Pobres

Li he explicat que tan bon punt cobri, li tornaré els diners, que els hi tornaré sens falta

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Dos pobres de solemnitat s’escriuen cartes. Una jove òrfena i un vell solitari s’expliquen les desgràcies per fer-se passar les penes i la solitud. Makar Dévuixkin i Varvara Alekséievna en passen de tots colors: emmalalteixen, es queden sense casa, cauen en la beguda, són humiliats pels veïns o veuen morir de gana a nens petits. Pobres és la primera novel·la de Fiódor Dostoievski, i Cal Carré la publica, traduïda per Miquel Cabal Guarro, per commemorar el bicentenari del naixement l’autor. És una novel·la epistolar que s’allunya dels palaus i les històries d’amor plenes de romanticisme, que explica la realitat d’un poble que pateix una misèria tan gran que es converteix en misèria moral, els destrossa l’autoestima i els deshumanitza. Aquest llibre no és el retrat d’una societat, sinó un fresc. Un fresc que de tan real fa escruixir. Això sí, a Varvara i Makar encara els queda dignitat i donen els pocs diners que tenen a qui els necessita per viure. També ens recorden el poder salvador de la literatura. Per una banda, les cartes que s’escriuen els fan companyia i les penes més suportables. Per l’altra, llegeixen. Primer per evadir-se i buscant la bellesa en llenguatges envitricollats, però aviat descobreixen Puixkin i Gógol, que els parlen de persones com ells, persones reals amb qui empatitzen com ho farà el lector amb els dos protagonistes.

El segon de set germans, epilèptic i ludòpata. La vida de Dostoievski (Moscou, 11 de novembre del 1821 – Sant Petersburg, 9 de febrer del 1881) s’assembla a la dels seus personatges. Als setze anys, perd la mare, amable i bondadosa, que mor de tuberculosi poc després que Puixkin. El pare, autoritari i cruel, metge en un hospital per a pobres de Moscou, mor quan l’escriptor en té divuit. Tradueix Balzac per eixugar el deute amb un usurer. Coneix l’èxit amb la primera novel·la, Pobres, de la qual, més avall, us n’oferim un fragment. Activitats subversives el porten al patíbul. Just quan l’apunten els fusells, li commuten la pena per quatre anys de presó a Sibèria i quatre més com a soldat ras. A l’exili es casa amb Maria Issàieva, una vídua amb un fill. Viatja a l’estranger, en torna arruïnat, veu morir la dona i el germà. La publicació de Crim i càstig el salva del desastre econòmic. Es casa amb l’estenògrafa que l’ha ajudat a acabar l’obra, Anna Snítkina. Assetjats pels deutes, viuen uns anys a l’estranger en situació de relativa pobresa. Tenen quatre fills, dels quals en sobreviuen dos. Tornen a Rússia, on gaudeixen d’un cert benestar gràcies a L’adolescent i les cròniques del Diari d’un escriptor. Mor quatre mesos després de la publicació d’Els germans Karamàzov.

Dostoievski, 1860.

M’afanyo a comunicar-li, videta meva, que començo a tenir algunes esperances. Però permeti’m una cosa, filleta: ¿m’escriu que no demani un préstec, angelet? Nina meva, sense el préstec no puc passar. Jo ara ho tinc malament i vostè sembla que ho té una mica millor, però ¿i si tot d’un plegat no és així? Perquè vostè està flaqueta. Per això li escric que és indispensable que demani diners. Bé, i ara continuo.

Li faig notar, Varvara Alekséievna, que a l’oficina m’assec a la vora d’en Iemelian Ivànovitx. No és el Iemelian que vostè coneix. Aquest altre és conseller titular, com jo, i tots dos devem ser els més vells i més veterans del departament. És un bon home, és desprès i de poques paraules, i sempre mira amb uns ulls feréstecs. En canvi, és eficient, amb la ploma fa una lletra anglesa ben polida i, si haig de dir tota la veritat, no escriu pitjor que jo: ¡és una persona digna! No hem intimat mai gaire, només ens diem hola i adeu, per costum, i si mai he necessitat un trempaplomes, doncs llavors l’hi he demanat: Deixi’m el trempaplomes, Iemelian Ivànovitx; en una paraula, no hem anat més enllà del que exigeix la convivència. Doncs vet aquí que avui m’ha dit: ¿Què fa tan capficat, Makar Alekséievitx? He vist que l’home anava de bones i me li he obert, li he dit passa això i allò, Iemelian Ivànovitx, és a dir, no l’hi he pas explicat tot i, Déu me’n guard, no ho faré mai, perquè no m’hi veig amb cor, però sí que li he dit alguna cosa, que vaig molt just i coses així. «Doncs, company —m’ha dit en Iemelian Ivànovitx—, hauria de demanar diners; provi de demanar-ne a en Piotr Petróvitx, que fa préstecs; jo vaig demanar-n’hi, i l’interès que es queda és correcte, no és exagerat». El cor m’ha fet un bot, Vàrenka. He estat pensant que potser el Senyor estovava l’ànim d’en Piotr Petróvitx, el benefactor, i que em faria un préstec. He fet comptes i he vist que podria pagar a la dispesera, ajudar-la a vostè i arreglar-me una mica, que això és una vergonya: m’esgarrifo de seure al meu lloc i tot. Això a banda que els nostres fotetes se me’n riuen, ¡que Déu els ajudi! I fins Sa Excel·lència de vegades passa a la vora de la meva taula, ¡Déu me’n guard que em llanci una mirada i s’adoni que no vaig vestit com cal! Per a ell el més important és la netedat i la polidesa. Potser no em diria res, però jo em moriria de vergonya, vet aquí. Per tot això, he fet el cor fort, m’he guardat la vergonya a la butxaca foradada, i me n’he anat a veure en Piotr Petróvitx, ple d’esperança i més mort que viu de neguit, tot alhora. Doncs bé, Vàrenka, tot plegat s’ha acabat d’una manera ben ximple. Ell estava ocupat, parlava amb en Fedossei Ivànovitx. Me li he acostat per una banda i li he estirat la màniga, dient ¡Piotr Petróvitx, ep, Piotr Petróvitx! Ell s’ha girat i jo he continuat dient que si això i això altre, que si trenta rubles, etc. Primer ell no m’entenia, però després, quan l’hi he aclarit tot, s’ha posat a riure i prou, no ha dit res. He tornat a insistir-li. I ell m’ha dit que si tenia cap penyora, ha ficat el nas a la paperassa i s’ha posat a escriure sense mirar-me. M’he quedat una mica parat. No, li he dit, no tinc cap penyora, Piotr Petróvitx, però li he explicat que tan bon punt cobri, li tornaré els diners, que els hi tornaré sens falta, que serà la primera cosa que faré. Llavors l’ha cridat algú, l’he esperat, ha tornat i s’ha posat a trempar la ploma, i feia com si no s’adonés que jo era allà. I jo, a la meva, dient-li si no hi havia cap altra manera, Piotr Petróvitx, i ell callava i feia com si no em sentís, i m’he esperat allà dret, bé, pensava, ara ho provaré un últim cop, i li he estirat la màniga. No ha deixat anar ni una paraula, ha trempat la ploma i s’ha posat a escriure. I jo me n’he anat. Ja veu, mestressa, que potser sí que són una gent ben digna, però també són orgullosos, molt orgullosos… ¡per a mi, res! ¡No hi tinc res a fer, jo, amb aquesta gent, Vàrenka! Vet aquí per què li explico tot això. En Iemelian Ivànovtix també s’ha posat a riure i ha capcinejat però, tot cordial, m’ha donat esperances. En Iemelian Ivànovitx és un home digne. M’ha promès que em presentaria un home. Aquest home, Vàrenka, viu al districte de Víborgskaia i també fa préstecs, és de catorzè rang. En Iemelian Ivànovitx diu que aquest segur que me’ls prestarà. Hi aniré demà, angelet meu, ¿eh? ¿Què en pensa? ¡Quina desgràcia si no me’ls presta! La dispesera està a punt de fer-me fora i no accepta de servir-me els àpats. I les botines que porto estan molt fetes malbé, mestressa, i em falten botons… ¡i moltes altres coses, em calen! ¿I si algun dels superiors s’adona d’una falta de decència com aquesta? ¡Una desgràcia, Vàrenka, serà una desgràcia!

Makar Dévuixkin

Pobres

Primera edició en aquesta col·lecció: novembre de 2021
© de la traducció, Miquel Cabal Guarro, 2021
© de l’edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP, Barcelona, 2021
Imatge de la coberta: La lectora, d’Ilià Repin


Pots comprar Pobres a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari