El rai dels innocents

“Durant tres anys he fet un voluntariat en una escola de trinxera a la perifèria de Girona. Els alumnes són adolescents expulsats del sistema: bons nanos que viuen en condicions límit, i que fan un programa que resumeix els quatre cursos d’ESO. Si l’aproven, passen directament a la Formació Professional.” A partir de la seva experiència com a professor de matemàtiques, l’arquitecte i escriptor Quim Español (Girona, 1945) ha escrit el llibre El rai dels innocents (Edicions 1984): “És una novel·la centrada en la personalitat de l’innocent, que és molt complexa i té moltes capes. Són casos insòlits, i n’he trobat algun: el nano que al final de la classe et ve a donar la mà per agrair-te que ho ha entès. En aquest llibre faig una extrapolació extrema d’aquest tipus de personalitat”.

Us convidem a llegir l’inici d’aquesta novel·la en què el protagonista és en David, un noi innocent que viu en els marges d’una ciutat, un ambient inclement i desgavellat contra el qual intenta posar remei l’escola del barri on estudia i on conviuen adolescents de diferents orígens. Els paranys i les adversitats del lloc amenacen el jove i ens llancen una pregunta: l’home modest pot sobreviure en una societat despietada?

Foto: Catorze

Vaig acceptar la proposta d’impartir classes a adolescents en una escola marginal perquè em semblava que tenia la competència necessària. M’enganyava. Sovint no entenia aquells joves, probablement per prejudicis, i em va costar comprendre que són copes esquerdades plenes a vessar d’un líquid tremolós, dolç i amargant a la vegada. Em va costar adonar-me que, sota la insolència impostada, hi bategava la fragilitat, el desemparament i els entrebancs que tenen per avançar, amb angoixes i temors, a través d’un món que els enlluerna com una fira de prodigis i promeses, i amaga paranys i perills. I en el barri de l’escola, els perills eren ben reals; però fins i tot quan vaig aconseguir veure una certa transparència en les coses, no sospitava que viuria o seria espectador d’esdeveniments commovedors i sovint dramàtics.

Els donava classes de llengua i literatura. L’aula l’ocupaven una vintena d’alumnes de totes les procedències, joves entre quinze i divuit anys que no havien aprovat l’ensenyament secundari, o bé perquè eren immigrants recents, o bé perquè havien suspès els cursos en els instituts. O havien estat expulsats pel seu comportament. Era una germandat de descartats, escèptics amb l’escola i sovint ressentits amb els seus patrons i professors: un grup de nois i noies pobres, sovint rebels, a vegades irritats, infinitament allunyats dels programes que exigia el curs; els nois amb la vehemència continguda a flor de pell, amb aquell excés de forces vitals que els portava al caire de la catàstrofe; les noies amb freqüència malfiades i amb posat absent. I tanmateix, venien voluntàriament i amb la resolució d’estudiar. Allà podia esclatar la ira i l’alegria, però, tractats un per un, descobries que eren vulnerables i fràgils com una flor efímera, i molts d’ells, la majoria, intel·ligents i llestos. ¿Per què venien a aquella escola que semblava el rai de la Medusa a punt d’anar a fons? Simplement, perquè havien de menester arribar a un port: aprovar el Curs d’Inserció per poder passar a la Formació Professional. I l’examen final, que es feia a la Delegació d’Ensenyament, era més difícil del que sospitaven.

No hi ha cap adolescent igual a un altre, encara que molts es comportin de manera semblant. En David Castells, tanmateix, era especialment singular. Acabada la pausa de l’esmorzar, en David, com cada dia, va fer tard a l’aula: un fet anormal en un alumne seriós com ell. Trucà a la porta, demanà cortesament per entrar, i es va asseure en una de les cadires buides. A l’altre extrem, la Sira Nyabally enraonava en veu baixa amb en Baccary, i alguna cosa graciosa devien comentar, perquè ambdós maldaven per aguantar-se el riure. En David, sempre plàcid, aquesta vegada els mirava de reüll amb posat seriós. Vaig deixar que l’alegre parella s’esplaiés alguns instants, però després vaig parar de parlar mirant en Baccary. El noi va callar. Li vaig demanar què estava explicant, i no va saber respondre. No hi vaig donar importància, però vaig repetir la pregunta a la Sira i va contestar amb aplom. No em va estranyar. La Sira no només era una noia irònica i festiva: es distingia també per la seva intel·ligència. Prima i flexible com un jonc, semblava que es distreia tombant-se lleument a la dreta i a l’esquerra, però estava al cas de tot i no se li escapava res del que jo explicava.

Sovint no es presentaven a classe, si bé sempre em venien amb justificacions que, de primeries, m’escoltava amb escepticisme fins que vaig entendre que eren més certes del que suposava. Un estudiant o un altre, un dia o un altre, tenien algun maldecap familiar o de salut; a vegades ben greu, altres nimi però que es feia desmesurat dins d’una família desballestada, com passava cada dos per tres. De fet, sempre havia pensat que els adolescents no són més que vells prematurs, i com a tals s’han de tractar, i, tanmateix, és palès que fan coses més anòmales de les que fan els ancians. Tot i que a la classe solien contenir-se i les lliçons lliscaven sense naufragar, a vegades n’hi havia algun que no suportava una hora sencera en posició estable i, descontrolat, baladrejava per qualsevol banalitat aixecant una tempesta d’improperis, fins que, amb humor i paciència, superàvem l’escull i tornàvem a la tranquil·litat. N’hi havia massa que portaven dins seu un desassossec particular, com un corc a les entranyes que no els deixava mai en repòs, i alguns es trobaven al caire del desequilibri emocional.