Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roig, com a homenatge i reivindicació d’una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l’escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.

Il·lustració: Cristina Losantos



Del franquisme ens n’han quedat moltes xacres. No les diré totes, no tindria prou paper. Però en voldria remarcar dues: la manca de sentit de l’humor i la incapacitat de respectar les idees d’altri. Quan no ens agrada una idea que no s’adiu amb el nostre món mental, no la discutim: la triturem, la reduïm a la paròdia. En Salvador Espriu ha fet, no fa gaire, unes declaracions sobre l’oficialitat i la cooficialitat del català, tot elogiant les virtuts de la llengua castellana. Possiblement, jo, com a escriptora d’una llengua que ha hagut de demanar durant molt de temps perdó per voler sobreviure, m’estimaré més l’oficialitat del català.

Ara bé, personalment no voldria entrar en el tema. De vegades, la discussió sobre l’oficialitat i la cooficialitat del català m’ha semblat com la famosa polèmica estèril del sexe dels àngels… Mentre discutim sobre coses que encara no ens passen, n’hi ha que es rifen de nosaltres, com a catalans i com a ciutadans. En Salvador Espriu ha estat sempre un home liberal, que s’ha obert a la discussió, a la polèmica, a les discrepàncies. En plens anys quaranta, quan n’hi havia que volien reduir el català al provincialisme d’un dialecte domèstic, l’Espriu no es limità a plorar dins l’exili interior. L’Espriu escriví un corpus que es diu La primera història d’Esther, una obra magna que demostra la inesgotable riquesa de la llengua catalana. Una llengua que, encara que empipi els rònecs erudits del Nobel, és una eina excel·lent per a la literatura. L’Espriu m’ha ensenyat a escriure, gràcies a ell –i a d’altres escriptors de la seva generació– hem pogut recuperar el fil de la literatura estroncada.

No, en Salvador Espriu no es mereix el mateix tracte als acudits i a les caricatures que en Suárez i en Viola. En podem discutir, en podem discrepar, però no l’hem de vexar. Si ho fem, és que acceptem la subnormalitat que ens ha estat imposada des de fora.

(Arreu, 15-21.11.1976 [Quim Monzó va sentir-se al·ludit —havia estat l’autor de l’acudit que Roig havia considerat “vexatori” i que havia publicat a la revista Canigó—, i va contestar, a Arreu, 5.12.1976])




Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)

© dels articles: hereus de Montserrat Roig
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Josep Serra a abril 26, 2016 | 12:46
    Josep Serra abril 26, 2016 | 12:46
    Penso que és un tema que ja existia en ple S.XVIII i encara no el tenim clar a hores d'ara; el normal seria que cada terra tinguès la seva llengua com a vehicular, no?

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa