De Sales a Ginzburg

De Joan Sales a Natalia Ginzburg, passant per Per Petterson, Siegfried Lenz i Lutz Seiler. Club Editor aposta per autors de renom, de dins i de fora del país. Llegim l’inici de Sortir a robar cavalls, Lliçó d’alemany, Incerta glòria, Kruso i La ciutat i la casa.

I sortegem un exemplar de cadascun d’aquests cinc llibres. Per participar en el sorteig, envieu-nos un mail abans del 26 d’abril a [email protected], indicant el títol del llibre a què opteu i dient que hi voleu participar. Ens posarem en contacte amb els guanyadors via mail.

Foto: ThoroughlyReviewed

1. Sortir a robar cavalls

Primers dies de novembre. Són les nou. Les mallerengues carboneres s’estavellen contra la finestra. Algunes fugen volant, atordides pel cop; d’altres cauen i queden esteses en la neu nova, forcejant, fins que aconsegueixen tornar a batre les ales i enlairar-se. No sé què tinc que els interessa tant. Miro per la finestra, cap al bosc. Una llum rogenca traspunta per damunt dels arbres que voregen el llac. Comença a bufar el vent i veig les formes que pren a l’aigua.

Ara visc aquí, en una caseta a la riba d’un llac a l’extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l’estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n’he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d’aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més gran que jo. O això dedueixo pel seu aspecte. O potser és que jo no sé ben bé quin aspecte tinc. O potser la vida l’ha tractat pitjor que a mi. No hauria de descartar-ho. L’home té un gos, un border collie.

Al mig del pati hi he posat una menjadora d’ocells al capdamunt d’un pal. De bon matí, quan tot just clareja, m’assec a la taula de la cuina amb una tassa de cafè i miro com s’atansen batent les ales. N’he comptat fins a vuit espècies diferents dalt de la menjadora, moltes més que a cap dels llocs on he viscut, però només la mallerenga carbonera xoca contra la finestra. Són molts els llocs on he viscut. Ara visc aquí. Quan clareja, ja fa hores que estic despert. He encès l’estufa. M’he passejat per la casa, he llegit el diari d’ahir, he rentat els plats d’ahir, que no són gaires. He escoltat la BBC. Tinc la ràdio encesa quasi tot el dia. Escolto les notícies, un costum que no aconsegueixo treure’m de sobre, tot i que ara dubto que em faci cap profit. Diuen que seixanta-set anys no són gaires, pels temps que vivim, i jo també ho veig així, de fet, em sento en plena forma; però ara, quan les escolto, les notícies ja no ocupen el mateix lloc en la meva vida, no canvien la meva visió del món com abans. Potser és culpa d’elles, de la manera com les expliquen, potser és que n’hi ha massa. L’avantatge de la BBC World Service, el butlletí que emeten a primera hora, és que tot sona molt diferent, no diuen ni piu sobre Noruega i puc seguir les relacions entre països com Jamaica, Pakistan, l’Índia i Birmània a través d’un esport com el criquet, un esport que no he vist ni veuré mai si de mi depèn. Però m’ha cridat l’atenció que a Anglaterra, “la mare pàtria”, sempre l’apallissen. Ja és alguna cosa.

© Per Petterson
© De la traducció: Carolina Moreno
© Club Editor


2. Lliçó d’alemany

M’han posat un càstig. En Joswig, el nostre guarda preferit, m’ha dut ell en persona a la meva cel·la, ha picat la reixa de la finestra, ha palpat la màrfega i ha inspeccionat l’armari metàl·lic i el meu vell amagatall darrere del mirall. Silenciós, silenciós i ofès, ha examinat l’escriptori i el tamboret cobert d’osques, s’ha detingut a la pica i fins i tot ha burxat l’ampit de la finestra amb puny inquisitiu, ha qüestionat la neutralitat de l’estufa i finalment se m’ha acostat i m’ha palpat tranquil·lament, de les espatlles als genolls, per assegurar-se que no duia res de perillós a les butxaques. Després ha posat la llibreta damunt de l’escriptori, amb un aire reprovador, la llibreta de les redaccions —a l’etiqueta grisa hi diu “Redaccions d’alemany de Siggi Jepsen”—, i se n’ha anat cap a la porta sense saludar, decebut, ofès en la seva bonhomia; i és que en Joswig, el nostre guarda preferit, pateix més, durant més temps i de manera més conseqüent que nosaltres els càstigs que de vegades ens imposen. He copsat la seva pena no pas en les paraules sinó per la manera com ha tancat el pany: la clau s’hi ha ficat sense ganes, furgant desorientada, ha vacil·lat abans i tot de completar el primer volt, aturant-se de nou i tornant a obrir el pany, per finalment censurar aquesta indecisió tancant amb dos volts bruscos. Ha estat Karl Joswig, un home esquerp i delicat, qui m’ha tancat amb clau perquè complís el càstig.

© Siegfried Lenz
© De la traducció: Joan Ferrarons
© Club Editor


3. Incerta glòria

Cito uolat, aeterne pungit.

La meva salut és excel.lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.

No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m’agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d’il.lusions… i tot em cau a sobre altra vegada.

Pensava trobar en Juli Soleràs. M’havien dit que era a l’hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l’han donat d’alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar.

El tinent coronel comandant de la Ia brigada m’interrogà severament sobre els motius del meu retard. Era normal que ho fes, donada la diferència de dates entre l’ordre d’embarcament i el moment d’incorporar-me; i es donà per satisfet amb la simple explicació: unes angines. Però aquella primera rebuda ja m’havia fet ferida. ¿Potser esperava que em rebessin amb abraçades? No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Perquè, no t’ho vull amagar, la gent que veig per aquí m’és profundament indiferent. ¡Si almenys em fos antipàtica!

Pensant-ho amb rigor, el tinent coronel tenia motius per malfiar-se de mi. Un tinent que serveix en una unitat en combat i es fa destinar a una altra en reorganització i que per tant estarà setmanes i potser mesos lluny de primera línia, podria inspirar comentaris malèvols. En aquestes brigades regulars no poden imaginar l’infern que són les brigades improvisades amb escapats del presidi o del manicomi i dirigides per il.luminats delirants. Cal haver-ho viscut onze mesos, com jo.

© Joan Sales
© Club Editor


4. Kruso

Des que s’havia posat en marxa, l’Ed es trobava en un estat de vigília exagerada que li havia impedit dormir al tren. Davant de l’Estació de l’Est, que segons els nous horaris es deia Estació Central, hi havia dos fanals, un si fa no fa davant de Correus, l’altre més enllà de l’entrada principal, on hi havia una furgoneta aparcada amb el motor encès. La buidor d’aquella nit contradeia la seva concepció de Berlín, però ¿què en sabia ell, de Berlín? Al cap de poc va tornar a la sala on despatxaven els bitllets i es va arraulir en un dels bancs amples de sota els finestrals. La sala era tan silenciosa que va sentir com se n’anava la camioneta, petardejant.

Va somiar un desert. A l’horitzó, un camell s’acostava. Flotava per l’aire i quatre o cinc beduïns l’aguantaven amb visible esforç. Els beduïns duien ulleres de sol i no feien cap cas de l’Ed. Quan va obrir els ulls, va veure la cara groguenca d’un home, brillant de crema, tan a prop que al principi no la veia tota sencera. L’home era vell i afuava els llavis com si volgués xiular, o com si acabés de fer un petó. L’Ed va fer un bot enrere i el besador va alçar els braços:

—¡Oh, perdó, perdó! Em sap molt de greu, no volia… De debò que no el volia molestar, jove.

L’Ed es va fregar el front —se’l notava humit— i va arreplegar les seves coses. Aquell vell feia pudor de crema Florena i duia els cabells castanys engominats.

—És que estic de mudança —va començar amb veu melindrosa—, una gran mudança, i se’ns ha fet de nit, mitjanit, massa tard, quina pega, i dels mobles encara queda un armari, un armari molt bo, molt gros, a fora, al carrer…

Mentre l’Ed s’incorporava, l’home assenyalava la sortida de l’estació:

—És aquí mateix, no tingui por, visc a tres o quatre minuts d’aquí, si fos tan amable, jove.

Per un moment l’Ed s’havia empassat la història del vell, que li estireganyava la màniga d’aquell jersei massa llarg, com si el volgués guiar.

—¡Au, vingui, sisplau!

Mentre ho deia va començar a arremangar-li la màniga, amb moviments imperceptibles dins el radi d’acció dels seus dits greixosos, fins que l’Ed va notar un frec el·líptic i suau al canell.

—¿Oi que vindràs?

Va anar d’un pèl que l’Ed no tombés el vell d’una empenta, en tot cas havia estat massa brusc.

—¡Només ho preguntava! —va xisclar el besador, però no pas fort, més aviat amb un xiulet escanyat. També semblava que fingís tentinejar, com en una estudiada ballaruga. Els cabells li havien caigut al clatell i l’Ed no entenia com havia pogut passar, es va espantar davant la visió d’aquell crani que havia quedat calb de sobte i que flotava en la penombra de la sala com una lluna menuda i ignota.

—Em sap greu… No tinc temps, ara. No tinc temps —va repetir l’Ed.

© Lutz Seiler
© De la traducció: Joan Ferrarons
© Club Editor


5. La ciutat i la casa

De Giuseppe a Ferruccio

Estimat Ferruccio,

Aquest matí he comprat el bitllet. Marxo el 30 de novembre, d’aquí a un mes i mig. Fa una setmana que vaig enviar els meus tres baguls. A dins hi ha llibres, vestits i camises. Quan arribin, truca’m. Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés.

Estic molt content de marxar. Estic molt content de tornar-te a veure. En els últims temps la vida aquí se m’havia fet difícil. M’hi ofegava. D’ençà que he decidit de venir a casa teva, que torno a respirar.
Però també em sap greu marxar. Penso que m’enyoraré d’algunes persones i d’alguns llocs als quals estic molt lligat. No crec que faci noves amistats. Amb els anys m’he tornat més aviat solitari. Aquí hi tenia alguns amics, no gaires, i els trobaré a faltar. Però bé s’ha de patir per alguna cosa. Tindré la teva companyia i serà molt per a mi. T’aprecio molt, ja ho saps, i t’he trobat molt a faltar, durant tots aquests anys. Les teves visites eren escadusseres i breus. M’agradava que vinguessis, sí, però alhora em posava trist, perquè la visita era breu i perquè sempre patia per si t’avorries, sempre patia per si trobaves que la meva companyia era poc per a tu.

Sovint em demano si estàs content que vingui. Vas ser tu qui em va dir de venir, sí, però en algun moment dubto de si te n’has penedit. Però a aquestes alçades, si te n’has penedit, ja està fet. Tinc el bitllet i de marxar, marxo. Econòmicament, miraré de no ser-te cap càrrega.
Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l’aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent. Ja sé que aquestes coses t’irriten, però així ho sento i vull que ho sàpigues.

El meu fill no el trobaré a faltar perquè no el veig mai.

Una abraçada,

© Natalia Ginzburg
© De la traducció: Meritxell Cucurella-Jorba
© Club Editor