Cartell «Aixefem el feixisme», de Pere Català Pic
La primera cosa que ens varen ensenyar al grau d’història és que aquesta mai és neutra. Resulta que tots els llibres que m’havien fet estudiar durant l’ESO no contenien absolutament cap veritat i la realitat, per contra, estava feta de la suma de moltes històries i cap d’elles n’era un reflex verídic. La Història, doncs, la dels llibres de l’ESO, es conforma de tots aquells fets que algú va considerar que eren rellevants i varen ser destacats. Sota aquest algú amb freqüència s’hi amaguen els mitjans de comunicació –avui dia mitjans de comunicació de masses– que filtren i destaquen allò que interessa, actuant com a altaveus, periodístics i propagandístics, i escrivint el relat de i per a l’actualitat i la posteritat.
Que les paraules no són innocents és quelcom que aprenem tard i, sovint, de males maneres. Avancem a les palpentes, confiant que allò que diem, allò que expliquem, pugui reflectir allò que vivim. I que en quedi algun rastre, d’aquesta nostra veritat. Un dels fets més rellevants de la recent història d’Espanya és la Guerra Civil. Un conflicte de gran abast per la quantitat de forces i països estrangers que s’hi varen implicar però sobretot pel sisme que va suposar en la història del país i per l’impacte psicològic que va causar en la ciutadania, que d’un dia per l’altre va veure com els seus veïns s’alçaven en armes contra ells o els denunciaven a l’enemic. Un enemic que, en una guerra civil, no ve de fora, no és un monstre de quatre caps, no té un altre to de pell ni accent exòtic: l’enemic, tot d’una, té un nom amic. L’enemic comprava el pa en el mateix forn i combregava (o no) a la mateixa capella.
Fins al 5 d’abril es pot visitar al Palau Robert l’exposició Aixafem el feixisme, una reflexió sobre la manera com es va fer la difusió del conflicte bèl·lic des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. L’aparell publicitari, en qualsevol guerra, es posa al servei d’oferir a la població un relat reeixit del conflicte: bandejar l’enfrontament per neutralitzar-lo i convertir-lo en una altra cosa. Ja no és una confrontació sense sentit sinó que es tracta d’un enfrontament valerós en pro de certs ideals i en defensa d’aquestes o aquelles idees i institucions.
De l’exposició «Aixafem el feixisme»
La propaganda de guerra ve a donar sentit al sense sentit per tal de brindar a les parts implicades un relat de lluita, i la campanya del Comissariat fou essencial per difondre la tasca i missatge institucional de la Generalitat i per motivar el combatent i el poble en la rereguarda. Quan les paraules es transformen en una arma, la batalla passa a lliurar-se en un pla diferent, en un pla simbòlic, emocional, lingüístic. En aquesta nova dimensió, la propaganda –les paraules que la conformen i el relat que conforma– passa a tenir un gran poder subversiu.
De l’exposició «Aixafem el feixisme» Foto: Home-anunci repartint publicitat d’
Comissariada per Ester Boquera, la mostra recupera la memòria i els documents d’aquest òrgan publicitari extremadament modern i innovador en el context de 1936, realitzant un recorregut pels clarobscurs del relat oficial i analitzant la imatge que es volia projectar tant a Catalunya com a l’estranger. Organitzada de manera cronològica en quatre fases, permet llegir la propaganda del Comissariat com una resposta als fets que es produïen en el context nacional i internacional. El relat, que seguia una mateixa línia ideològica, la del trencaclosques de poder que governava la Generalitat de l’època, prenia diferents formes segons a qui i a on anés destinat: homes-anunci a la Rambla de Barcelona, llibres de butxaca per llegir a les trinxeres, il·lustracions per a la canalla… Així, al llarg del recorregut, hi ha imatges i icones per tots conegudes: la imatge del peu esclafant l’esvàstica feixista de Pere Català Pic o la figureta original d’El més petit de tots, aquesta mascota de la revolució que és un petit homenet i que a mi em ve irremeiablement al cap quan sento La cançó del soldadet, d’Els Amics de les Arts.
La figureta «El més petit de tots», de Miquel Paredes
Són mostres que donen fe de la creativitat i talent que hi havia darrere les accions d’una comissió de què varen formar part intel·lectuals com Mercè Rodoreda, Lola Anglada, Joan Miró o Artís Gener (Tísner). I com que tot aparell publicitari i propagandístic és producte de la realitat del seu temps i s’hi dirigeix i hi dialoga, reflectint-la, les peces de l’exposició actuen com a porta d’entrada a reflexions molt més amplies. Referint-se a un dels llibres exposats, titulat Menjar en temps de Guerra, Boquera ens explica que conté consells de nutrició en època d’escassetat d’aliments. Inevitablement, em pregunto per l’altra realitat que delata aquest llibre: la dels progenitors que veuen patir els seus fills de desnutrició, de famílies fent malabars amb les escasses quantitats de les cartilles de racionament i la del mercat de l’estraperlo.
Jo volia estudiar història perquè em fascinava la manera com les paraules podien construir, amagar, decorar o fixar una realitat que tan sols a còpia de temps i perspectiva aprenem que no és una sinó múltiple i plural i que es troba formada per tota la resta d’històries que no s’expliquen. Aixafem el feixisme es construeix a partir d’espais diàfans que recullen l’acció més humanitària de la Comissió, com el transport de la correspondència entre front i rereguarda, que conviuen amb la tèrbola propaganda de l’horror, com la que se servia de fotos de criatures mortes en els bombardejos per tal de fer denúncia, plantejant si tot s’hi val, en la guerra de les paraules i les imatges.
De l’exposició «Aixafem el feixisme»
0
0
