La puta història de Catalunya de la iaia

«És un atac en forma de llibre i és el conjunt d’imbecil·litats impreses més gros que m’he posat davant dels nassos»

Arxivat a: Llibres, Biblioteca
Sortegem quatre exemplars del llibre «La puta història de la iaia», de Jofre Martell, editat per La Galera. Aquí podeu llegir-ne la introducció: la carta al president de Toni Soler i la carta que escriu la iaia com a resposta.


 

 

Carta al president de la Generalitat
 
Benvolgut president,
 
No sé si em recorda, sóc en Toni Soler, sí, el del Polònia, aquell que els últims dos anys ha coincidit en tot d’actes institucionals amb vostè perquè feia de comissari d’això del Tricentenari. Li’n faig memòria? Veurà, el 1714, en el marc de la guerra de successió… bah, segur que sap de què parlo. Si no, li ho pregunta a en Calçada (que de fet és el seu comissari, jo era el d’en Trias). Doncs això, jo era aquell que li encaixava la mà quan inauguràvem exposicions, aquell que vostè saludava amb mitja rialleta com dient “ja té collons que hagi de fer el paperot amb el del Polònia”, i l’entenc, perquè quan algú et fa una caricatura no sempre és fàcil d’encaixar. Sí, ja sé que de vegades li diuen “guapo” pel carrer esperant que vostè contesti “gràcies”, però això li passa també a en Bruno Oro; i ara la cosa ja va de baixa, no? I vostè continua fent de president de la Generalitat, no hi ha Polònia que se li resisteixi, i pel que veig diria que és capaç de sobreviure al diluvi universal.
 
En fi, que potser trobarà que tinc una mica de barra, però m’he decidit a escriure-li perquè ja no sé a qui recórrer, i com que tots dos ens estimem el país estic segur que sabrà entendre el meu desassossec. Resulta que Catalunya està a punt de patir un atac demolidor. Tal com l’hi dic. Un atac no pas cruent, no pas militar, polític ni econòmic; és més aviat una ofensiva moral, i el pitjor és que ve de dins, de les nostres pròpies entranyes catalanes, que és quan un atac esdevé traïdoria i fa encara més mal. És un atac en forma de llibre, porta per títol La puta història de Catalunya o alguna cosa així, i és el conjunt d’imbecil·litats impreses més gros que m’he posat davant dels nassos. Miri que no m’agrada exagerar, i miri que la nostra història, de fet, ja n’està plena, d’imbecil·litats (i ara no parlo de vostè, òbviament), però és que aquest llibre va molt més enllà i explica els fets més assenyalats del nostre passat com una successió de poca-soltades que pot convertir-nos fàcilment en la riota d’Europa, o almenys dels cercles acadèmics d’Europa, la qual cosa no és poca cosa.
 
Això ja seria prou greu per si sol, però és que té una deriva que m’afecta personalment. Com vostè ja sap, sóc l’autor d’un llibre que es diu Història de Catalunya (modèstia a part), que fins ara l’he venut molt bé, mal m’està el dir-ho. És un llibre sense pretensions però com que sóc mediàtic i tal, doncs me’l prenen de les mans, com se sol dir. Total, no demano cap creu de Sant Jordi ni res semblant, però és innegable que el llibre ha fet una contribució fonamental a la divulgació de la nostra història per tal que diverses generacions de catalans entenguin quin país és aquest, d’on ve, cap on va i aquesta mena de coses. Doncs bé, ara m’he de veure esmenat per aquest vailet que es fa dir Jofre Martell, i que se’l coneix com el Puto Nét de la Iaia (perdoni la grolleria). Abans ja va fer un llibre que es deia Les putes receptes de la iaia (perdoni de nou la grolleria) amb el subtítol “Aprèn a cuinar d’una puta vegada” (li insisteixo que em perdoni). El llibre, honestament, no feia ni puta gràcia (ai, disculpi de nou) però degut a l’estat d’inanitat intel·lectual del país, es va vendre molt bé, i ara el mateix autor ha tingut la pensada infame de dedicar les seves putes ocurrències (perdó! perdó!) a denigrar la nostra història nacional, tan dignament glossada per plomes egrègies com Desclot, Vicens Vives, Soldevila o jo mateix. El que no sé és si la iaia hi té alguna cosa a veure, o si ja està criant malves, cosa que seria el més desitjable.
 
El pitjor del cas és que el llibre no és cap producte clandestí ni underground, sinó que està a totes les llibreries —les que queden—. Li diré més, i prepari’s per al sotrac: L’han editat els de la Galera (sí, sí, els de El zoo d’en Pitus, oi que és increïble?). A mi, aquest país no deixa de sorprendre’m desagradablement. Qualsevol dia ens trobarem llibres d’història escrits per, què sé jo, Jorge Javier Vázquez, Quim Monzó o l’Espartac Peran. I ens trobarem amb el drama que la feinada que hem tingut entre tots (però vostè i jo de manera principalíssima) per fabricar una fornada de catalanets i catalanetes químicament purs i biodegradables se n’haurà anat en orris. Tot per culpa del puto Nét i la reputa de la seva àvia (ostres, perdoni!). En fi, faci el que vulgui, que té molta feina, però jo crec que el mínim que es mereix aquest llibre és una actuació ràpida i contundent per part de la BRIMO dels Mossos d’Esquadra. Van pels llocs, s’emporten els exemplars, els substitueixen pel MEU llibre i tothom content. Què li sembla? Si vol comentar detalls de l’operació, o si vol que li expliqui de veritat com va això de la història de Catalunya, amb almogàvers i tota la pesca, aquí em té, com sempre, als seus peus i als de la seva senyora, consecutivament.
 
                                                                                                 Toni Soler
 



Carta al president de la Generalitat en resposta a l’altra carta al president de la Generalitat, la del Toni Soler, que aquests de la tele es deuen pensar que em mamo el dit
 
 
Benvolgut President,
 
No sé si sap qui sóc, segurament sí. No sé què collons va fotre el meu puto nét amb les meves receptes que ara no puc anar enlloc sense trobar-me un gilipolles que em pari i em demani com es carden unes croquetes. El món és ple de cretins, i sembla que jo me’ls hagi de trobar a tots.
 
Bé, això, que sóc la iaia, collons. Sí, la de les putes receptes, correcte. Sabia que em reconeixeria.
 
Com anem, bon home? Enfeinat eh? Me cagon la puta, Déu n’hi do com l’apreten aquests malparits de Madrid eh? Deu estar passant-les vostè prou putes amb tanta reunió i tanta collonada. Si em permet, crec que hauria de vigilar una mica què menja, que últimament està vostè més xupat que les figues de Figueres. Mengi una mica, collons, que la vida són quatre dies.
 
President, al gra: es preguntarà per què collons el molesto. Miri, perquè estic emprenyada. I no només pels putos pesats aquests que li comentava que em trobo, no. Ni per aquestes merdes que li toca rebre a aquest cony de país que vostè dirigeix. Res d’això. Aviam, que també, que veure com has treballat tota la puta vida perquè després t’arribi una puta merda de paga, emprenya al més pintat. Que veure que tot s’apuja i que ja no pots comprar ni un cony de tros de bacallà perquè va a preu de gamba, dóna bastant pel cul a tothom. Res d’això m’agrada, però avui jo li escric per un motiu ben diferent. Li escric perquè me n’adono que aquest país té un problema molt trist. No té valors. No hi ha respecte.
 
Resulta, President, que sé de bona tinta que hi ha un d’aquests que surten a la tele que m’està atacant. A mi. A la meva edat. A mi que mecagon els collons he treballat com una burra per alçar a fills, néts i veïns. A mi que cada dia de Déu vaig tenir un plat posat a taula perquè ni Cristo passés gana. A mi. A mi se m’ataca. Ja no s’estima a la gent gran. La gent gran fem nosa, es veu.
 
I no és un qualsevol qui es fica amb mi, no: és el del Polònia, President. Sí, sap aquell programa que fan a la teletrès? Aquells que van disfressats i parlen de política. Collons, si a vegades hi surt vostè i tot. Sap quin vull dir oi? Quants anys fa que el fan? No sé, molts, masses. I això ho demostra el fet que ara el seu puto director, el tal Toni Soler dels ous, aquell del nas gros, es dedica a atacar a pobra gent com jo, que l’únic que fotem és intentar ensenyar als nostres putos descendents el que és la vida. No li sembla a vostè inconcebible?
 
Segons m’han explicat, aquest home, un altre dels que s’ha enganxat a la teta de la teletrès, i que no en baixa ni pel Déu que l’ha parit, s’ha enfadat amb mi perquè he escrit un llibre on intento ensenyar-li a l’ignorant del meu nét les quatre coses bàsiques de la història d’aquest país. Res de l’altre dijous, just lo bàsic. S’ho pot creure?
 
Aquell home que porta anys i panys fent l’espectacle per la tele, donant-me lliçons a mi sobre el que puc, i el que no puc fer… Quins pebrots. Si encara recordo veure’l un dia fotent bots pels carrers en un puto reportatge d’aquells que feia el Buenafuente. Quin sinvergüensa. I miri’l ara, fotent-se amb una pobra vella!
 
Clar, com que té poder… oi? Tot és més fàcil quan es té poder, què li he d’explicar a vostè. Cardes els ous a la tele, a les biblioteques, als diaris, al teatre… si em van dir que inclús havia estat comissari de la collonada aquella del Tricentenari! Del Trias, això sí. Vull dir que tampoc… bueno, ja m’entén. Jo sé que seu no era, que el seu era el Mikimoto, que vostè té criteri. Ai el Mikimoto… quin català, tu. Me’n parla molt el meu nét, d’ell. Però bueno, prou, que això no ve al cas.
 
President. O… què collons President, Artur, que sóc més gran que vostè. Artur, foti alguna cosa, collons. Que jo ja sóc gran, i no estic perquè aquesta colla de nous rics vinguin a fotre’s amb mi. Jo només vull fer d’un altre d’aquests inútils que tant abunden a la nostra societat un ésser menys indesitjable. Parli amb ell, estiri-li les orelles… no es faci l’orni, que sé que el coneix. Que algun cop l’he vist al seu programa. Cuidi’s, senyor Mas. I mengi bé, collons… mengi bé.
 

                                                                                                  La iaia

 


Per participar en el sorteig d’un dels quatre exemplars heu de compartir aquest article al vostre mur del Facebook i heu de deixar-nos el vostre correu electrònic aquí sota, on diu “Feu el vostre comentari”. No publicarem els comentaris per protegir la vostra privacitat.

Ens posarem en contacte amb els guanyadors via mail.

  



La puta història de Catalunya de la iaia
Jofre Martell Camprubí/ Oliver Vergés Pons/ Pere Mejan Aznar (il·lustr.)


La Galera, 2015

 

Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...