El poder té dues cares ocultes: la dels que s’amaguen per exercir-lo i la dels que, malgrat que el van exercir a la vista de tothom, han quedat en l’oblit. El cas de Josep Puig i Cadafalch és un dels segons: tot i que va ser president de la Mancomunitat de Catalunya des de la mort de Prat de la Riba fins a 1923, qui recorda les seves accions i les seves paraules? Al Parc Vell de Mataró, la seva ciutat natal, una estàtua seva dirigeix la mirada a l’horitzó. Al pedestal, s’hi llegeix: “President de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1923), prestigiós historiador de l’art i restaurador de patrimoni, eminent arquitecte del Modernisme a Catalunya”. Què se n’ha fet, del record d’aquest home tan polifacètic?
El llibre Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya (escrit per Mercè Conesa, Marc Castells, Joaquim Colominas, Mireia Freixa, Eduard Riu-Barrera, Albert Balcells, Giovanni C. Cattini, Teresa Navas, i editat per la Diputació de Barcelona) pretén recuperar la seva figura. Aquesta labor implica alhora recuperar la història d’un temps: el de la Mancomunitat; el del Noucentisme; el de mil projectes polítics i socials que, després d’enlairar-se com un castell de cartes, es van enfonsar, tot deixant, però, un llegat d’institucions que han arribat fins als nostres dies.
Retrat de Josep Puig i Cadafalch fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona
1. Puig i Cadafalch representa una generació de ciutadans de Catalunya que no solament van tenir un lideratge polític decisiu, sinó que a més van destacar en els seus camps professionals respectius i van fer que, aplicant-hi la seva extraordinària capacitació, la tasca de la Mancomunitat, tot i ser breu, deixés una petja inesborrable. (Mercè Conesa i Pagès i Marc Castells i Berzosa).
2. És bo recordar l’historiador Lluís Duran quan diu que “els presidents de la Generalitat els recordem pel seu nom i, en canvi, els presidents de la Mancomunitat de Catalunya els recordem bàsicament per la seva obra de govern”. Si això és així, en el cas de Josep Puig i Cadafalch és més cert que en cap altre. (Joaquim Colominas Ferran).
3. A Puig i Cadafalch li va tocar presidir la Mancomunitat en uns temps molt difícils, molt complexos, des d’un punt de vista tant polític com social. Van ser anys de forta agitació social, anys de pistolerisme, anys de por i d’inseguretat. I, davant d’aquest panorama, hem de recordar que la Mancomunitat no tenia competències en matèria d’ordre públic. (Joaquim Colominas Ferran).
4. La figura del primer president de la Mancomunitat, Prat de la Riba, ha eclipsat políticament i històricament el segon president, Puig i Cadafalch, però també és cert que la major part del desplegament de l’obra de govern d’aquest important període es va fer sota la seva presidència. (Joaquim Colominas Ferran).
5. Si les relacions entre intel·lectualitat i política són complexes per definició, en el cas d’un intel·lectual com Josep Puig i Cadafalch encara ho van ser més: quan va ocupar la presidència de la Mancomunitat va veure que esdevenir el cap dels seus excompanys no era un camí planer, i menys encara si no tenia la mà esquerra que calia per tenir per saber dirigir un equip tan nombrós, tan potent i tan divers ideològicament. (Joaquim Colominas Ferran).
6. Puig va ser un enemic convençut de la quadrícula de Cerdà i va promoure el concurs del Pla d’enllaços, que defensava una imatge de ciutat més monumental i d’ordenació menys rígida, d’acord amb els valors de l’esperit de bellesa pública que imperaven en el Noucentisme. (Mireia Freixa i Eduard Riu-Barrera).
7. Les tres vegades que Puig fou reelegit president de la Mancomunitat al llarg dels sis anys en què ocupà el càrrec, fou votat sense competidor i cada vegada amb més vots. Això indica la seva autoritat al capdavant d’uns consells de govern mancomunals que sempre foren pluripartidistes. (Albert Balcells).
8. El testimoni de Gaziel i el de Claudi Ametlla caracteritzen Puig i Cadafalch amb una personalitat esquerpa i poc dúctil, en contrast amb la de Prat de la Riba, però tots dos coincideixen a reconèixer que durant el seu temps de president de la Mancomunitat Puig esdevingué cada vegada més receptiu, amable i conciliador. (Albert Balcells).
9. Prat de la Riba morí abans que es manifestessin les limitacions i contradiccions de l’estratègia possibilista que ell havia desplegat amb èxit, unes limitacions i contradiccions que aparegueren en temps de la presidència de Puig, a qui li tocà un període encara més difícil que el del seu antecessor. (Albert Balcells).
10. Els èxits polítics més significatius de Puig van ser el traspàs de serveis i recursos de les quatre diputacions provincials a favor de la Mancomunitat el 1920, el desplegament de diferents infraestructures per tot el territori català i la construcció de carreteres, escoles, biblioteques i instituts, entre d’altres. (Giovanni C. Cattini).
11. Els moments més complicats de la gestió de Puig foren el fracassat procés per aconseguir un estatut d’autonomia de Catalunya, els anys de dura conflictivitat social del pistolerisme, el trencament del moviment catalanista (…) i, finalment, el plantejament condescendent amb el general colpista Miguel Primo de Rivera, que al cap d’una setmana d’estar en el poder llençà una campanya de persecució contra Catalunya i tot el que sonés a “separatisme”. (Giovanni C. Cattini).
12. Fou emblemàtica la controvèrsia entre Eugeni d’Ors i el republicà radical Luis de Zulueta que es lliurà a la premsa. Ors era partidari de la creació d’una biblioteca científica al servei de l’alta cultura, mentre que Zulueta plantejava la creació de biblioteques per al poble. (…) La Biblioteca de Catalunya nasqué tal com havia plantejat Ors gràcies al suport que rebé de Prat de la Riba. (Giovanni C. Cattini).
13. Es constituí també l’Escola de Bibliotecàries, que amb tots els matisos fou un element de promoció de la dona, malgrat que enlloc ja no es plantejaven escoles només per a noies. Cal tenir en compte que el context socioprofessional de l’època oferia molt poques oportunitats per a la contractació de dones. (Giovanni C. Cattini).
14. En les acaballes del seu mandat, el 1923, Puig i Cadafalch va publicar un article a la revista francesa Le Feu en què per afirmar les virtuts de Barcelona –una metròpoli de més d’un milió d’habitants, deia– es preguntava què hauria estat dels catalans sense la seva capital, però també reconeixia que la ciutat havia comès una injustícia respecte de Catalunya que, per sort, havia estat reparada per la Mancomunitat. (Teresa Navas Ferrer).
Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya
© edició a cura de Joaquim Colominas Ferran.
© del text: els seus autors (Mercè Conesa, Marc Castells, Joaquim Colominas, Mireia Freixa, Eduard Riu-Barrera, Albert Balcells, Giovanni C. Cattini i Teresa Navas).
© de l’edició: Diputació de Barcelona.
