Com un record d'infantesa

Us oferim un fragment del llibre «Com un record d’infantesa», del cantautor Feliu Ventura, que ha editat Sembra Llibres. Ventura s’estrena en la narrativa amb la història de Víctor, un jove dibuixant de còmics xilè que va perdre els seus pares en un accident de cotxe. La història de Víctor anirà lligada a la música d’Ovidi Montllor.

Foto: Issa

Aquella nit a penes vaig poder dormir unes hores amb les cendres del meu avi sobre la tauleta del menjador. La tristor era com un aire dens i viciat que em pesava als pulmons i que jo mateix exhalava per enverinar tot el pis. A la primera llum del dia vaig eixir al carrer com un autòmat. La ciutat es despertava més tard que jo, però molt més veloç. Un exèrcit municipal de jardiners i netejadors feia d’avantguarda a milers de treballadors adormissats al transport públic que deambulaven entre edificis somnolents, daurats pels primers rajos d’un sol cansat, àvid ja de nit.

Vaig arribar puntual a aquell vell edifici d’oficines de la comuna de Maipú. Vaig pujar penosament tots els graons i en arribar al despatx vaig dir el meu nom a la recepcionista. Ella va buscar l’expedient repetint el cognom del meu avi en veu baixa sense deixar de mastegar xiclet. Quan el va trobar em va acompanyar a una sala d’espera.

Una hora més tard em van fer passar a un despatx ple de diplomes a les parets. Hi va entrar rere meu un senyor amb un arxivador de cartró.

—Familiar d’Hèctor Fornels?

—Fornells —vaig insistir.

—I el seu nom?

—Víctor, Víctor Nahuel —li vaig dir mentre li mostrava el document d’identitat.
L’advocat va començar a recitar els tràmits de possessió efectiva.

—Senyor Víctor Nahuel, el seu avi ha disposat tots els seus béns per a vostè com a únic familiar en vida: el pis del carrer Chiloé i dos comptes d’estalvi en el Banco de Chile. Només ha de signar ací, ací i ací. A més, ha de signar ací com a consigna pel rebut de la carta de la qual li faig entrega.

—Una carta?

—Sí, moltes persones redacten una carta més personal per als seus familiars. En desconeixem el contingut —va afirmar amb la indiferència severa que havia mostrat des del principi—. Recorde presentar la documentació que l’Estat li sol·licita i torne a recollir les escriptures una vegada realitzat el pagament dels impostos. Res més. Si necessita alguna vegada els nostres serveis, ja sap on trobar-nos —va concloure mentre em donava una targeta.

Vaig baixar fins a l’encreuament amb la comuna de San Miguel, al carrer Chiloé, al pis on vivia el meu avi i on jo havia viscut fins feia cinc anys. Vaig decidir recórrer el trajecte a peu. Necessitava caminar, estar sol, pair que havia perdut per sempre una part de mi. Quan vaig entrar-hi era com si no el reconegués, i això que mai havia deixat d’anar-hi a dinar els diumenges. Ara, però, el pis semblava un joguet a qui havien tret les piles. Només remorejava el soroll de la vella nevera com a testimoni d’una vida interrompuda poques hores abans. La cuina feia olor de pantruca, la sopa amb pasta de farina de blat i brou de carn que tant agradava l’avi. Un diumenge de cada mes solia fer una paella menuda als fogons i dinàvem allà mateix, en la taula on milions de vegades havia desdejunat amb les presses escolars de l’àvia. Fins que va morir, als pocs anys de l’accident dels pares. En aquella cuina, l’avi i jo dinàvem en silenci. Només hi havia un dia, cada novem¬bre, en què les coses eren diferents: el diumenge que agafàvem el cotxe des de Santiago fins a Talca per dinar chancho a la pedra amb sopaipillas. «A ta mare li encantava», solia dir-me. Després de dinar, i abans de tornar a Santiago, fèiem una passejada i l’ajudava a recollir pedretes per a la seua col·lecció de minerals: n’estava obsessionat. L’última parada abans de tornar sempre era en un punt concret entre Talca i San Clemente. «Ací van tindre l’accident els pares», em deia sense baixar del cotxe, amb la veu negada per la tristor.

Aquells eren els records que desprenien les olors de la cuina. A la saleta jugant a cartes, també en silenci, el recordava mirant el seu joc i jo mirant-lo a ell: cabells blancs i pell negra, amb els ulls menuts i tristos, sense lluïssor, i amb una cicatriu al llavi superior. Amb l’aspecte de severitat que en realitat ocultava una profunda bonhomia. I, de fons, sempre la música: pasdoble i cueca, l’avi i l’àvia.

Em vaig asseure a la saleta, vaig deixar les claus i els papers a la taula i vaig obrir el sobre:

Estimat Víctor,

Aquest matí, quan travessaves l’Alameda de camí al teu últim examen a la Universitat, ple d’il·lusions, he decidit escriure’t aquesta carta i posar en ordre alguns assumptes. Et veig major i em sent més major encara.

Ja saps que sempre he estat un home poc parlador, però, juntament amb la teua àvia, que en pau descanse, t’hem donat tota la tendresa que poden donar uns pares que han sobreviscut a la seua filla i que han hagut de criar el seu nét com a penyora del destí. Sempre t’he estimat, vull que això vaja per endavant si creus que no t’ho he dit prou.

He gestionat el que he viscut intentant construir oasis de pau precaris, per a mi i per a tu, tot i que de vegades això suposara guardar-me algunes coses que encara em fan mal. Respecta’m això, ho has d’entendre.

Però també comprenc que, ara que eres capaç de prendre decisions i gestionar la teua vida, has de poder tindre accés a la teua pròpia història i a la de la família.

T’he de demanar un favor. Vull que portes les meues cendres a Alcoi i que les escampes al Molinar, als peus del molí de Tort. És molt important per a mi.

Recordes aquell disc que tenia una cançó sobre una fera que s’escapava del parc? Aquest mateix matí hi he posat dins un sobre amb una carta d’una amiga de ta mare que tu no vas conèixer, perquè el trobes quan arribe el moment. El sobre té una adreça en el remitent. Prova de posar-te en contacte amb ella, viu prop d’Alcoi i et pot contar coses dels teus pares que jo no he pogut i sé que no podré.

Res més, no deixes que dobleguen les teues conviccions, aprofita la vida i gaudeix de la gent preciosa que encara hi ha al món.

Ho deixe tot preparat, i així sabràs que sempre podràs tornar al Molinar, a Alcoi, on vaig nàixer i on vull que em deixes: tot el món hauria de saber on són els seus.

Bé, i recorda tancar els llums quan isques del pis… Ets tan despistat!

T’estime.

Hèctor Fornells

Les darreres frases em van desmuntar emocionalment. Primer només em va venir una picoreta a dins del nas i un ofec intermitent al pit, però vaig acabar plorant una estona. L’únic que em va aturar el plor era la curiositat per trobar aquell disc.