Catorze
Salman Rushdie: «L’escriptura és més resistent que la carn i la sang»

Salman Rushdie, nascut el 19 de juny de 1947 a Mumbai, està en estat crític després d’haver rebut diversos apunyalaments al coll i a l’abdomen en un acte públic. L’atac s’ha produït en un escenari del Chautauqua Institution (Nueva York), on just començava una conferència sobre la llibertat en la creació artística. L’autor, de 75 anys, estava amenaçat de mort pel règimen islàmic d’Iran des del 1988, quan va publicar Els versos satànics. Reproduïm catorze fragments, traduïts per Guiomar Coll, d’El valor de la paraula, el discurs que va llegir a Barcelona el 2004 en un acte organitzat pel PEN Català.



1. Els manuscrits no cremen; malauradament els escriptors sí. Tot revisant la història de la literatura, crec que un dels problemes no ha estat la supervivència del llibre, sinó la supervivència de l’escriptor. Els llibres acostumen a sobreviure. L’obra de Mandelstam ha sobreviscut a la persecució i ha perdurat més enllà del sistema que la va perseguir, ha sobreviscut a la Unió Soviètica. La poesia de Mandelstam ha sobreviscut a la persecució d’Stalin; però el mateix Mandelstam no va sobreviure a aquella persecució. La poesia d’Ovidi va sobreviure a la persecució de l’emperador romà, però l’emperador romà va fer-li la vida impossible a Ovidi, que va passar molt temps de miserable exili. Aquests són exemples històrics. Malauradament aquí no estem parlant d’història, estem parlant d’un fet que continua sent molt present avui en dia. Mai abans no havia estat d’aquesta manera, és el pa de cada dia dels escriptors.

2. Sempre recordaré l’assassinat, fa uns anys, del gran novel·lista algerià Tahar Djaout per part d’agents dels extremistes islàmics. La manera d’assassinar-lo va ser realment punyent: un d’aquests extremistes islàmics va donar-li una pistola a un home que s’estava en una cantonada i per la qual havia de passar de camí a la feina. L’home venia cigarretes. Li van donar la pistola i una suma de diners que probablement no arribava als deu dòlars en moneda local, i li van dir que disparés a aquell escriptor quan passés per allà, cosa que va fer. Li va disparar per deu dòlars. […] Si bé és cert que l’escriptura també necessita protecció, sovint és més resistent que la carn i la sang.

3. Quan la novel·la [Els versos satànics] acabava de publicar-se, van entrevistar en un programa de televisió a un dels seus màxims detractors a Anglaterra. Li van preguntar si alguna vegada havia llegit un llibre meu, no ja Els versos satànics, sinó qualsevol altre llibre, i ell va contestar ràpidament: «Veurà, els llibres no són el meu fort.» En aquell moment vaig entendre que realment aquella era l’autèntica batalla: era una lluita entre la gent per a qui els llibres eren el seu fort i la gent per a qui no ho eren.

4. Qui té el poder sobre la història? Qui té el poder d’explicar les històries de les nostres vides i de determinar no només quines històries es poden explicar, sinó també de quina manera es poden explicar, com s’haurien d’explicar? […] Si no som capaços de tornar a explicar aquelles històries, d’encaixar-les en l’època en la qual vivim, aleshores les històries­ deixen de ser commovedores i emotives i es converteixen en receptacles d’etiquetes identitàries; es converteixen en presons. Si no podem tornar a explicar les històries, estem empresonats­ en el seu interior. Es converteixen en les nostres presons, esdevenen ideologies que ens limiten i que no podem reformar.

5. Si mireu dins la vostra família, per exemple, cada família té les seves històries –les històries d’una tia boja o d’un oncle malvat, o d’un cosí brillant a qui tothom odia, etc. En molts casos aquestes històries només es coneixen en el si de la família, i quan algú hi entra, ja sigui per matrimoni o per naixement, se li expliquen gradualment les històries de la família i, quan les coneix, aleshores pertany a la família. Vivim les nostres pròpies vides i transmetem allò que queda de nosaltres en una història determinada o en un parell d’històries determinades. I així anem fent, vivim i habitem històries en la nostra vida diària, i això és una cosa profunda. Això significa que la història és una cosa profunda, propera a les arrels de la nostra humanitat; és qui som, i l’intent de controlar això, de donar-li forma, de limitar-ho, de censurar-ho, de reprimir-ho, és alguna cosa més que un atac a la literatura. És un atac a la naturalesa humana.

6. Això és el que va passar amb Els versos satànics, però tal com he dit, aquest només és un exemple de la lluita. En el gran assaig de John Stuart Mill Sobre la llibertat, l’autor demostra una cosa que s’oblida fàcilment, i és que en aquests combats no hi ha cap garantia que hagin de guanyar els bons. La literatura no triomfarà necessàriament sempre per sobre d’aquells que intenten controlar-la. Sembla ser que hi ha casos en els quals la censura i la tirania poden durar prou temps com perquè a la gent li sigui difícil de veure-hi fora d’aquest marc. No saben què se’ls impedeix de pensar o de conèixer, perquè el control mental pot funcionar realment. I això fa que sigui encara més important intentar evitar que aquesta censura es faci massa forta, que s’institucionalitzi massa, i lluitar-hi en contra. L’autor assenyala també, igual que féu Voltaire, que en molts casos la lluita per la llibertat de la imaginació, la lluita per la llibertat del discurs no és primordialment un combat contra l’Estat, sinó que sovint es tracta d’un combat contra l’Església. Els escriptors de la Il·lustració francesa ho sabien molt bé i usaven deliberadament la blasfèmia com a arma. Diderot, a La religiosa, fa una sèrie de coses a propòsit que sap que ofendran l’Església, perquè sap que d’alguna manera s’ha de desballestar el seu intent de posar límits al pensament.

7. La lluita per la llibertat d’expressió comença quan et demanen defensar una cosa que no t’agrada. No acaba en aquest punt, sinó que comença precisament en aquest punt, perquè realment no és massa difícil defensar el dret a la llibertat d’expressió de persones amb qui estàs d’acord en termes generals, o d’aquelles que et són més o menys indiferents. És, veritablement, quan la gent diu coses que t’afecten de debò, o fins i tot t’ofenen, que descobreixes si estàs a favor o en contra de la llibertat d’expressió, i que, per tant, la lluita per la llibertat d’expressió implica defensar també molta porqueria. No és una lluita particularment noble; és una lluita bastant bruta. I gran part del material pel qual lluites és material que no vols en les teves prestatgeries.

8. Us en puc posar un exemple personal. S’ha fet una pel·lícula sobre mi després de la repercussió d’Els versos satànics. Els herois d’aquesta pel·lícula, feta al Pakistan i titulada International Guerrillas­, eren una colla de comandos la missió dels quals era assassinar-me. Ells eren els bons, jo era el dolent. A la pel·lícula em representaven d’una manera molt desagradable, vivia en un palau en un indret semblant a les Filipines –tots els escriptors tenen cases com aquella–, i estava protegit per una espècie de Servei Secret israelià –que també s’ofereix gratuïtament a tots els novel·listes. Evidentment­, bevia molt, tenia fuets i afiladors de ganivets i coses així, i torturava persones, perquè aquest és el tipus d’individu que era jo. Hi havia un moment a la pel·lícula en el qual un dels terroristes, un dels herois, era capturat pel Servei Secret israelià, que me’l portava lligat entre un parell de palmeres, i jo el torturava durant una estona bevent whisky amb l’altra mà i, després, quan acabava amb tot allò, en un moment fantàstic de la pel·lícula, de comèdia no intencionada, jo ordenava al Servei Secret israelià: «Emporteu-vos-el i llegiu-li Els versos satànics tota la nit.» I, evidentment, el terrorista patia una crisi nerviosa. Al final de la pel·lícula m’acaben matant, però no les guerrilles internacionals sinó un llamp que prové del cel: assassinat personalment per Déu!

9. Bé, el fet és que era una pel·lícula molt desagradable i quan, en voler-la exhibir a Anglaterra, es va sol·licitar un certificat, se li va denegar perquè era clarament difamatòria en molts aspectes. Així que, al final, em vaig trobar immers en una batalla per la llibertat d’expressió al mateix temps que un acte de censura m’estava defensant. Això va ser difícil perquè, d’una banda, no volia aquella batalla i, de l’altra, la pel·lícula era realment molt desagradable. Al final vaig escriure una carta al consell que dóna els certificats a les pel·lícules i els vaig dir que no m’oposaria a l’emissió del film i que no prendria accions legals, etc. Com a conseqüència de la meva intervenció, es va donar un certificat a la pel·lícula i els productors van llogar una gran sala a la ciutat d’Anglaterra amb més població musulmana, i no hi va anar ningú perquè la pel·lícula era molt dolenta.

10. Aquesta em sembla una demostració fantàstica de la postura a favor de la llibertat d’expressió. Si s’hagués prohibit s’hauria convertit immediatament en una pel·lícula de gran èxit, les vendes en vídeo s’haurien disparat i el seu poder hauria augmentat enormement. Com que no es va prohibir, la gent va haver de jutjar-la com a pel·lícula i ningú vol pagar deu dòlars per veure una pel·lícula horrorosa. Això em va donar una lliçó. Donar suport al dret a emetre aquella pel·lícula va ser una decisió difícil, però em va ensenyar que pots confiar realment en què les persones decideixin per elles mateixes. Efectivament, la majoria de gent va entendre que fins i tot la declaració més reprensible és millor que sigui al carrer, perquè si no és al carrer no vol dir que la gent no hi pensi, no vol dir que desaparegui, simplement s’amaga sota la catifa i aquest és el pitjor lloc on pot ser. Si és al carrer, a plena llum del dia, aleshores es pot enderrocar, es pot discutir, te’n pots riure, es poden fer totes aquestes coses. Quan és un secret, amagat, il·legal, això, tal com he dit, incrementa en primer lloc el seu poder i, en segon lloc, és molt més difícil de tractar. Així que allò va ser una lliçó per a mi.

11. Després de l’11 de setembre es crea als Estats Units el que he començat a considerar el Ministeri de les Falses Alarmes. El Ministeri de les Falses Alarmes augmenta constantment el nivell de por als Estats Units. No estic segur de quina és la funció d’aquesta sèrie d’alertes acolorides com l’arc de Sant Martí. Com reacciona una persona quan l’alerta passa del groc al taronja? Com diferirà el seu comportament quan estigui sota el perill de color taronja de quan estigui marcat en groc? De quina manera et relaxes quan el nivell baixa i com augmentes el teu nivell de defensa quan puja? L’única finalitat d’aquest sistema d’alertes és espantar la gent. I la raó per espantar la gent és que quan et trobes davant d’una població espantada és més fàcil fer coses en el seu nom que no toleraria si no estigués espantada. Hi ha una lluita als Estats Units, doncs, i la gran pregunta que penso que s’ha de fer la gent durant aquest any electoral és: «Perdrem la llibertat en l’intent de defensar-la? Convertirem els països lliures del món en estats autoritaris en l’intent de defensar-los dels atacs terroristes? Fins a quin punt tolerarem la destrucció dels valors que suposadament hem de defensar per part de les persones que suposadament els han de defensar?»

12. Si el que va passar l’11 de setembre demostra alguna cosa, i la raó per la qual és tan important que aquest diàleg romangui obert més que no pas tancat, és que les històries del món ja no estan separades les unes de les altres. No hi ha la història d’Amèrica per aquí i la història d’Aràbia Saudita per allà i la història d’Austràlia per una altra banda. La història de tothom està ara enredada amb la de tota la resta de persones. No es pot entendre la pròpia història sense entendre les altres històries. La major part dels ciutadans de Nova York, imagino, no hauria pensat mai que la història d’AlQaeda tingués gaire a veure amb la seva i, després d’aquell dia terrible, es va convertir també en la història de Nova York. Aquesta em sembla que és la raó per la qual ja no podem segellar les nostres cultures independentment de la resta, no podem pretendre que reposen en compartiments diferents. La història de qualsevol és la història de qualsevol altre o s’hi pot convertir de sobte, en un instant o en una explosió.

13. Hi ha coses que els escriptors, que la literatura pot fer i que és molt important que es facin, i ja només vull acabar posant com a exemple d’això una imatge fantàstica d’una novel·la del nordamericà Saul Bellow, The Dean’s December (El desembre del degà). En aquesta novel·la un acadèmic nord-americà, Albert Corde, és casat amb una romanesa amb la qual es desplaça a Romania per raons familiars. És hivern a la Romania de Ceaucescu, un paisatge inhòspit, la policia secreta és per tot arreu, és un indret fosc, i el degà Corde s’està dret al costat de la finestra d’un apartament buit i deshabitat, mirant enfora a un parc fred amb els arbres sense fulles coberts de neu i congelats, quan sent en la distància un gos que borda. El gos borda i borda, sense parar, borda com un boig. Però com que és un gos d’una novel·la de Saul Bellow, el degà ha d’imaginar-se què pot estar fent el gos, i s’imagina que el bordar del gos representa una protesta per les limitacions de l’experiència de ser gos i que, mentre borda, el gos està dient: «Per l’amor de Déu, obriu una mica més l’univers».

14. Una frase fantàstica. Recordo que quan la vaig llegir vaig pensar: «és perfecta». Això és el que la literatura, en el millor dels casos, pretén i pot fer. És clar que la manera d’obrir una mica més l’univers no s’aconsegueix quedant-se en terra ferma al centre de l’univers; s’ha d’anar fins al seu límit i empènyer. Intentes obrir-lo una mica més i quan ho aconsegueixes, és clar, hi ha gent que empeny des de l’altre costat, hi ha gent que no vol que l’univers s’obri una mica més. Volen un univers tancat. Sempre em resisteixo a fer afirmacions sobre la funció de la literatura, perquè penso que una de les seves virtuts és que no té cap funció. Però si hi ha una cosa que es pot dir sincerament sobre la literatura és que quant més gran és més intenta obrir l’univers, s’acosta més agosaradament fins al límit del que és possible de conèixer, del que és possible de sentir, del que és possible de pensar i dir, i empeny tan fort com pot.


Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa