Pessics de l’instant

«Carpe momentum» és la caixa negra de la literatura de Biel Mesquida

Arxivat a: Lectures, Poesia, Biblioteca
Biel Mesquida
Biel Mesquida
Tu attends l’effraction en toi
 De maintenant
 Eugène Guillevic
  
Ah, que tu escapes en el instante
en el que habías alcanzado tu definición mejor.
 Lezama Lima
  
Un breu instant, però, sobre la terra
cremar estimant t’és concedit.
 Joan Vinyoli

 

0. Apregonar-se, enfondir-se en els moments que s’engolfen un dins l’altre, es corfonen i es compenetren, fényer en aquestes notes que fan melodia, i són tintura i pigment, colors que s’esfumen i coloraina. I aprendre a nedar en aquesta belluma de ca que fuig, romancejar-hi, romandre-hi, embadalir-s’hi, precipitar-s’hi i descloure aquesta mena de forat en el temps. I aleshores, voluptuosament, extraviar-s’hi, perquè l’instant no té lloc només ara, també és una altra banda, traça de l’infinit, entre allò que encara no s’ha esdevingut i allò que ja s’ha fus, interval fecund que s’incendia, calat d’oblit, memòria endins, obert a l’inabastable. Com un ull badat. Com un nas de fura. Com una orella de llebre. Com una boca de sól·lera. Com una pell esborronada. Carpe momentum és un breviari fulminat de l’evocació de l’imprevist, d’una memòria que tresca en la inadvertència, i un recordatori de l’art de perdre. Barthes afirmava que l’écriture est en somme, à sa manière, un satori: le satori (l’évènement Zen) est un séisme plus ou moins fort qui fait vaciller la connaissance, le sujet: il opère un vide de parole. Biel Mesquida escriu en aquest buit epifànic, cap a la sobreabundància, tija i arrel, plenitud i excés, dilapidació i prodigalitat. Voraç i golafre, s’abisma cap a una avidesa serena, i en torna amb un pa que no assacia i que inventa l’esvoranc del nostre apetit.  
 
1. I si escriure fos això? Sentir el murmuri de l’escuma de la llengua que s’esmola i s’agusa quan frega per la mola del dies, i d’aquest fregadís, el poema en fos el xaragall que s’escampa i es bada i tresca, i aleshores, en la veu del poetes entens que és possible passar el món per un cos d’agulla. A contrapel i a contracor. Perquè el recordador és aquell que torna a fer passar pel cor, i de la memòria en fa un batec d’un que torna en si quan és fora del seu seny, perquè només aleshores treu ull allò que no es pot dir. Per això Carpe momentum es teixeix alhora en la discontinuïtat i en el diàleg perpetu entre textos. Aquí el moment no s’ha concebut com una unitat puntual de temps, sinó com una garba de veus espigades, com un feix de fibres nervioses que diuen l’entranya del que és sensible, vergues de llamp que s’arraïmen, bigues que fan el sostre d’un lloc habitable, fils entorcillats que són el ble que encén la llengua.
 
2. Carpe momentum detesta els conformismes, per això s’escriu en les puntes de l’instant que s’alcen des del record i pugen com si fossin bombolles just quan esclaten i alhora cristal·litzen en el seus extrems més sensibles. És una construcció íntima del temps, una cadència que cerca aquell precipici quan es produeix la caiguda de la veu, allà, entre l’excés precipitat del vertigen i aquella música sense cap punt de suport que s’embasta en la levitació. Quan escriure és escandir-se, pujar estranyesa amunt cap a l’espadat de les coses que passen, de l’experiència trencadissa del desig més fugaç.
 
3. En les entranyes de Carpe momentum s’il·lumina l’instant i és per això que deixa a la vista, paradoxalment, el trau d’ombra i allò que s’invisibilitza del temps singular. I fa servir l’antifaç dels cops d’efecte, les el·lipsis, la força del detall que actua com un trau que esbrella la carn més viva. Els mots aquí actuen com una polarització que envia els sentits en direccions oposades i el poema ja és un imant permanent que atreu el gaudi del temps i perfila l’esclat de la seva claror en intervals que s’eternitzen en la seva presència més fugitiva. Aquí s’alça una poètica d’inversió de polaritats. Dir en els doblecs, en la línia còncava del vers, callar en la lletania dels noms trencats que es refracten en el prisma irisat dels seus silencis.
 
4. El moment suprem és aquí agafar-se al plec d’una ona expansiva del gaudi, és la sensatesa del temerari, és la dicció desbocada que arrela en la serenitat. Cada poema sembla l’agitació quimèrica del neguit i de l’alarma, del desfici i la inquietud,  i alhora compareix com una roca en un jardí zen. En la seva ànsia frenètica de dir, s’hi embalsama la poètica simple de copsar l’imperceptible del que fuig i és esborradís, i s’hi perfila la treva i el repòs, la morositat i la dilació del que mai no s’acabarà de dir perquè els sentits no tenen aturall. Un sense fi mina i mena els mots, que esclaten en els replecs que abriguen la seva música. El llibre és un toc de campana que arreplega els llegidors al voltant d’allò que esborrona: mirar enrere i sentir l’alè de l’irrepetible, tocar el viu del present i respirar l’infinit que fa niu en els detalls menuts de quasi res.
 
5. El carpe momentum es distingeix del carpe diem i de la seva ànsia àvida de satisfacció dels plaers immediats. Lluny de l’angoixa davant l’efímer, s’hi entreté amb paciència. Eternitza l’interval, en fa un jardí de serenitat, sense petrificar l’instant. Com si cada minúscula inflexió del temps s’arrancàs de la trama ordinària de l’irrisori i jugàs les cartes de la paradoxa de l’efímer: un espasme que s’articula entre allò que és puntual i la duració, entre el continu i la discontinuïtat, entre l’epifania fulgurant i la inconsistència. Com si alhora evitàs la fixació, però recordàs aquella idea de Lezama: l’escriptura com a congelació del vertigen de la poesia. Glapir el moment al marge del temps que vola i saber que s’escapa i s’esfuma. Perquè el llibre s’escriu en la corda fluixa entre la permanència, la fermesa i l’evaporació. L’ànsia de clavar el sentit i el desig irreprimible de veure’l fugir, de saber que, facis el que facis, s’escapa. Carpe momentum s’escriu en el lapse angular d’aquesta metamorfosi: una estàtua en l’instant de fer-se aigua que fuig.
 
6. També és Lezama aquell qui ens deixa clar que no sólo vemos al mundo a través del lenguaje sino que, además, lo vemos como lenguaje. El món és teler i drap de llenguatge. I la literatura, cau de la transformació, no només és un afany de dir el món, sinó de modificar-lo, capgirar-lo, transfigurar-lo, remoure’l, arriscar-se en els noms, quan escriure, i llegir, és també fer. Fins i tot fer comparèixer l’infigurable i fer brollar l’oblit. Mesquida cerca desesperadament lligar el llenguatge a la fisiologia i per això s’acosta a Valéry: Le plus grand poète possible – c’est le système nerveux. I el llibre i la seva trama de versos s’organitzen com una xarxa de teixits textuals connectats de manera complexa que participen en la transmissió de senyals que fan corda, com un cordell de baldufa, a la recerca de l’excitabilitat del llegidor, aquell que ordeix l’execució del poema i l’imanta cap al gest de la lletra, cap a la veu desfeta que s’allibera.
 
7. L’espiral és la línia del llibre. La seva manera d’allunyar-se del centre. Sempre. Espiral del sentit. I de la memòria. Un llibre fibló: agulló i tromba, la turbulència que posa en perill tot allò que abasta, capgira els mots, i amb la seva atracció hipnòtica actua com un embut de condensació. I a l’interior del seu remolí, lluny endins de les ràfegues de vent, l’ull ciclònic se salva en el risc, en l’entrebanc, en el contratemps, en la contrarietat, en la perplexitat balsàmica de la quietud i la ronseria eufòrica d’un silenci insondable que no té crit i tanmateix batega en el poema i es fa sentir, es fa sentit. I de sobte l’ull és la dispersió que sap palpar l’infinit en el poema. I percebre la llunya immensitat de ser just aquí. Aquest també és el prodigi de Carpe momentum. Així, a punt, just ara, mentre fas passes en l’horitzó oscat d’una estona fuent. Allà on encara no has posat els peus. Com si el poema caminàs.
 
8. La poesia com a digitació. Passar els caps dels dits per la meravella de l’instant, fer tocar la realitat amb les mans, untar-se-les en la melodia del llibre dels fets, cercar el foc amb els dits, i aficar-los en la nafra i, si cal, en l’ull, mostrar-ne un enlaire en una veritable poètica de la invectiva més apassionada en la crítica i la contracrítica, o posar-los a la boca del llegidor i fer-lo parlar. Tocar el cos misteriós de l’absència, parlar amb les mans, perquè som al costat de Barthes: Je frotte mon langage contre l’autre. C’est com si j’avais de mots en guise de doigts, ou des doigts au bout des mots. Llepar-se’ls en l’escriptura, sempre golafre. Tocar el viu amb els mots viscuts, perquè Carpe momentum és un veritable elogi de la mà, del tacte, perquè la poesia vol dits i amb Focillon sap que la mà és acció: elle prend, elle crée, et parfois on dirait qu’elle pense. Inscriure en la lletra la fluïdesa del gest, el magma de la seva plasticitat. I amb Valéry cerca en el vers l’estupor i l’encanteri dels prodigis d’una mà on el poeta veia la concentration du saisir et du sentir, perquè, en el llibre, Mesquida alça el poema i el diu des de la sensorialitat, des de la tactilitat, perquè cerca estimular l’escalfor de la lletra, trescar en les paraules com si fossin agulles fines d’una acupuntura del saber. I sentir aquella seda de fer-se un llepadits de la literatura.
 
9. Carpe momentum també és una pastoral en temps de l’antropocè. S’hi senten ecos d’una arcàdia on s’habita el món en poesia. El poeta és pastor. Però aquest emplaçament autorial no cerca cap mena de messianisme, ni s’alça com un profeta davant el ramat. L’escriptura s’insinua com un moment llibertí on esclata la violència de la passió. Aquí i ara, en la història immediata. I aquesta bergerie li crea la distància per tal de dir el present en un gest polític sempre imminent, d’un bucolisme pelat, i alhora l’enfila en una veritable exaltació del discurs amorós, on fins i tot s’escata la tragèdia. També s’esmola en l’evocació de la natura, que en el llibre esdevé com un ostinato on es trunyellen la poètica i el paisatge. I mostra el llibre com una ecologia, una ciència, un estudi, un tractat de la casa. Una veritable instigació a redefinir l’habitació de la terra des del poema, sense obviar la inquietud de l’amenaça espectral del desastre, però sempre a la recerca d’un cant pastoral extrem i decididament contemporani que ens incita a trescar en la vida més profunda, sempre pell endins on s’escalfa l’energia vivificadora del món i de la bolla. Per això el llibre també és un himne, un cant de lloança, i alhora un idil·li de la nostra fragilitat, i ens proposa aquests roïssos de taula d’un banquet que canta amb les escorrialles, les molles, els retalls i les sobres, els rosegons i les despulles, i de tot això cerca fer-ne el trencadís palpitant i àvid, fervent i audaç de les miques que fan un tros, un esplet, plètora i cornucòpia de l’escriptura i la traça infinita d’allò que es viu. I en aquest sentit Carpe momentum és una vita nova. I per això mateix una apostasia. L’aventura d’un renaixement, de preferir-se un altre, que deia aquell. Dir allò que hi ha i el desig de ser el seu envers feliç. Per això interroga el passat, el replica, fa i desfà la memòria, i sempre a repel, passa la carda per la llana viva dels dies. I també, en la seva singularitat, entén la vida com una perpètua reinvenció, ara refractari festiu i renegat joiós, ara amb aquella docilitat díscola de l’home lleuger, benèvol i càndid, amb la seva fragilitat eixelebrada, dolç i sedós, i de llengua setinada. Sempre trànsfuga, príncep de l’oxímoron. Perquè, i sense por, cal dir quin és el lloc d’aquest llibre en l’obra de l’escriptor: Carpe momentum és la caixa negra de la literatura de Biel Mesquida.
 
10. Carpe momentum va a la recerca d’una veu que fa sentir, escoltar, l’escriptura. Com si s’escrivís sobre la pell d’una música que sempre fuig i fos capaç de tatuar-s’hi. Per això el poema és la caverna de les ressonàncies, aquesta boca d’ombra que és alhora una orella. Una orella especulativa. I aquí més que mai la paraula és passatge. Escriure és escoltar. Aquesta tensió entre la lletra i l’oïda. Aquest desbordament de la reverberació. Les citacions amplifiquen i el sentit és quelcom que s’encomana i s’escampa. Una ventriloquia dissemina i esbandeix l’eco que ja no troba les cordes de la veu que l’han proferit i s’exalta en l’expandiment. Prolifera en la rèplica, es propaga i aferra com un esqueix d’empelt. El poema és auscultació. I el poeta opta per una postura d’acollida, deixar a lloure aquest ressò i badar-se com un reclam. Convocar el clamoreig que s’espargeix com un alè. I el poema ja és un forat que li fa l’aire. L’escriure fa perdre el llegir. El llegir fa perdre l’escriure. Però ja ho sabem, qui perd cerca. I qui cerca troba. Canta. En aquest afany inventa, descobreix allò que cercava. Carpe momentum és un elogi de la desorientació, que és el veritable lloc de qui pren la paraula, del creador. Perquè troba la seva veu en els mots dels altres. I en els seus, hi neix una biblioteca de les constel·lacions. En aquesta marqueteria informe troba les seves tonalitats més íntimes i pròpies, i s’incrusta en la pedra fina de la literatura.
 
11. Carpe momentum s’escriu entre l’excés i la mancança. D’aquí prové la seva vehemència. Lletra fora de si. Lluny del seu magí, als seus antípodes. Seny enllà. La veu que s’abandona al seu aclaparament. Al seu esclat volcànic. A la seva audàcia. I això sense deixar de dir al bell mig del seus eclipsis, de la vita nova que encarnen les seves desercions. Com si alhorà s’afartàs i fes dejuni de si. Perquè el llibre s’escriu com una proposta d’habitar a pleret la seva pròpia exigüitat. I s’alça provisional i esporàdic, succint i prolix, fugaç i caduc. Lacònic i desmesurat. Momentani. Sumari i alhora anomalia de la pròpia escriptura de l’autor.  Mestre de les seves tonalitats més secretes. A capriccio. Un virtuós de la seva pròpia extravagància, histriònic i funambulista. Non en lui, mais hors de lui. Però alhora es despulla de la seva pròpia incontinència i es dessacralitza, es despinta d’aquest excés, frugal i sever, espartà i mòdic, cap al buit, pelat i eixut, cap a la contundència d’una nuesa ben mesquidiana. Lapidari. Que sap treure suc de les seves pedres. Aquesta és la seva estrangeria plàcida, la seva parsimònia esperitada, la seva quietud desvariada. L’assossec d’un posseït.
 
12. Entre la taxonomia i el caos. El flux que correspon a aquesta poètica de l’aplom forassenyat és la llista. Algú, d’això, n’ha dit la coherència de les contradiccions. Mesquida és un mestre de l’assemblatge vertiginós, entre el desguàs i la confluència, obertura i tancament. Perquè tresca en l’inventari ansiós de l’exhaustivitat i la disseminació fora mida. Una mena d’enciclopedisme irracional, que s’equilibra en l’extrema tensió de la tirallonga i el repertori. Com si l’afany fos dir a les totes fins a la clausura i la totalitat, però s’espargís cap a l’infinit, sempre fragmentari, sempre inacabable. Virtuós i artesà del seu defalliment. Com si el devoràs la fam i la retracció d’aquell que, tot i les ganes que en té, mai no acaba de dir definitivament, perquè s’exalta en la vibració permanent d’allò que no té aturall i mai no s’ha de rematar. L’home minvant en l’excés, les sobres, en el botí dels rosegons. Senyor de la ruïna de l’inventari. Solista de l’ària del catàleg. Donjuanisme de la lletania de donar noms i posar-ne, d’arrancar-se els mots, de dir-ne els quatre de la veritat i precipitar-se en la muntanya russa de la resta. Quan l’ordre fa trunyella amb el desgovern, la bullanga i la insurrecció. Quan la llista és aquest aliatge. Amb l’energia orada i destructiva, picassiana, d’una massa que es dissemina pel teixit verbal del poema, i tanmateix cerca, afamat, dir a la menuda, amb el desig i la pruïja de la classificació. Amb el delit llibertí que el devora, en una mena d’eròtica discipinada de l’arxiu, amb l’afany de la tanatofòbia del col·leccionista àvid. I d’aquí prové la seva malenconia. La seva temptativa, tal com diria Rakusa, de decorticar el món. I oferir-lo en carn viva. És el vertigen taxonòmic de què parlava Pérec.
 
13. La força centífuga de Carpe momentum. Perquè no és només allò que absorbeix, perquè no fixa el text, diu i desdiu, no clava la lletra com una fulla en un herbari o com si el llibre fos una col·lecció d’insectes, perquè el text s’espargeix, s’escapa i el poema s’escriu en la pell viscosa dels mots, i aglapir-lo és deixar-se anar en el seu camp de forces. No l’estaca, no l’immobilitza ni el claveteja en una essència, cerca desbandar-se, fins i tot esquivar-se, extralimitar-se i sortir de botador. Perquè és la tensió i les contradiccions que s’empelta, i juga tots els papers de l’auca. Des de la dominació i el carisma al deslliurament, de les deixuplines a la insubmissió, perquè el poema s’institueix en un esperit de resistència, amb una energia i una audàcia desobedient, i la seva intrepidesa és una insubmissió de la veu que no es deixa domesticar. El text és vibrant, onatge, inquietud, extrema mobilitat. Perquè el sentit també compareix llescat amb aquest anar-se’n per les bardisses, que s’arregussa i s’entrelliga i fa garlanda espinosa i agosarada que es clava a la pell de la mateixa escriptura. Més enllà de la trena entre poema i citacions, encara més lluny de les referències intertextuals, explícites o no del llegidor, cap a l’espasme d’una veu que tremola i es descargola quan escriure ja és desplegar les veles cap a l’inconegut que fa niu en el llibre del món.
 
14. He sentit dir que l’ars amandi –no ho sabies?– és l’envers de la libido sciendi que és el revers de la libido sentiendi. La curiositat que s’esclovella com una magrana. I sabem amb el mestre que el desig és despietat com el sepulcre. I Mesquida sembla insinuar que l’amor llarg és la frescor de les amours vieillissantes. I aquesta esponera és la via d’una desapropiació de si mateix que incita al perill permanent. I com més temps passa més som a les envistes de la perplexitat temerària del risc i de la transfiguració. Perquè és l’amor que ens posa a l’embat de la mudança i el capgirell, on perdem la paraula i el món de vista, és l’amor que ens fa perdre el seny i ens recomença seguit seguit. L’amor és una criatura impossible i singular que sembla titil·lar en la denegació que la desclou en la vastitud que no pot mai aglapir ni la raó ni la llengua. Llarg, inacabable, durador i vast. I per això mateix l’ars amandi de Carpe momentum no tanca el llibre, n’és l’obertura, per això, també, és un llibre dels començaments, trau entre naixença i mort que s’obre cap a l’eclosió de l’infinit indiscernible del que no sabem dir. I al darrer mot del llibre som al preàmbul, a l’introit, en un erotisme de preliminars que no s’acaba, allà on tot està per dir. Ma fin est mon commencement. I perdre’s en l’infigurable de revenir fora mida. Però lluny de la sacralitat i al bell mig d’una política de l’incomplet, de l’obra inacabada, sempre partícula i bocinada, sempre a l’entreforc. Així, fora corda.

Comentaris

    Víctor Obiols Abril 11, 2021 7:15 am
    Molt i molt bé, Sebastià. Fa gola de llegir en Biel magnificent.

Nou comentari

Sota una estrella
No té masses coses clares,/ si veu problemes, passa de llarg
Més entrades...