Catorze
Els plans de foment de la lectura són els pares

A la memòria de Carles Capdevila

Foto: Erik Schepers


Vet aquí la mare dels ous, xiquets. Si ton pare o ta mare no llegeix, és força difícil que tu t’acostumis a llegir, de petit. I si no t’hi acostumes de petit, cada vegada és més difícil que t’hi acabis acostumant de gran. No és impossible, però costa molt més. Sempre trobarem algun exemple miraculós que contradigui les frases anteriors, però no acostuma a passar així. És cert que la mare d’una alumna meva, que amb prou feines va acabar la primària i a casa de la qual no hi va haver mai cap llibre, s’ha posat a llegir sobre psicologia infantil, de gran, a la biblioteca, però aquesta és una història esplèndida i particular.

Per un seguit de casualitats, en els darrers mesos, he tingut l’ocasió de xerrar amb i llegir diverses professionals del món de la cultura i dels llibres –totes són dones!– i m’han explicat coses tan grosses sobre la qüestió que no puc fer altra cosa que esmentar-les. Isona Passola constatava amb tristesa, en una entrevista, que la cultura ha deixat de ser al focus d’atenció, al nostre país. Si la cultura ens ha definit des de sempre i ara, que som a punt d’encetar l’etapa de llibertat definitiva, ens n’oblidem, quina mena de república farem? Per anar-hi pensant, no està malament, no?

Margarida Aritzeta, per la seva banda, m’explicava com, des de fa anys, es troba, a la universitat, estudiants de literatura que des de les lectures obligades a l’escola mai s’han acostat a un llibre i que pretenen passar tota la carrera sense llegir-ne bàsicament cap. Tina Vallès s’ha esgargamellat al twitter dient que el recent estrenat Pla de Foment de la Lectura neix esquifit perquè no du aparellat cap pla dedicat als futurs lectors. No pot ser més sensata, la idea. I la darrera, Gemma Lienas, des del digital Núvol, interpel·lava l’ara exconseller de Cultura, Santi Vila –responsable de la campanya– sobre aquest mateix pla i en destacava precisament la nul·la connexió amb el món infantil, alhora que descrivia quin és el panorama de la lectura a les escoles: n’hi ha per posar-se a córrer. Tot el que diu Lienas no solament ho hauria de llegir el conseller, sinó tots nosaltres. (Per cert, per què sentim tan poc la Lienas al Parlament? Quina llàstima que el seu partit sigui tan testosterònic, dins i fora de la cambra).

Però som-hi, novament. Els plans de lectura són els pares, sí, però també són els mestres, la parentela, els veïns, els amics, els coneguts, els saludats. Si dotem els llibres d’una presència constant i prestigiosa a tots els cercles i àgores, la cosa acabarà caient cap al plat de la balança que toca, segur. No diré ara que m’agradi especialment el president de la República francesa, Emmanuel Macron, però veure’l recitar Molière, estira i arronsa, amb un periodista de televisió, em va fer una mica d’enveja. Veure que cada diumenge, al twitter, els angloparlants de tot el món piulen i repiulen versos de Shakespeare amb el hashtag #ShakespeareSunday és una meravella. També hi trobo, al twitter, versos de Carner, de Maria-Mercè Marçal i de Gabriel Ferrater, posem per cas, però no són una presència constant: només quan celebrem alguna efemèride i prou, fins a l’any següent. O el segle següent.

Si no estimem i prestigiem els qui escriuen o han escrit, aquí, on anirem a parar, tots plegats? Qui ha de recordar i estimar el que és nostre sinó els qui ho rebem com a llegat? Tot acaba sent important, per prestigiar la lectura. Tot suma, tot fa bullir l’olla. Ferran Burguillos, bibliotecari, piula com un boig amb un hashtag que es diu #Readingissexy. Bona idea! Sovint hi veiem la Marilyn Monroe, en Paul Newman o l’Audrey Hepburn llegint. Gent atractiva i sexi que ho és més perquè llegeix: cantants, models, actors i actrius. El missatge és bo. Però altres coses hi ajuden. Ajuda que sapiguem que Pep Guardiola llegeix i que, en veure un reportatge dedicat a Paolo Maldini, l’etern defensa del Milan, es vegi que a casa seva hi ha llibres, que sobre una taula hi ha un immens volum dedicat a la pintura renaixentista. Que Jorge Valdano llegeixi i escrigui relats. Que l’exestrella de l’NBA, Karim Abdul Jabbar, escrigui a quatre mans amb Anna Waterhouse una novel·la dedicada al germà de Sherlock Holmes, Mycroft.

Llegir no ha de ser una cosa excepcional sinó quotidiana. I tot val, llibres i diaris, revistes. Perquè si llegim serem més lliures i tindrem més criteri. Serà més difícil que combreguem amb rodes de molí. Serà més difícil que ens facin creure que les mentides són veritat o que és impossible fer segons què. I ho acabarem fent, absolutament.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Menxa a agost 23, 2017 | 21:04
    Menxa agost 23, 2017 | 21:04
    Els meus pares no s'han acostat mai a un llibre (ni amb pinces. Sempre han citat la frase de "no tinc temps per això" que es traduïria com "el meu temps lliure prefereixo dedicar-lo a altres coses més interessants"). Ara bé, quan ens acostàvem a les paradetes per Sant Jordi i veien amb quina il·lusió em mirava els llibres que em tiraven, mai em deien que no. En el meu cas, la fórmula per llegir va ser, de ben petita, poder escollir quins llibres llegir -no els de l'escola, que són pura imposició- i això em va facilitar immensament trobar aquell gènere que m'agradava i m'hi enganxava. No sembla gaire difícil vist així, enganxar algú a la lectura, no?

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa