Foto: Jeff Finley


Quan cau un gran arbre


Quan cau un gran arbre,
les roques distants s’estremeixen,
els lleons s’arrauleixen
enmig de l’herba,
i fins i tot els elefants
fugen espaordits.

Quan cau un gran arbre,
al bosc,
els éssers petits reculen en silenci,
els seus sentits
ofegats per la por.

Quan mor una gran ànima,
l’aire que ens envolta esdevé
lleuger, rar, estèril.
Respirem, breument.
Els nostres ulls, breument,
hi veuen amb
una claredat dolorosa.
La nostra memòria, desperta de cop,
examina,
rosega les paraules amables
mai dites,
els passejos promesos
que no es van arribar a fer.

Les grans ànimes moren i
la nostra realitat, que hi va unida,
ens abandona.
Les nostres ànimes,
que depenen del seu
aliment,
s’encongeixen, envellides.
Les nostres ments, formades
i informades per la seva
resplendor, col·lapsen.
No és tant que embogim
com que ens veiem reduïts

a la impronunciable ignorància
de les coves
fosques i fredes.

I quan les grans ànimes moren,
després d’un temps la pau brolla,
poc a poc i sempre de manera
irregular. Els buits s’omplen
amb una mena de vibració
elèctrica reparadora.
Els nostres sentits, restaurats, que
mai més seran els mateixos, ens murmuren.
Van existir. Van existir.
Podem ser. Ser i ser millors.
Perquè ells van existir.

Traducció d’Anna Pena Miralles



When great trees fall


When great trees fall,
rocks on distant hills shudder,
lions hunker down
in tall grasses,
and even elephants
lumber after safety.

When great trees fall
in forests,
small things recoil into silence,
their senses
eroded beyond fear.

When great souls die,
the air around us becomes
light, rare, sterile.
We breathe, briefly.
Our eyes, briefly,
see with
a hurtful clarity.
Our memory, suddenly sharpened,
examines,
gnaws on kind words
unsaid,
promised walks
never taken.

Great souls die and
our reality, bound to
them, takes leave of us.
Our souls,
dependent upon their
nurture,
now shrink, wizened.
Our minds, formed
and informed by their
radiance,
fall away.
We are not so much maddened
as reduced to the unutterable ignorance
of dark, cold
caves.

And when great souls die,
after a period peace blooms,
slowly and always
irregularly. Spaces fill
with a kind of
soothing electric vibration.
Our senses, restored, never
to be the same, whisper to us.
They existed. They existed.
We can be. Be and be
better. For they existed.

Maya Angelou

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa