Ramon Riera: «No hem d’estimar els pares si no s’ho han guanyat»

Per què som com som? Què hi ha en nosaltres del que hem vist fer en els nostres pares? Quantes coses arribem a imitar d’ells sense ser-ne conscients? Què hem heretat dels avis, besavis, rebesavis i més enllà? El psiquiatre Ramon Riera (Barcelona, 1953), que va començar a exercir l’ofici amb infants, als anys noranta va introduir a Catalunya la psicoanàlisi relacional i ara treballa com a psicoterapeuta d’adults, fa visible l’invisible al llibre L’herència emocional (La Campana). Li truco, confinada a casa, per parlar de la manera com la nostra família condiciona (sobretot si no en som conscients) el nostre comportament.

Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
 

Foto: Marek Jarosz

Què heretem sobretot dels pares?

La manera de reaccionar emocionalment. Per exemple, un nen es queda sol perquè la mare marxa. Depenent de la manera amb què els seus pares l’han tractat, es posarà a plorar o farà veure que no passa res. Quan tenen dotze mesos, se’ls pot fer la prova amb l’estrany: si la mare els deixa amb un desconegut, el nen, depenent del que ha viscut, ja té una manera organitzada de reaccionar. Això no és genètic, és la transmissió emocional dels pares. 

Aquest matí parlava amb una amiga del teu llibre, L’herència emocional, i em deia que la seva mare té una mala relació amb la seva àvia i que s’ha adonat que ella repeteix aquest patró. Del que heretem emocionalment, de què és més difícil desprendre’ns?

La primera dificultat és adonar-nos d’això, perquè ens surt tan automàtic i ho veiem tan normal… Em dius que aquesta amiga té una relació amb la seva mare que s’assembla a la relació que la seva mare té amb la seva àvia: observar això ens pot passar molt fàcilment desapercebut. Pots pensar que la relació que tens amb la teva mare és la normal: si et posa nerviosa, és perquè és una dona que fa posar nerviosa la gent. En canvi, adonar-te que és un patró que has mamat des de petita i que te l’has anat fent teu és complicat, però ja és un pas.

Ho normalitzes, oi?

Al llibre poso l’exemple que si tens una poma i la deixes anar, el que és normal és que caigui a terra. És la llei natural. Si la meva mare em posa nerviós, és normal, perquè a la meva mare no hi ha qui l’aguanti. Però en canvi, és fàcil que no sigui conscient que és una herència que he rebut, allò que se’n diu “el que he mamat des de petit”, que és una expressió del contagi emocional de la manera de fer dels qui estan al nostre voltant.

La primera pista per ser-ne conscients seria preguntar-nos: això em fa mal? 

Però moltes vegades, davant del que ens fa mal –i em refereixo a mals grans–, la primera protecció que tenim, que a més és la saludable, és mirar cap a una altra banda i no donar-hi importància. 

O sigui, la reacció natural no és plantar cara al dolor, sinó obviar-ho.

Sí, anticipem que el dolor serà insuportable o que serà massa desagradable, i per això mirem cap a una altra banda.

Dissociació, se’n diu, de la manera com ens protegeix el cervell?

Exacte. Com quan perdem el coneixement en un accident: ens polifracturem i tenim un dolor tan insuportable que se’ns desconnecta el cervell de la consciència per poder sobreviure a aquest dolor. Al llibre explico l’exemple d’Anna Ornstein, que va estar en un camp de concentració a Auschwitz quan tenia setze o disset anys. Quan en va sortir, va oblidar tot el terror que havia viscut: era tan insuportable que es va posar en marxa aquest mecanisme. Disset anys després, quan ja havia emigrat als Estats Units, era una psicoanalista molt important i tenia tres fills, un dia, veient-los jugar tranquil·lament a la sala d’estar de casa seva, de sobte va sentir una angoixa molt forta al pit: es va adonar que era la mateixa sensació que tenia contínuament a Auschwitz. 

O sigui que el cervell ens fa patir quan podem patir. 

Sí. Quan estàs en condicions de poder absorbir aquest dolor sense que et torni boig, el mecanisme de la dissociació es desactiva. I fixa’t que és involuntari, perquè ella es va espantar: “Què em passa? A veure si m’està agafant un infart!”, perquè és el que sol passar en les crisis d’angoixa, que el primer que penses és que t’estàs morint perquè t’està agafant un atac de cor. I ja de seguida va poder reconèixer que s’havia activat una memòria que fins llavors havia tingut prudentment dissociada. 

Em fas pensar que hi ha gent que, després d’haver patit molt, durant un temps té l’alegria desactivada.

En tot cas, pots tenir l’alegria desactivada perquè has tingut una herència emocional en què l’alegria ha estat mal vista. Llavors, davant una mostra de rialla, pares molt severs reaccionen cridant: “Nen, què fas! Ara no és moment de riure!” I li foten una plantofada. Tota l’expansivitat es pot quedar bloquejada. 

No sé si hi ha una mena de lleialtat de cara als pares. Recordo un escriptor que deia que els seus pares amb prou feines llegien i que, en el moment que ell començava a sobresortir, no gosava, perquè semblava que se’ls estigués saltant.

Seria una dificultat per viure l’èxit, que això és enormement comú. 

Ah, sí?

Per exemple, si el meu pare se sent un fracassat i està profundament avergonyit de si mateix i em veu triomfar, tot exhuberant, poden passar dues coses: que el meu èxit, com que soc el seu fill i soc una prolongació d’ell, el consoli, i pensi: “Bé, mira, jo no hi he arribat, però el meu fill, sí: quina il·lusió”. Però també pot passar al revés: que el pare, en veure el meu èxit, sigui com quan el color negre es posa sobre el blanc, que ressalta molt més i que li fa molt més evident el seu fracàs. Si jo anticipo que el meu pare pot reaccionar d’aquesta manera, pot ser que bloquegi el meu èxit, i que el boicotegi. 

És curiós això de fer-te boicot a tu mateix, a mi m’ha passat: escriure, i al cap de res deixar-ho estar i pensar: “Però per què no segueixo?”

Això és molt comú. Tot el que és l’expansivitat i créixer ho tenim molt conflictivitzat. Per exemple, una altra síndrome força comuna i que se’n parla poc, és la síndrome de l’impostor. Posem per cas, per exemple, que jo soc escriptor. La gent em diu: “Sí, escriu! Que ho fas molt bé!”. Però jo en el fons dic: “Bé, sí… perquè tu no em coneixes… vas llegir allò que vaig fer una vegada… però soc dolent.”

Que et donin més oportunitats els altres que tu mateix? 

Això mateix: passes per bo, però si et poses a escriure de veritat, se’t veurà el llautó, que en el fons ets un engany, ets un impostor que vas d’escriptor, però en realitat no vals. Tot això forma part de l’herència emocional. Si tu, des de petit, no has rebut la validació per part dels adults i no has notat que quan et veien dibuixar, jugar, o parlar, els brillaven els ulls, que és una manera de dir-te: ets valuós, si no has tingut això, és molt fàcil que en el moment que et posis a escriure o a fer qualsevol cosa que t’agradi, et surti aquesta inseguretat. 

Llavors diries que una de les pitjors coses que poden fer els pares és trencar la confiança d’un fill?

I tant. Els mamífers estem dissenyats biològicament per regular les nostres emocions a través de la relació amb els altres. Agafes una rata i és el mateix: unes cries de rata criades per una mare afectuosa, que vol dir que les llepa molt, els regula la freqüència cardíaca. Però aquestes mateixes rates les poses amb una rata que no les llepa i, com que reben un estímul que els fa por, no obtenen aquesta regulació de la freqüència cardíaca. Si la relació amb els teus pares et regula la teva biologia, la teva freqüència cardíaca, la teva funció arterial o el teu sistema hormonal, imagina’t si no et regularà el sentiment que tens de tu mateix. Si aquesta percepció està mal regulada, et sents com el déu de l’univers o com si no fossis res, el teu futur queda molt compromès. Insisteixo que una de les vulnerabilitats de l’ésser humà és que de petits som molt poc autònoms i depenem molt del tracte que rebem dels adults. 

Quan dius de petits, et refereixes especialment dels zero als tres anys?

No, no. De fet, això ens passa tota la vida, però l’edat que potser som més vulnerables seria fins als sis anys, perquè és l’etapa en què la criatura està més indefensa, en el sentit que, com que té un aparell mental de pensar molt rudimentari, li és difícil poder controlar les coses. Per exemple, un nen de més de sis anys, quan el seu pare li fot una gran escridassada, pot pensar: “És que el meu pare no està bé del cap” o “Està nerviós perquè li ha passat allò”. Però abans d’aquesta edat, si el teu pare et fot una esbroncada descomunal, tindràs el convenciment absolut, fora de discussió, que has fet una cosa horrible que li ha generat aquesta reacció tan desmesurada. I per tant, aquest sentiment de ser inadequat, de fer les coses malament, et quedarà impregnat al moll de l’os. Aquest seria un exemple de com l’herència emocional que et transmeten els pares et pot deixar aquest sentiment tan negatiu de tu mateix.

Heretem la forma d’estimar dels pares?

I tant. Hi ha molta gent que no ha vist mai els seus pares fent-se un petó, o agafats de la mà. Si has crescut en un entorn en què es fan carícies i es parlen molt afectuosament o bé en un en què mai has vist cap mostra d’afecte, el que aprendràs serà una cosa o una altra. O no digue’m ja si has nascut en un entorn en què, per exemple amb els homes, determinats senyals de delicadesa són vistos com poc masculins. Imagina’t quan arribes a l’adolescència: no et menges ni un rosco, perquè no s’aguanten els tios que no són capaços d’expressar els seus afectes. Al llibre convido a fixar-nos en coses que normalment ens passen per alt. Veus? Això també forma part de l’herència emocional: en què et fixes i en què no et fixes, a què dones importància i a què no. 

Tinc una part de la família que sempre es fixa molt en el físic de la gent: mira que alt, que ros, quins ulls, quin nas. A mi m’és absolutament igual, això, però és curiós veure com entre ells repeteixen aquesta idea. 

I per alguna raó, tu, en lloc d’haver absorbit d’una manera no-conscient aquesta manera de fer i en lloc de considerar-la natural, per alguna raó, això et produeix un cert rebuig. Veus la complexitat de tot això? L’herència t’arriba o no t’arriba. Hi ha gent que el que hereta li provoca fer tot el contrari. 

Seria desaprendre de l’exemple, en comptes d’aprendre’n. 

Exacte. Això forma part de la complexitat de les reaccions humanes, que depenen de tants milers de factors.

L’amor, mirat d’una manera freda, és una manera de buscar el que necessitem? Quan algú diu: “M’he enamorat de tal”, potser és que, més que aquesta cosa de pel·lícula, hi ha trobat alguna cosa que li fa falta? 

Sí, diria que, d’una manera freda, ens enamorem d’aquella figura que, equivocadament o no, pensem que ens regularà emocionalment d’una manera òptima. Per exemple, ens regularà l’emoció de la plenitud, o del sentir-te viu, o de l’estar molt despert. I, al mateix temps, ens regularà també les emocions negatives: l’enamorat és aquell que, en un moment d’ansietat, només d’agafar-li la mà, es tranquil·litza. Diria que l’amor és un fenomen humà que està al servei de les regulacions de les emocions. 

Al llibre hi ha un moment que dius: “No estimem incondicionalment ningú”.

Sí: no és té el deure d’estimar els pares que no s’ho han guanyat amb la seva actitud. Aquesta idea que els nens no han de respectar, obeir incondicionalment la figura d’autoritat, que poden ser els pares, el capellà, la policia, el rei, és molt moderna i minoritària. Al 2010 només un 30% pensava que no hem d’estimar els pares si no s’ho han guanyat amb la seva actitud. I als anys 80, un 15%.  

I els fills, els hem d’estimar incondicionalment? 

És diferent: el fill que surt “malament”, en part és perquè la teva manera de cuidar-lo no ha estat la correcta. En canvi, un nen de dos o tres anys no té cap mena de responsabilitat que li toquin uns pares drogroaddictes. Que hi ha nens amb pares violents i fins i tot abusadors, cosa que és enormement traumàtica i tòxica, fins fa quatre dies no se sabia. Hi havia aquesta idea que els pares cuiden els fills i que si els tractaven malament, era pel seu bé. Hi havia una mena de consens social de fer veure que això no passava. 

Què cal per ser empàtic?

Per ser empàtics necessitem estar ben connectats amb el que sentim. Per exemple, si no vaig poder connectar amb el mal que em va fer el meu pare, i al contrari, el vaig idealitzar, no podré empatitzar amb el mal que jo li pugui fer al meu fill i no entendré que em critiqui en lloc d’idealitzar-me. Ara bé, per poder estar ben connectats amb el que sentim, hem d’haver tingut uns adults que empatitzessin amb el que sentíem. Seguint amb l’exemple, si jo no vaig poder connectar amb el mal que em va fer el meu pare és perquè a casa meva ningú no se’n va adonar, tothom donava per fet que, sense imaginar-se el contrari, la manera que tenia el meu pare de tractar-me em feia bé.

Com ens afecta estar tancats tants dies?

Això depèn de cadascú. Treballo amb una mostra de pacients molt reduïda, però et puc parlar de parelles que aquests dies els està anant de meravella, que estan connectant millor, que parlen com no han parlat mai, i en canvi, n’hi ha d’altres que estan enfilant-se per les parets. Va en funció dels recursos psicològics que tinguin les parelles. Amb els nens passa el mateix: hi ha famílies que ho viuen com una oportunitat, i d’altres que ho viuen com una cosa insuportable. Tinc un cocaïnòman que amb el confinament se li ha acabat sortir de festa i consumir. La primera setmana per a ell va ser enormement inquietant, amb atacs d’angoixa, desbordat, però ahir vam tenir una sessió per telèfon, i em va començar a explicar records molt durs, perquè el seu pare també era cocaïnòman. És el que dèiem de la dissociació: el no poder sortir de festa li va permetre poder connectar amb aquestes sensacions. Em va reconfortar molt veure que aquesta persona descontrolada, a través del confinament, ha pogut entrar en un ritme de vida molt diferent.

Quan vaig al súper, miro i em miren amb certa desconfiança, hi ha veïns que escridassen els qui surten al carrer. Amb què hem de vigilar?

Els humans estem molt entrenats, des del nostre origen, a defensar-nos de les malalties infeccioses. A l’inici dels Sapiens, fa 200.000 anys, quan no teníem ni idea que hi havia unes infeccions, ja teníem biològicament una predisposició d’allunyar-nos, per exemple, d’algú que tingués la pell amb úlceres. Per exemple, la lepra és molt poc contagiosa, però en canvi l’aspecte del leprós genera un tipus de reacció, biològicament parlant, de rebuig. Això vol dir que aquesta herència de rebuig davant de la gent contagiosa ve de milers d’anys enrere. Llavors, vas pel carrer, amb tota la psicosi que hi ha, i veus que algú estossega: immediatament sents ràbia, i penses: “Però que fa sortint al carrer així? Em vol matar?” I per poc t’hi tires a sobre. Com més sapiguem que podem tenir aquesta reacció, amb més facilitat ens podrem controlar i pensar que aquest estímul d’odi és absolutament irraonable. En canvi, si no en soc conscient, em semblarà la cosa més normal. 

He parlat amb una persona gran que està confinada sola, i he vist com va entrant en bucles, de fer tombs a les coses. Cal cuidar la salut mental, per no acabar mig desquiciat, oi?

Pensa que estem dissenyats per regular-nos emocionalment a través de la relació amb un altre i, en aquest cas, falta la mirada de l’altre, la companyia. Hem d’aprendre a regular-ho nosaltres mateixos i a estar alerta dels pensaments destructius. També pot passar que totes les persones que han estat en el teu món: l’avi que et cuidava, que ara ja fa anys que és mort, el portes a dins: les seves capacitats reguladores, que, te n’adonessis o no, les vas incorporar, formen part de tu. 

Pot ser que hereti l’empenta d’un rebesavi, o que tingui una depressió perquè un avantpassat meu en tenia?

Sí, i tant. Ara això que et diré sembla esotèric, però no ho és: un treball que s’acaba de publicar explica que després de l’atemptat de l’11 de setembre a Torres bessones, es va agafar un grup de vint-i-cinc o trenta vídues embarassades que hi havien perdut el marit. Es va estudiar els nadons, quan tenien de quatre a sis mesos, i també hi havia una mostra de comparació amb mares no traumatitzades. Van observar que hi havia una sèrie de comportaments en els nadons de les mares traumatitzades. Per què? Perquè una mare vídua que s’ha quedat sola fa quatre mesos, perquè ha perdut el marit en aquestes situacions tan tràgiques, necessitarà recolzar-se en el nadó. Els nadons, quan estan massa sobreestimulats per la cara de l’adult, miren cap a una altra banda. Què fan aquestes mares? Quan el nadó mira una altra banda, s’hi acosten encara més per buscar-los la mirada.

Que invasiu. 

Aquest nadó aprendrà a no esquivar la mirada de la mare, cosa que sí que farien els altres nadons de la mateixa edat, quan trobessin estímuls els estan agobiant. Fixa’t que una cosa tan aparentment simple, que és la mirada de la mare al nadó, en funció dels episodis traumàtics que hagi tingut ella, serà d’una manera o d’una altra. 

Quan parles de l’herència que ens ve d’avis, rebesavis i més enllà, et refereixes a tipus de caràcters?

Sí. El caràcter, que és una sèrie d’automatismes, s’hereta. Acabo de recordar l’entrevista que vas fer al Rojas Marcos, en què li deies que hi ha gent que és molt malhumorada i que si no té un motiu per estar de mal humor, se’l busca. 

Sí, perquè hi ha qui sembla que estigui instal·lada en l’angoixa i quan penses: ara hauria d’estar, sí o sí, contenta, tampoc. 

El que necessita trobar coses per estar de malhumor és algú que viu a la defensiva, alerta, que està molt entrenat a detectar situacions d’amenaça. De manera que quan està en un lloc on tothom està molt content ell en què es fixarà? En: “Vigila amb aquell nen, no veus què caurà!”. I pensaràs: “Ostres, tu!” Però per què li passa, això? Probablement perquè les coses que ha viscut a la seva vida li van fer aprendre que estar en guàrdia és molt útil. El problema és que quan ell era petit, era molt útil estar en guàrdia, però ara, que està en un dinar tranquil·lament on la gent xerra i els nens juguen, no ho és. Si no s’adona que aquests patrons, que els va aprendre en una situació adversa, ara no li serveixen, els seguirà repetint automàticament.

Aquests dies hi ha pancartes de “Tot anirà bé” quan tot no va bé. Per què necessitem escoltar-ho?
 
És una manera d’intentar difondre esperança. Crec però que l’eficàcia és reduïda. A mi el que m’ha generat esperança aquests dies és, per exemple, llegir que grups de voluntaris s’han posat a fabricar mascaretes, o que la Seat ha utilitzat la seva fàbrica per fabricar respiradors. Com sol passar en el món de les emocions, és més important el que es fa que el que es diu.
 
Què és el més malaltís de la nostra manera de viure?

Posar les necessitats materials per sobre de les emocionals no és saludable. Un exemple, seria que el consumisme i l’acumulació de riquesa es converteixi en la prioritat principal. En el passat, quan la supervivència física estava molt més amenaçada, tenia tota la lògica que les necessitats materials estiguessin per sobre de les emocionals. Ara, no. 
  
La felicitat és saber-te adaptar al que vius?

Sí, en el sentit de poder regular les emocions que et generen les circumstàncies en què vius: amortir les emocions negatives (por, desesperança) i potenciar les positives (vitalitat i ganes de viure). Però per poder regular les emocions necessitem els altres. Per posar un exemple senzill: si estic confinat vint-i-quatre hores al dia amb una persona que afronta l’amenaça del coronavirus amb una bona regulació de la por i amb esperança, m’ajudarà a amortir la meva por i a revitalitzar-me.
 
Donaries un consell?

Si vols conèixer algú, no li preguntis què pensa sobre un tema, mira com reacciona. I un altre: mira d’estar ben connectada amb les teves emocions, i per aconseguir-ho, envolta’t de persones amb qui no les hagis d’amagar.
 

Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.