Foto: Farhad Sadykov
Que no hi hagi tortell però que, per variar, sigui jo qui em fiqui a la cuina i prepari amanides i espaguetis per a tothom. Que la mare intenti per enèsima vegada recordar si volíem el cafè amb llet o sense, i ens agafi el riure delirant que ens reconcilia amb les rareses insondables d’aquest inevitable grup humà que anomenem família.
Que hagi acabat trobant el camí fins al circ, malgrat la maledicció que sembla impedir-me, any rere any, arribar a l’hora prevista. Que el circ m’hagi rescatat, un cop més, la infantesa.
Que nevi, que nevi a Barcelona, almenys a Roquetes, sortint del circ, i que recordi l’últim cop que hi vaig veure nevar, el 2005, al febrer crec que era, les teules van quedar ben enfarinades i ella i jo vam córrer a buscar la càmera per immortalitzar l’esdeveniment, com provincianes, perquè quan neva a la ciutat ens tornem més pixapins que mai, perdem el món de vista i el sentit del ridícul i ens bocabadem mirant el cel i dient “oh, oh, oh”…
Que juguem com infants a guerres de boles de neu, que caiguin els flocs mansament damunt dels abrics i de les gorres, que ens agafi el riure quan rellisquem per la vorera camí del metro.
Que hi hagi algú, a l’altra banda, que m’escolta quan li truco per explicar-li que sortint del circ nevava, que hi havia dos dits de neu als cotxes, que hem jugat i hem rigut i hem ballat amb els braços oberts mentre ens queia la neu damunt del nas.
Que arribi a casa i trobi un missatge teu a la safata d’entrada.
M’alegro que tu també hagis tingut un bonic dia de Reis.
Creixen malgrat tot les tulipes
© del text: Sònia Moll Gamboa
© de l’edició: Viena Edicions, 2013
