Imagineu-vos un home, en Joel, que ha treballat tota la vida de mecànic. Es jubila i amb la seva dona, la Lucey, decideixen vendre’s la casa i viure en una residència, on hi ha una habitació amb dos llits. En un d’ells, ella mor. En Joel, tot d’una, es veu atrapat dins d’un lloc amb aspecte d’hotel però amb sensació de presó. Està emprenyat, dolgut, sol, trist, i tot el dia rondina perquè aquest coi de vida, en què el tracten com si fos un nen i no una persona de gairebé setanta anys, no té sentit. Ja no és qui era, les hores passen sense que cap més objectiu que arribi l’hora de dinar i després la de sopar i després la de morir, i vist el pla, per què no? Potser abans la de suïcidar-se.
Un bon dia arriba a la residència, a ocupar aquell llit orfe, en Frank, un vell actor pintoresc i perspicaç que aconseguirà arrencar la recança del Joel i fer-lo tornar a somriure. Aquest nou amic, quan la paraula amic estava perduda en una altra vida, serà el seu còmplice: amb ell planejarà com plegar de viure, de tant en tant s’escaparan de la residència, i es convertiran en dos trapelles lúcids que, fent el que voldran fer, tornaran a ser qui són.
L’inesperat final del senyor Monroe (Univers) és una novel·la amb la capacitat de fer-te riure de coses força serioses. Carregat d’ironia i amb un ritme àgil, n’he llegit les quatre-centes pàgines en dos dies i amb el perill de morir amb les mans agafades al llibre i esclafada per algun cotxe a Barcelona. Parlo amb el seu autor, l’irlandès Dan Mooney, dels temes subterranis que hi apareixen, que es mereixen tota la seriositat i atenció del món: des de com tractem les persones grans fins a com encarem el final del camí.
Foto cedida per Univers
En Joel diu: “Què es pot fer en un lloc com aquest qualsevol dia de la setmana? Mirar la tele a la sala comuna fins que ens fiquen al menjador com si fóssim bestiar esgotat?” En què s’han convertit les residències?
Em vaig inspirar en la residència on vivia el meu avi. Era un lloc preciós, però l’únic que feia tot el dia era mirar la tele. A ell ja li estava bé, era un tio relaxat, però sé que hauria preferit viure amb nosaltres. Però a casa érem molts: jo, els tres germans, els pares; no hi havia prou lloc. Cada cop que l’anava a veure, tornava deprimit, pensava: “Què hi faria jo, aquí? Si no hi ha res a fer.” Sé que les coses han canviat i que ara hi ha residències on fan activitats, excursions, on els joves s’hi involucren. Però en el cas del Joel van determinar que no podia sortir de la residència perquè un dia va anar a un pub i per poc té un ictus.
Quan n’he visitat alguna he vist que eren com un hotel, però amb vides tristes a dins.
En una presó algú et dicta què has de fer, com has de viure i no hi tens res a dir. Hi ha residències d’avis que, independentment de si són d’una o de cinc estrelles, són una presó, perquè no pots decidir sobre la teva vida. És una qüestió de manca de control: no pots decidir sobre el teu present, el teu futur, i això és el que fa que qualsevol lloc, per molt còmode que sigui, es converteixi en un lloc trist. No pots ser feliç en un lloc on tothom t’està dient què has de fer, on has d’anar, en què et planegen el que has de fer al llarg del dia. Si no és que tens la capacitat de gaudir-ne, com li passa a en Frank, que treu suc de qualsevol situació.
En Joel estava acostumat a fer de mecànic, a pujar una família, però de cop i volta té més de seixanta anys i no governa la seva vida. El que fa mal és que de cop i volta deixis de ser qui ets?
Al meu avi se li va gangrenar la cama, l’hi havien de tallar, però va morir just abans. Jo tenia uns dotze anys i quan estàvem al funeral vaig sentir com els seus fills deien: “És millor que hagi mort que no pas que li hagin tallat la cama”. Era un home que cada matí es llevava, anava a missa, sortia amb els amics, es prenia unes pintes, feia apostes de cavalls i després tornava a casa a sopar. Per ell, poder fer tot això era important. Si un dia decidia no fer alguna d’aquestes coses, no passava res, però que no ho pogués fer ja era una altra cosa. La independència d’una persona és una part molt fonamental de la seva identitat. Al llibre, en Joel no ha perdut cap cama, però és com si l’hagués perduda, perquè si no pot fer el que vol és com si no pogués ser qui és.
Quan arriba en Frank en Joel revifa. Deixa de ser un rondinaire i és feliç quan s’escapen de la residència i van on volen. Però la família li diu que no pot sortir, per por que es desmaï de nou. I penso: la família, què vol? Una persona protegida i morta, o una lliure i viva?
És com una paradoxa. Ho explico amb l’exemple d’en Christy, un amic meu que ja és gran i que havia jugat a rugbi tota la vida. Estàvem en un casament i havíem de pujar tres graons. No té els malucs gaire bé i el vaig agafar de bracet. Una dona que estava asseguda per allà va venir corrent i va dir: “Que estàs bé? Que està tot bé?” i, ésclar, el meu amic va dir: “Qui coi és aquesta tia?” Ho feia per ajudar-lo, però la seva actitud paternalista el va ofendre: estava ressaltant la seva debilitat, que era una cosa que ell odiava. Era un gest benintencionat però, al cap i a la fi, insultant. La salut dels nostres amics i familiars és important i els hem de poder dir: “Mira, has de fer això pel teu bé”. Però ho hem de fer entenent que quan els diem això els estem robant alguna cosa. De vegades intento equilibrar-ho: estic al pub amb els meus amics, que són grans, i venen els seus fills a buscar-los i diuen: “Va, papa, que ja és hora de marxar”, i jo els dic: “No, vinga, fem una pinta més”.
Hem de deixar d’infantilitzar la gent gran.
Exactament. Hem de ser sensibles quan intentem ser amables, perquè estem davant d’una persona que ja fa set dècades que està viva.
Potser una solució seria imaginar-nos a nosaltres mateixos amb setanta anys i preguntar-nos: com ens agradaria que ens tractessin.
Sí, això és l’empatia, i tots n’hauríem de tenir una mica. No només a la gent gran sinó amb tot: necessitem menys simpatia i més empatia.
És bonic veure com no només és l’edat en què tot acaba, sinó que hi ha coses que poden començar.
Mai no hauríem de parar d’aprendre i de créixer. Part del problema d’en Joel és que havia oblidat què vol dir poder compartir la teva intimitat amb algú. No parlo de la intimitat romàntica sinó de l’alliberadora, la d’ensenyar a algú el que portes a dins. Això té un efecte molt gran: et dona una nova perspectiva de la vida.
Creus que un dels perills de la gent gran és la incomunicació i el tancar-se en un mateix? Hi ha gent que mor enfadada, perquè no ha tingut l’oportunitat de reconciliar-se amb els altres o amb ells mateixos.
Tenim dos conceptes: comunitat i comunicació. A Irlanda en la gent gran falten tots dos. La tragèdia d’això és que ens anem fent grans, primer deixem d’anar a l’escola, després deixem d’anar a la feina, i, amb el temps, vas veient com amics i familiars van morint. Quan s’acaba la comunitat també s’acaba la comunicació. En el cas del Joel, ell se n’exilia i la soledat creix dins seu. Això està relacionat amb com d’enfadat està amb el món: la seva dona ha mort, el company d’habitació que hi havia abans que arribés en Frank, també. Han marxat sense que ell hagi tingut l’oportunitat de dir-los com d’importants eren per ell. I es va marcint al llit. Això és una les coses que condueix molta gent gran a la depressió i a les elevades taxes de suïcidi. I d’això no se’n parla prou.
Per molt que la gent gran s’aïlli, com a societat els hem de protegir més que acabar-los d’aïllar? Al final el que en Joel valora dels seus nets és que el mirin amb “respecte, amor i admiració.”
Sí, és que tractem la gent gran com si els deixéssim en un gueto i els diguéssim: “Aquí us quedeu, així ja no ens hem de preocupar de vosaltres”. Això ho fem deixant-los a les residències, que tot sovint estan construïdes als afores de les ciutats, i no al centre, perquè no molestin. No hauria de ser així, perquè la comunitat està formada per petits i grans, i tots tenim alguna cosa per aportar. I quan parlo de respecte no vull dir que diguem unes paraules amables i ja està, perquè si anem a una persona gran i li diem: “Ei, et respecto”, encara seria més infantilitzant. El respecte no es diu, es mostra.
L’inesperat final del senyor Monroe
© Dan Mooney
© de la traducció: Scheherezade Surià
© Univers, 2019
1
0
