en les cortines i s’adonà que estaven una mica passades de moda, motiu pel qual va recórrer tota la ciutat en cerca d’una nova tela i nous ribets que fessin joc. Se les va fer ella mateixa. Després va contractar un tapisser perquè li folrés un sofà i quatre cadires de nou, i, és clar, va haver de pagar-li un extra degut a la urgència amb què li havia encomanat la feina. Margot i Dolly van tornar a netejar els vidres de les finestres, que ja estaven netes, així com tota la vaixella, que també ho estava, per vint-i-quatre persones. Margot, les dues nits d’abans del sopar, no va dormir. Juntament amb Dolly el mateix dia del sopar van fer un petit púding de prova, perquè era molt complicat i no estaven segures que els sortís bé. Un cop comprovaren que els havia sortit exquisit, van llençar la resta. 

Per fi arribà la gran nit i vint-i-dues persones van anar presentant-se, les unes amb cotxes particulars, les altres amb taxi. Margot, juntament amb un majordom contractat especialment per l’ocasió, i Dolly, no paraven d’anar amunt i avall amb plates plenes de begudes i tota mena de cosetes d’aperitiu («crecs», «fritos», «pecaditos», etc.). La taula del menjador havia estat engrandidaal màxim, i ara era un magnífic camp de fil blanc, amb canelobres de plata i tres gerres de clavells vermells. 

I tot va anar molt bé. Les dones elogiaren la bella parença de la taula, i la sopa. Els homes dictaminaren que el vi era excel·lent. El president del banc de Harold va proposar un brindis en honor de Margot. I llavors Margot va començar a trobar-se malament. Havia pres un segon cafè i acceptat una segona copa de conyac perquè la hi havia ofert un dels companys de feina de Harold. Llavors va esmunyir-se ràpidament al seu dormitori i prengué una benzedrina. No tenia el costum de prendre estimulants, i si els tenia era perquè el metge els hi havia donat en cas de necessitat, però amb la condició que no n’abusés. Deu minuts més tard, Margot se sentia pels aires, i s’alarmà un xic. Va tornar a l’habitació i llavors es prengué un somnífer. Després va beure un altre conyac que algú li havia ofert. Harold proposà un brindis pel banc, i al cap de deu minuts ja se’n celebrava un altre en honor de l’amfitrió, Harold, de qui estaven celebrant l’aniversari. Margot participà diligentment en tots aquests brindis. Quan la festa començava a declinar, Margot se sentia com una somnàmbula, com si fos una fantasma o algú altre. En tancar-se la porta darrera l’últim convidat, Margot es desplomà. 

Van trucar immediatament a un metge. A l’acte se l’endugueren a un hospital on li feren una neteja d’estómac. Restà inconscient durant moltes hores. 

–No és greu –va dir el metge a Harold–. És simplement esgotament, però amb l’agreujant que té els nervis desfets per totes les pastilles que s’ha pres. Només es tracta de netejar el seu organisme. 

Li donava aigua lentament mitjançant un tub introduït a la boca. Margot a poc a poc anà recuperant la consciència i quan se n’adonà experimentà una profunda vergonya. Estava segura d’haver fet alguna cosa malament durant la festa, però no podia recordar què. 

–Margot, estimada –li deia Harold–. Però si tot va anar molt bé. Tothom va dir que havien passat una nit inoblidable. 

Però Margot estava convençuda d’haver-se desmaiat i que els convidats havien pensat que estava completament borratxa. Harold fins i tot va mostrar-li les targes d’agraïment que havien rebut, però Margot considerà que eren de pura cortesia. 

Un cop reinstal·lada a casa, es dedicà a fer punt. Ja n’havia fet una mica. Ara decidí emprendre una tasca ingent: fer vànoves de punt per a tots els llits de la casa (vuit, comptant les lliteres). Margot abandonà la seva meditació, però no els exercicis de ioga, i feia punt des de les sis del matí fins a les dues de la tarda. Gairebé ni parava per menjar. 

El metge va aconsellar a Harold que anessin a veure un psiquiatre. Aquest va tenir una xerrada amb Margot, i després va dir a Harold: 

–És preferible que continuï fent punt; altrament, podria empitjorar. Quan hagi acabat totes les vànoves potser podrem parlar altre cop amb ella. 

Harold sospitava que el psiquiatre l’únic que volia era tranquil·litzar-lo, a ell. La situació anava de mal en pitjor. Margot prohibí a Dolly que cuinés, al·legant que no ho feia prou bé. Els tres Fleming feien ràpides anades als restaurants i tornaven a casa al més d’hora possible perquè Margot reprengués la seva tasca. 

Fer punt, punt, punt. Què diantre se li acudiria després?  


[N. de la T.] * He manllevat aquesta imatge d’un poema en prosa de J. V. Foix.


Part 1: 


Part 2: 

Nou comentari