Il·lustració: Autor desconegut. De la col·lecció de Friderici Roth-Scholtzii Noriberg
Ramon Llull és un personatge de frontera en la història de Catalunya, que és tant com dir que viu un moment de crisi, de canvi. I és precisament el fet de no entendre en quin món vivia, o de viure en un món que ja no existia, una pantalla enrera de la realitat, el que fa de Ramon Llull un autèntic perdedor: un loser. Dit així sembla que em carregui, per pura vocació iconoclasta, el que segurament és el més gran i universal pensador i escriptor català medieval, que és molt carregar-se, però no és aquesta la intenció. Ans al contrari, pretenem humanitzar Ramon Llull –a vegades sembla que els apologetes s’oblidin que és un home de carn i ossos, i un home torturat– i situar-lo en el seu context, per tal d’entendre el país, Catalunya, en el moment precís que comença a fer bondat. No pas Llull, Catalunya. Una de les coses que desencaixen Llull és que és un pensador lliure en un món i un país que caminen cap a l’ortodòxia. Això els fa mal a tots dos.
Ara mirem el món de Llull com si fossin cercles concèntrics.
El primer cercle, molt allunyat, ens situa en el món. El pas del segle XIII al XIV és el període en què s’ajusten les peces que configuren el poder a Europa, i qui diu poder diu l’establiment de la jerarquia entre els reis i els papes. Qui manava per sobre de qui. El papa, imbuït del poder màgic que dóna l’Església, pretén el poder universal de desfer-se de reis i emperadors amb el simple gest d’excomunicar-los, ja que això alliberava els súbdits del vassallatge, que vol dir que deixava el rei sol i despullat. Les excomunions no eren per raons canòniques, de pecat, sinó per raons polítiques: perquè un rei envaïa la terra d’un aliat del papa, posem per cas.
[…]
El segon cercle és la contextualització és Catalunya. Dic Catalunya perquè, per més que Jaume I ja ha començat la construcció dels Països Catalans, els diferents regnes presenten realitats diverses, però el de més llarga durada, el que fixa la tradició, el centre del poder i la política és Catalunya, el principat. Doncs bé, Catalunya està en el moment d’abandonar les derives heterodoxes i cenyir-se a la doctrina estricta, que significa que el país està perdent pes espiritual.
[…]
El tercer element del context és en Jaume I, el rei conqueridor. […] Mirem què fa Jaume I en relació a l’ortodòxia, que és el contrari de la llibertat de pensament. En primer lloc, no és un home espiritual, és un home d’acció, per tant, els límits del pensament no li preocupen. Li preocupen els equilibris, en certa manera la justícia. Per tant, acata al papa en tot allò que correspon.
[…]
Ara sí, anem a Ramon Llull. Què estava fent el nostre personatge quan a Barcelona se celebrava la Disputa? Doncs s’estava convertint! Llull teniaaleshores trenta anys, vivia a Mallorca, en la Cort de l’hereu del regne, el futur Jaume II, que ha estat proclamat el 1256 en una d’aquelles disposicions testamentàries de Jaume I. Fill segon, heretarà Mallorca i les terres de Montpeller. Llull és fill d’una família benestant, està casat i té dos fills. No és pas un home format intel·lectualment, tot i que té tirada a fer versos en estil trobadoresc, és a dir, passat de moda. Li agraden les senyores. I el tenim una nit escrivint una cançó a una dama que aspira a seduir quan, segons ell mateix explicarà al final de la vida, se li apareix una imatge de Jesús en la creu. Llull serà propens a les aparicions al llarg dels anys, i serà propens a les crisis corresponents, perquè hem de convenir que una visió d’aquesta mena trasbalsa. Doncs fixem-nos-hi bé, perquè aquí tenim un caràcter: en Ramon no en fa cas i insisteix en el poema l’endemà, i insisteix Jesús a aparèixer, i així fins a quatre vegades abans que el poeta desi la ploma i reflexioni que potser li estan exigint un canvi de paradigma. A la fi se’n va un matí a sentir un sermó, no pas dels dominics sinó dels franciscans, més laxes, i queda tocat. Aquest és el camí, es diu. S’ha de predicar la fe, la veritat.
[…]
La il·luminació li arriba al final d’aquest període. Resulta que té un conflicte amb l’esclau –una disputa de fe– i aquest l’ataca amb un ganivet. El pobre moro va a parar a la presó, on procedeix sensatament a penjar-se, tement-se coses pitjors. Ramon es queda impactat i decideix asserenar-se pujant al mont Randa per meditar uns quants dies, una setmaneta de fet. A Randa fa d’ermità. Si les il·luminacions li venen de privacions, de mastegar cascall o de pendre herbes, no ho sabem, però recordem que és propens a veure coses. El cas és que Déu nostre senyor li fa arribar la missió que li ocuparà tota la vida. Tres coses: escriure un tractat que desenvolupi l’art de trobar la veritat; crear una escola de llengües perquè els frares puguin predicar arreu; i, en cas que tot això no funcioni, arriscar la pròpia vida per fer-ho possible. Ramon estarà a partir d’ara obsessionat amb el mètode de demostrar la veritat de forma irrefutable, que Déu li dicta a Randa. Això és l’Art i per això Ramon no pararà d’escriure llibres al voltant d’aquest sistema, explicant-lo una vegada i una altra, d’una manera i d’una altra, llarg o curt, perquè no acaba de fer efecte. Déu li dóna la clau per estendre la veritat i ell, que n’és el traductor, no ateny la manera de fer-ho prou bé perquè funcioni. Ja tenim el conflicte de Ramon Llull. Diguem només que escriu 123 llibres, comptats per ell, 124 segons l’acadèmia, que deixa fora els textos alquímics i altres tinguts per apòcrifs.
[…]
De manera que estem davant un enigma, i els enigmes lul·lians, els estudiosos locals els resolen per la via de l’amputació: tot allò que se separa de l’ortodòxia, de l’obra predicadora i escriptora, ho neguen. Neguen massa, de fet. Seria més interessant investigar-ho, trobar-hi el què, però els nostres acadèmics estan preocupats per fer de Llull un bon xicot, i Llull és un desordenat en tots els aspectes possibles. És un caos. I tampoc té tantes ganes de posar-se a predicar, no ens enganyéssim amb això. Escriu molt més del que predica. I si hagués predicat en aquests quatre anys silenciats, ens ho hauria dit a la biografia, perquè haurien estat les primeres prèdiques. Com diria un dels personatges de la Disputa, són raons suficients. Així que jo crec que sí que se’n va a anar a veure la part de món que li faltava, l’horitzó ignot de les altres cultures. I si ha fet aquest viatge, ha comprovat una cosa: el món s’està enfonsant, perquè els infidels avançaven rabents, tac, tac, tac, com els núvols negres d’una tempesta, i s’acosten a Terra Santa. Això ens explica molt bé el que li passa al nostre heroi.
I és que això, a Ramon li causa un estrès màxim. Tota la vida serà el gran predicador d’una nova croada, però no pas per fer més eficaç les prèdiques, sinó per conquerir, per derrotar l’infidel, perquè l’ha de vist de prop, és clar que sí, i sap com les gasta i que és poderós i que avança. A Llull se l’ha volgut presentar com el campió del diàleg interreligiós i és exactament el contrari: és el predicador de la conquesta, de l’espasa. Sí que és un pensador: però busca camins no pas per trobar la seva fe, que ja la té, sinó per imposar-la a tothom.
A partir d’aquí l’acció lul·liana es bifurca: per una banda, insisteix davant l’acadèmia –la Sorbona– perquè adoptin la seva Art com a instrument eficaç. Un instrument per pensar, com ho és, en un altre sentit, la cabala jueva. Però per l’altra banda, com que té pressa, com que veu que els infidels estan guanyant la partida, insisteix davant els papes i els reis perquè es faci una croada. Que frenin tot allò que està venint! Ramon Llull com a home d’amor, pacífic i tolerant? No ho era pas. El seu amor és vers l’Amat, el seu Déu, i aquí fa pàgines precioses, personals, lliures, que eixamplen els límits. Però no volia la convivència de religions, sinó la conversió de jueus i musulmans, sobretot dels musulmans perquè són els que “estan venint”. Res de llibertat! Ramon és bel.ligerant en totes les disputes: contra els infidels, contra Averroís, contra el que pertoqui, per complir el mandat de Déu. I per això la croada que no es fa mai és el seu fracàs assumit.
[…]
Bé: ja som a l’any 1290, Llull té prop de seixanta anys, trenta des de la conversió. S’ha pres amb calma, doncs, l’ordre de convertir infidels. Ha estat escrivint obsessivament, ha escrit Blanquerna, que és un tractat de la vida moral i de la vida iniciàtica del protagonista –frare, abat, bisbe, papa i finalment ermità–, que fa un camí de perfecció espiritual interior, com són sempre els processos de Llull, malgrat que no para quiet. La seva missió no avança, i per tant, es planteja de fer el primer viatge a terra de moros. I li ve la primera crisi. Té gràcia perquè el seu compromís és posar la vida en perill, i no ha ensenyat cap mena de por a sortir als camins a fer quilòmetres tota l’estona, però aixó d’embarcar-se cap a Tunis li fa respecte. Jo crec que la crisi de Gènova és una crisi d’impotència. Quan anys a venir Ramon escrigui, en un altre moment d’estancament, el poema Desconhort, hi dirà que s’ha donat una missió massa gran i que no se’n surt. Aquesta és la veritable obsessió de Llull. “Sóc home vell, pobre, menyspreat –escriu– no hai ajut d’home nat” i també “poc sóc conegut i amat”. Ara Ramon és a Gènova, a casa de la família Spinola, i vol fer la famosa croada, sigui com sigui: parla amb els rics comerciants genovesos, que no hi tenen cap interès. I mentre està entretingut amb això, paf!, cau Sant Joan d’Acre en mans dels infidels! El món, definitivament, va cap al desastre. Déu li posa pressa.
[…]
Era alquimista Ramon Llull? No. Com a tastaolletes de diferents creences i corrents, segur que va freqüentar l’alquímia, que era el saber hermètic més prestigiós del món occidental. Si Llull va tocar càbala i sufisme, i això no ho nega ningú, només l’estretor de mires de la cultura oficial pot pensar que va tancar els ulls a l’alquímia, que encara no havia estat prohibida: ho farà anys a venir el papa Joan XXII, diuen que ell mateix alquimista frustat. Però és que Newton és alquimista i Anglaterra ho explica! Ara bé, no ens hem d’imaginar Ramon Llull amb barretina –el gorro alquimista s’hi assembla—traficant amb pipetes per fer or. Aquesta és la imatge convencional, i no té gaire a veure amb la realitat. L’alquímia és un camí interior de saviesa, la resta és metàfora. Una altra cosa és que aquells àvids de riquesa busquessin la pedra filosofal, i es quedessin lògicament sense trobar-la. Fa gràcia que l’alquímia xinesa busca la font de l’eterna joventut, l’àrab busca la panacea universal i els occidentals hi busquen l’or, cosa que descriu molt bé les tres cultures.
[…]
Va ser lliure Ramon Llull? Va ser un pensador original, perquè pensava sol, però va ser presoner d’ell mateix. Va ser un personatge portentós, per la grandària descomunal de la missió que va assumir. Ho va ser tot menys un provincianet acoquinat a casa seva. L’itinerari vital és impressionant, però també és cert que va viure encoixinat, defensat tàcitament, pel prestigi català a la Mediterrània, per la capacitat de l’Estat català d’entrar en les cancilleries, en les sales de tron i en les dependències papals. Ara bé: la batalla de Llull, com la d’aquesta Catalunya, és contrària a la llibertat. És la dolorosa feinada de renunciar a la llibertat completa –intel.lectual, política, religiosa– per tal de buscar un encaix amb el món, amb la doctrina i amb el poder.
[…]
